Lolita Bosch

Vaig conèixer a Lolita Bosch fa uns anys a París. Recordo que no va compartir el meu trajecte d'avió i que, a l'acte literari al que ambdues estàvem convidades va arribar amb el temps just. La raó era, segons em va explicar en arribar, que havia viatjat amb tren atès que els nostres amfitrions no van poder aconseguir-li un bitllet a l'única companyia que ella considera digna de confiança. Com no vaig descartar que estigués fent broma, li vaig preguntar si parlava de debò. Em va assegurar que sí, que després d'un greu esglai aeri patia d'una incontenible por a volar. Com les pors són així d'irracionals, Lolita Bosch sublima els seus de la millor manera possible. El blog Nuestra aparente rendición (NAR), que aviat complirà dos anys, és molt més que un antídot contra la pitjor por possible. És un espai de diàleg on els afectats per la violència quotidiana a Mèxic i tots els que se senten concernits per ella poden expressar com conviuen amb el terror, poden exposar les atrocitats que són testimonis i els constants atropellaments al fet que la veritat és sotmesa. És, principalment, un espai de respecte freturós de banderes ideològiques on s'expliquen (en paraules i en xifres) els morts de la violència diària a Mèxic, una violència que no és una, són moltes: contra els civils, contra els mitjans de comunicació, contra les dones, contra els qui alcen la veu més del que cal… El proper projecte de NAR se centra en els assassinats que són víctimes aquells que no volen callar: un llibre que es titularà: No se mata la verdad matando periodistas. Serà una recopilació de les fulles de vida dels 126 periodistes i treballadors de premsa assassinats o desapareguts en els darrers anys. Més de 300 pàgines que es distribuiran gratuïtament en la propera Fira del Llibre de Guadalajara, a Mèxic. Demanen col·laboració per finançar-ho i difondre-ho. Amb els diners recaptats pensen obrir un programa de beques per a nens i nenes víctimes de la violència a Juárez.

“Nuestra aparente rendición” no es rendeix. La lluita de Lolita Bosch i els seus col·laboradors és decidida, valent i enèrgica. Encomiable en un moment en què un lluita bàsicament per salvar el seu pis, el seu lloc de treball o la paga extra, que no dic jo que sigui poc, només dic que, en un moment en el qual amb prou feines queda espai per pensar en res més que a poder arribar a fi de mes i en què la indiferència internacional creix davant qualsevol problema que no sigui financer, és encara més meritori que hi hagi qui es consagri a recordar-nos d'altres misèries. Perquè Lolita Bosch i els seus col·laboradors saben, i no es cansen de repetir-ho, que el que de debò mata és el silenci. És a dir, la por a no poder cridar que tens una por atroç.

19-VII-12, Imma Monsó, lavanguardia