"Dívar, autoritat i poder", lavanguardia

La penosa peripècia del magistrat Carlos Dívar durant els últims dies -culminada ahir amb la seva dimissió- convida a una reflexió que transcendeixi del cas concret que protagonitza per incidir en la densa atmosfera de crisi institucional que afecta a bona part dels òrgans que integren l'entramat jurídic de l'Estat, des del Tribunal Constitucional fins al Tribunal Suprem passant pel Consell General del Poder Judicial. Aquesta reflexió ha de partir d'una constatació bàsica: la que, més enllà de tenir encomanada la potestat de jutjar, el magistrat ha d'estar investit d'autoritat.

L'autoritat no té res a veure amb el poder, doncs es tracta d'una qualitat moral pròpia d'aquells que acostumen a dir el que pensen i intenten obrar en conseqüència amb el que diuen. Per aquest motiu autoritat equivalgui a credibilitat i exemplaritat. I d'aquí també que només en una persona creïble i de conducta exemplar es pugui dipositar la confiança. El que significa que s'ha de rebutjar la idea, molt estesa en els Estats moderns, que només qui té el poder gaudeix d'autoritat, és a dir, que no hi ha més autoritat que la del Govern, els seus delegats i els funcionaris per ell designats; quan és la veritat que l'autoritat és sempre fruit d'un reconeixement social individualitzat, que premia una llarga trajectòria de serveis distingits a la comunitat.

D'aquesta naturalesa social i no oficial de l'autoritat es deriven dues conseqüències. És la primera que el nomenament o designació de les més altes magistratures ha de fer-se després d'haver apreuat acuradament les qualitats personals del triat, especialment, si està dotat o no d'aquella autoritat que només emana de la seva credibilitat i de la seva exemplaritat. El que significa que s'ha de fugir d'improvisacions, frivolitats, càlculs partidistes i altres perversions de la funció de govern, que, si sempre són reprensibles, revesteixen especial gravetat quan incideixen en els qui tenen a les seves mans, com a jutges, la llibertat, l'honra i el patrimoni dels seus conciutadans. I la segona conseqüència és la que obliga en consciència a dimitir a tot aquell jutge que hagi perdut la confiança dels seus conciutadans, fins al punt que aquests es neguin a reconèixer-li l'autoritat precisa per jutjar, encara que mantingui la potestat de fer-ho.

Hi ha tres oficis que impliquen un plus d'exigència en els qui els exerceixen: el dels que ensenyen, el dels que guareixen i el dels que jutgen. Aquest plus d'exigència és, per als jutges, el d'estar revestits d'autoritat moral.

22-VI-12, lavanguardia