"El Tribunal Constitucional: inherent a la democràcia?", Francesc de Carreras

Fa uns dies, en un relaxat sopar estiuenc, un vell amic em va preguntar: creus que els tribunals constitucionals són inherents a la democràcia? La pregunta era molt precisa: es diu d'alguna cosa que és inherent quan es tracta d'un element que està essencialment unit a una cosa, és a dir, que aquesta cosa canvia de naturalesa si manca d'aquest element. La pregunta, doncs, s'hagués pogut formular d'una altra forma: un Estat sense tribunal constitucional no és un Estat democràtic?

Li vaig contestar, sense dubtar-ho, que un Estat podia ser democràtic encara que manqués de tribunal constitucional. Si no fos així, un país tan lligat als orígens de la moderna idea de democràcia com és Gran Bretanya hauria de ser considerat no democràtic, ja que no només manca de tribunal constitucional sinó fins i tot de Constitució. Per tant, perquè un Estat sigui considerat democràtic no és requisit indispensable el tribunal constitucional. Uns altres són els elements indispensables: seguretat jurídica, divisió i responsabilitat dels poders, govern representatiu designat mitjançant sufragi en eleccions lliures, garanties judicials dels drets fonamentals. Aquests són els elements bàsics inherents a tota democràcia, si en falta algun no estem davant un Estat democràtic.

Ara bé, malgrat no ser un requisit democràtic essencial, en la immensa majoria de països democràtics existeixen mecanismes judicials que garanteixen l'adequació de les lleis a la Constitució, bé mitjançant tribunals especialitzats -és el cas dels tribunals constitucionals, predominants a Europa-, bé mitjançant els jutges ordinaris -és la tradició nord-americana, amb forta influència en la resta d'Amèrica-, bé mitjançant diversos sistemes mixts. Prou posar, com a exemple, que entre els 27 estats de la Unió Europea, 18 han creat tribunals constitucionals, 3 exerceixen el control constitucional de les lleis els jutges ordinaris i 4 estan dotats de sistemes mixts. Només Gran Bretanya i Holanda manquen de procediments judicials de control de constitucionalitat de les lleis, la funció més característica dels tribunals constitucionals.

A què es deu aquesta expansió del control de constitucionalitat de les lleis? Bàsicament al fet que les clàssiques democràcies liberals han passat a ser democràcies constitucionals i, al seu torn, els estats democràtics clàssics s'han transformat en Estats constitucionals. I, tornant al principi, a aquests nous Estats constitucionals sí els és inherent alguna forma de control judicial de la constitucionalitat de les lleis, és a dir, algun mecanisme mitjançant el qual els jutges siguin els encarregats últims de garantir l'adequació de tot l'ordenament jurídic a la Constitució.

Per què això és així? Perquè les constitucions han canviat de naturalesa. Abans, les constitucions liberals eren normes que regulaven determinats àmbits, fonamentalment l'organització dels poders polítics i la garantia dels drets fonamentals, però que podien reformar-se mitjançant un procediment similar a les altres lleis, sense control judicial algun. A excepció de la Constitució de Cadis, així va ser a Espanya fins a la II República.

En els actuals estats constitucionals, les constitucions estableixen procediments de reforma més complicats que els previstos per les altres lleis i, així mateix, estan situades jeràrquicament per sobre de les altres normes, és a dir, la resta de l'ordenament jurídic -lleis parlamentàries, reglaments, actes administratius i sentències- té rang inferior i no pot contradir l'establert en la Constitució, a risc de ser declarat nul. La causa d'això és que la llei està subordinada a la Constitució perquè el Parlament ja no és sobirà, la sobirania resideix al poble que l'exerceix mitjançant un acte constituent: aprovant o reformant la Constitució. I el guardià últim d'aquesta Constitució són els jutges, constitucionals o ordinaris.

Aquesta idea de Constitució la va resumir molt clarament en 1943 el jutge nord-americà Robert Jackson en un famós vot dissident a una sentència del Tribunal Suprem: "En síntesi, es pot dir que la Constitució és allò sobre el que no es vota; o millor, en referència a les constitucions democràtiques, és allò sobre el que ja no es vota perquè a l'origen ha estat votat d'una vegada per sempre". Per tant, el propòsit d'una Constitució és sostreure certes matèries a les vicissituds de les controvèrsies polítiques, no deixar que decideixin els òrgans polítics constituïts perquè sobre això ja ha decidit el poble quan ha actuat com a poder constituent.

Per vetllar per la integritat d'una Constitució, és a dir, per allò ja decidit pel poble que pretén modificar algun òrgan polític, estan, en última instància, els jutges. Així completo la resposta al meu amic. Els tribunals constitucionals, o altres formes de control judicial de constitucionalitat, no són inherents a la democràcia, però sí són inherents a la democràcia d'un Estat constitucional.

9-VIII-12, Francesc de Carreras, lavanguardia