"La llibertat i el debat", Lluís Foix

Jerusalem mata els seus profetes i Atenes els seus pensadors. És una de les moltes conclusions a les quals arriba el sorprenent George Steiner en el seu llibre La poesia del pensament, un estudi de la relació entre llenguatge, poesia i pensament filosòfic des dels temps presocràtics fins als nostres dies. La història revela que no hi ha vocació més perillosa que l'exercici de la raó, una constant crítica, franca o dissimulada, de les normes dominants. Un dels perills que planteja la crisi que recorre tota Europa, també als països que imposen els seus criteris sobre uns altres amb l'argument que són més poderosos, és que s'apaguin les veus crítiques de l'exercici de la raó perquè poden anar en contra del pensament majoritari.

El respecte a les minories que garanteixen els sistemes lliures no es limita a la procedència geogràfica o ètnica, sinó que abasta també al dret a dissentir d'idees que per ser majoritàries no equival a considerar-les úniques i obligatòries.

Els governs, des del de la canceller Merkel al de Rajoy i el d'Artur Mas, representen als seus conciutadans respectius i han de garantir la pluralitat i diversitat de les seves societats. Una de les raons que expliquen l'última gran tragèdia europea és l'eliminació o menyspreu de veus que a Alemanya, i també a França, no acceptaven els paràmetres del totalitarisme nazi. El pensament crític es va pagar amb la vida, el cas de Trotski és un dels més emblemàtics, a la Rússia de Stalin. Es donava la circumstància que els gulags eren ignorats pels pensadors marxistes de manual i els que es van atrevir a dissentir van ser considerats traïdors a la gran causa de la revolució mundial.

El consens ha gaudit de gran prestigi en la transició espanyola. Em sembla bé. Sóc més partidari, no obstant això, del debat obert i plural per discutir des de la raó sobre les qüestions que ens preocupen a tots. El vell Chesterton va deixar escrit que el problema del seu temps no era la falta de fe sinó la falta de raó. El mateix ocorre avui. Max Weber ho va formular d'una altra manera en la distinció entre l'ètica de la convicció i l'ètica de la responsabilitat.

Vénen temps, en definitiva, de responsabilitzar-se de les conseqüències dels propis actes sense refugiar-se a carregar la culpa als altres, sobretot quan les coses no marxen com s'havia previst.

14-VIII-12, Lluís Foix, lavanguardia