la subvenció del carbó, un error que paguem entre tots

Fa més de trenta anys, quan el govern socialista de Felipe González va posar en marxa la reconversió del carbó, va retreure al secretari general de la UGT, Nicolás Redondo, la seva actitud en contra afirmant que les subvencions a les empreses industrials sense futur són “les arnes de les bigues” de l’Estat de benestar i el projecte socialista. Fins al 1990, els seus ministres no van aconseguir eliminar l’entra-i-surt que obligava a reemplaçar cada miner jubilat pel seu fill a Hunosa.

Des d’aleshores, s’han invertit 24.000 milions en plans successius per reduir la capacitat de les conques mineres i buscar alternatives per a l’economia de les comarques afectades. La principal inversió s’ha dirigit a reduir les plantilles de les empreses, que han passat de 45.000 a només 4.000 miners, un 90% menys. El 48% de les prejubilacions s’han fet amb menys de 44 anys i amb més de 2.100 euros mensuals, amb el requisit d’haver treballat vuit anys a la mina. El cost mitjà en l’últim pla (2006-2012) va ser de 433.000 euros per persona.

Però si aquestes xifres són sorprenents, ho és molt més el fet que una sola empresa –el grup de Victorino Alonso– hagi rebut 2.110 milions, la qual cosa suposa 96 milions d’euros anuals. Aquest empresari lleonès, que va començar l’expansió del seu negoci el 1980 adquirint explotacions en fallida, ha estat denunciat en diverses ocasions fins i tot al Parlament pels successius governs per les seves operacions. Una de les acusacions que se li han fet és la de no pagar els seus obrers fins que no rep les subvencions, fet que va ser denunciat pel secretari general de CC.OO., Ignacio Fernández Toxo, com “un xantatge”. Doncs bé, ha rebut més diners en aquest procés que l’empresa pública Hunosa, que en aquest període ha disposat de 1.289 milions per al tancament de les seves explotacions.

Malgrat tot, les coses anaven fent i el negoci s’anava reduint, fins que el president José Luis Rodríguez Zapatero, entendrit per l’esperit de Rodiezmo i els consells de l’empresari lleonès, va concedir uns ajuts addicionals al sector per valor de 798 milions, que van obligar Hunosa a comprar a les empreses privades el carbó que no venien al mercat. Aquesta ajuda va desmuntar els plans de reestructuració de l’empresa pública.

Aquesta situació s’ha agreujat pel fet que s’acaba el IV Pla del Carbó i cal començar el cinquè (2013-2018), que suposa la fi definitiva del carbó subvencionat. La desaparició d’ajuts públics ha desencadenat la ira dels implicats en aquest negoci, dels treballadors i, sens dubte, dels empresaris afectats. La Comissió Europea ha prohibit les subvencions perquè són competència deslleial.

En aquesta ocasió, els defensors del carbó han perdut la seva principal bandera. Fins ara tots els implicats en la mineria defensaven que es mantinguessin argumentant que en un món inestable és fonamental per a un país sense recursos energètics disposar d’una font d’energia autòctona. El problema és que el 2012 el nostre país ja ha resolt aquesta situació amb una aposta decidida pel vent i les energies renovables...

Els ajuts al carbó s’han quedat en 656 milions. És cert que són un 39% inferiors als d’un any abans, després de la important injecció que els va proporcionar Rodríguez Zapatero al marge del Pla del carbó. Però no és menys cert que són superiors als ajuts que rep el turisme (400 milions), que és la primera indústria espanyola, amb un 12% del PIB, i tripliquen les de l’automòbil (200 milions), la primera indústria exportadora.

9-VII-12, M. Díaz-Varela, lavanguardia