"El vot lliure", Pilar Rahola

Desconec si Ernest Maragall patirà sanció per haver votat segons consciència en el debat del pacte fiscal. De moment el PSC ha dit que "estudiaria el cas Ernest Maragall", i per molt que ho ha fet amb el verb vellutat de Pere Navarro, l'avís ha sonat a amenaça. Però com que d'aquest mal moren tots els partits, no és just centrar-lo en el cas Maragall. De fet, hi ha casos recents del PP resolts expeditivament amb l'expulsió, com ara el del diputat mallorquí Antoni Pastor, que va votar en contra de l'enèsim atemptat contra el català a les Illes, o el veterà parlamentari lleonès Juan Morano, que es va negar a avalar el pressupost que feria de mort el pacte del carbó, i obria l'actual crisi de la mineria. I si gratem més enllà, cap partit queda lliure d'aquestes pràctiques lligades a la concepció estalinista de la militància.

En el moment en què conceptes com llibertat, consciència, personalitat i coherència esdevenen idees negatives per als partits, el problema no el tenen els culpables d'un capteniment tan agosarat, sinó la greu malaltia interior que pateixen aitals estructures polítiques.

La por a la llibertat que Erich Fromm va descriure amb precisió de cirurgià ha niat en els partits polítics i els ha conduït a l'oxímoron de ser anomenats per la Constitució els "garants de la democràcia" i alhora ser les entitats més jerarquitzades, comissariades, controlades i antidemocràtiques de la democràcia mateixa. Mentre als països seriosos es premia la personalitat definida i compromesa, aquí pot ser el primer motiu de problemes per a un militant. I és per això mateix que tan sovint han prosperat en l'escala de poder autèntics mediocres que a la vida privada no haurien dut ni el cafè al consell d'administració.

Qui complota més bé, qui sap daurar més la píndola del líder local de torn, qui crea menys problemes, acostuma a tenir moltes més possibilitats de triomfar en un partit que aquells que pensen per ells mateixos. I tot perquè el sistema tancat de llistes potencia la mediocritat per damunt de la creativitat, el servilisme per damunt de la independència, i la incongruència per damunt de la coherència. És a dir, en ple segle de les xarxes socials, quan la participació ciutadana és més forta que mai, els nostres partits polítics tracten als seus militants com a robots sense paraula pròpia ni ànima lliure.

A diferència d'altres sistemes, on els polítics són líders amb entitat més enllà de la lògica fidelitat a la militància, aquí és més important el partit que la persona. És a dir, és més important ser obedient que coherent. Podran continuar molt de temps així, amb aquestes estructures velles i rovellades que no permeten respirar les idees ni fer créixer les personalitats? Ho dubto, i em remeto al descrèdit ingent dels partits. L'època del comissariat polític s'ha acabat, malgrat que els comissaris encara no s'han assabentat.

28-VII-12, Pilar Rahola, lavanguardia