la real construcció i existència dels Països Catalans

El poble, bellíssim, de Vall-de-roures, a la província de Terol, és a 225 km de Barcelona, a 141 de Lleida i a 56 de Tortosa. Es troba, doncs, força lluny dels centres culturals del nostre país, que és, també, el d’aquesta admirable contrada del Matarranya on tothom entén el català i gairebé tothom el parla.

En la qüestió administrativa, però, Vall-de-roures pertany a l’Aragó. Quan un vall-de-rourà pateix un mal de panxa sever, té dues opcions: la més natural seria anar a l’hospital d’Alcanyís. Sovint, però, li surt més a compte arribar-se al de Tortosa. Això de les fronteres és relatiu, una prescripció líquida com el món que habitem. I ara que dic líquida: sempre he considerat que un riu dóna prestància a un lloc. Quan visito una població banyada per un riu, penso que allà ha de fluir riquesa. “Lo riu és vida”, que diu el cèlebre eslògan referit a l’Ebre. Doncs bé, l’altre dia, tot passejant per Vall-de-roures, vaig recordar una obreta memorable de Julien Gracq, Les aigües estretes (per cert, de Gracq, per mi el millor prosista francès de la segona meitat del segle XX, caldria traduir La forme d’une ville, el llibre que dedicà a Nantes). L’autor francès hi recrea l’ànima d’un riu que té gairebé el mateix nom que aquell al qual el Matarranya regala les seves aigües: l’Evre.

Ara entendreu per què em va venir al cap aquest llibre en passar pel pont gòtic del poble damunt el Matarranya: “El petit riu semblava zigzaguejar d’una punta a l’altra a través d’un parc natural ensalvatgit, un refugi protegit del lleure i del diumenge, on no es mostraven enlloc els estigmes del treball” (traducció de Ramon Girbau, Quaderns Crema).

A Vall-de-roures, no hi vaig conèixer cap “estigma”, sinó més aviat els fruits saborosos del treball. Els del llibreter Octavi Serret, que, amb la seva històrica llibreria, ha bastit un castell poderós de defensa de la cultura (la catalana, en particular; la universal, en general).

Feia molt de temps que no veia algú amb tant entusiasme per la seva feina. Molt abans que es parlés de treballar en xarxa, ell ja n’havia muntat una. Amant de les noves tecnologies i del contacte humà, aquest activista i dinamitzador cultural –Premi Nacional a la Projecció Social de la Llengua Catalana l’any 2009– és un dels patrimonis vivents de la comarca de la Franja i del nostre país (petit, divers, ric).

15-VIII-12, Jordi Llavina, lavanguardia