"Democràcia preadolescent", Pilar Rahola
Algunes consideracions sobre la salut de la democràcia, amb la trista convicció que som davant d'una democràcia preadolescent, tan vulnerable a les pressions com ineficaç per a la defensa de drets bàsics. La democràcia espanyola encara pateix la síndrome d'Estocolm que li ha impedit de deslligar-se completament de la cultura política que la dictadura franquista va propiciar. És a dir, ha volat cap a les llibertats, però no ho ha fet amb vol alt sinó arran de terra, i se li ha enganxat molt de llot a les ales. Com diria Mister Proper, la prova del cotó no enganya: aquesta democràcia és molt bruta, i és per això que si passem el test bàsic que avalua un estat de dret, el suspens és general.
Vegem el decàleg. El primer manament és la independència dels diferents poders d'un Estat: suspens. A Espanya el poder polític xipolleja per tots els fangars, i els vasos comunicants entre uns i altres ens ha portat a escàndols tan sonors com els del Constitucional o els del Banc d'Espanya. El segon seria la força decisiva de les cambres de representació, autèntic contrapoder de l'Executiu en les democràcies sòlides: suspens. Aquí tot això de les cambres és una simple cerimònia de confusió on les majories parlamentàries esdevenen ariets d'imposició, la funció dels quals no és debatre lleis, sinó imposar decisions de l'Executiu. Qualsevol comparació amb les cambres angleses o el Senat nord-americà és una broma de mal gust. Tercer manament, no sacralitzaràs els partits per damunt dels seus militants i menys per sobre dels seus votants: suspens majúscul. A Espanya no es prioritza la intel·ligència o el lideratge dels polítics, sinó la piconadora de poder dels partits, els aparells dels quals decideixen en funció d'insofribles sectarismes que propicien l'ascendència cap al poder d'autèntics mediocres. Quart, seran transparents les vies de finançament dels partits, per aclarir quins lobbies influeixen en segons quines decisions: molt deficient. Aquí no hi ha un sol partit que tingui interès a fer una llei de transparència que eviti qualsevol mal pensament. I el cinquè i el sisè tenen a veure amb la Casa Reial: no se sacralitzarà cap funcionari de l'Estat, encara que sigui el de més alt nivell, i no es tutelarà obsessivament la llibertat d'expressió sobre això. Suspens i suspens. Espanya també suspèn el setè, relatiu als drets dels pobles, i el vuitè i novè, sobre responsabilitat política, econòmica i penal, que es resumeixen en el manament major de tota democràcia: qui la fa, la paga. Aquí se'n surten de franc, cobren una pasta, no donen explicacions i es riuen dels jutjats. I per acabar, el desè, que assegura que a la gestió pública hi arriben els millors. En aquest cas el suspens trenca la taula de valoració. Espanya és una democràcia a mitges, adolescent, espantadissa i intervinguda.
Per això és un paradís d'arribistes.
17-VI-12, Pilar Rahola, lavanguardia
