"Futbol o circ?", Pilar Rahola

Certament la temptació política del pa i circ s'ha mantingut inalterable al pas dels segles, i continua sent la principal carta en temps de carestia. La qual cosa no significa que el circ actual, és a dir, el futbol, no sigui un esport bonic i audaç, capaç de generar poderoses sinergies sentimentals. Gaudir amb aquest esport d'estratègies i enginy forma part del sentit lúdic de l'ésser humà, i no hi tinc res en contra. Però quan aquest divertiment es converteix en una poderosa cortina de fum per apaivagar consciències, aleshores la cosa és menys simpàtica.

I n'hi ha prou amb un exemple, el dels molts comentaris periodístics que han arribat a assegurar que la selecció derrota la prima de risc o la crisi o qualsevol altra estupidesa. Però l'exemple més paradigmàtic neix de la política mateixa, quan el president del Govern d'un país al caire del penya-segat arriba a dir que nosaltres anem a divertir-nos, que "yo ando con mis líos europeos y mis cosas"... I després afegeix que els ciutadans han de ser feliços i que les coses són ara més boniques. Sense voler ofendre, m'ha recordat el famós consell de Franco: "Haga usted como yo y no se meta en política".

Mentrestant, arribem a la delicada xifra de 4.615.269 aturats, però com que som feliços amb Xavi i la resta de genis de la pilota, no tenim de què preocupar-nos. Ja està Rajoy ocupant-se dels seus "embolics" europeus... I així, com que el futbol és el circ romà, l'Estat es disposa a perdonar deutes milionaris a Hisenda o a la Seguretat Social dels clubs esportius, mira cap a una altra banda quan el reiet Villar ofereix "mesures de gràcia" als violents del joc i permet que els jugadors de la selecció tinguin la prima més alta dels europeus. Com és possible que considerem normal que cobrin primes com els alemanys i que, fins fa poc, ni tan sols tributaven?

Ho considerem normal perquè el futbol ho digereix tot, i com més dificultats té un país, més resistent és el seu estómac futbolístic. Per cert, la idea del web Change.org perquè els jugadors donin la prima a finalitats socials (com han fet els italians) em sembla una bonica iniciativa, per bé que és una llàstima que no hagi sortit dels jugadors mateixos. Però més enllà d'això, el cert és que resulta preocupant la facilitat amb què un país passa de la depressió a l'orgasme, només perquè s'ha conquerit una copa.

Em semblaria bé si amb la copa haguéssim sortit de la crisi. Però si la copa serveix per tapar-la, anestesiar el personal i vendre patriotisme barat, aleshores estem pitjor que els romans. Ells donaven pa i circ. Aquí ens conformem amb el circ.

4-VII-12, Pilar Rahola, lavanguardia