"Autosuïcidi", Xavier Sala i Martín

Vejam. Pensem. Si el pitjor enemic d'un país dissenyés un pla per destruir la seva economia, què faria? Doncs suposo que intentaria desacreditar les seves institucions més importants per sembrar la desconfiança entre els ciutadans i que aquests deixessin de consumir i invertir.

L'estratègia podria començar per desprestigiar a la primera autoritat (sigui rei o president de la república) portant-lo a caçar elefants amb una senyoreta alemanya. Enmig de la cacera l'obligaria a relliscar i a trencar-se el maluc perquè hagués de tornar urgentment al seu país. Així tothom veuria com es gasta desenes de milers d'euros en un moment en què els seus conciutadans s'enfonsen en la misèria. Per rematar la feina, forçaria a un familiar proper (per exemple, un gendre) a apropiar-se de milions d'euros explotant la seva influència i després exposaria les seves entremaliadures a la llum pública. És important començar sembrant dubtes sobre la conveniència de mantenir en el poder a la primera família del país.

A continuació exigiria als membres del Parlament que seguissin una regla simple: “Vota sempre el contrari del teu adversari fins i tot quan té raó i fins i tot quan proposa el mateix que proposaves el teu en l'anterior legislatura”. És crucial que la ciutadania perdi la confiança en la seva classe política.

Seguiria amb els més alts òrgans del poder judicial. Per exemple, faria que el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial es gastés diners públics per passar caps de setmana romàntics a la Costa del Sol amb el seu xofer (masculí). Una vegada malversats els diners filtraria les factures per desencadenar l'escàndol i, tot seguit, faria que els jutges companys posessin traves a la investigació per protegir al seu amic. Intentaria que això passés just en el moment en què alcaldes, presidents de comunitats i parlaments i alts càrrecs de les administracions de l'Estat estan sent jutjats per corrupció... per aquests mateixos tribunals! La desconfiança en la justícia és el mecanisme més segur per enfonsar un país.

Una vegada desacreditat el cap de l'Estat, les altes esferes de la política i la justícia, aniria a per les elits econòmiques. Aquí es podria llançar un atac contra un dels empresaris més prestigiosos del país, possiblement un banquer, destapant unes comptes amb milers de milions d'euros a Suïssa i, una vegada destapat, faria que el Govern no el castigués. A més, indultaria a un dels seus alts executius prèviament condemnat per sentència ferma.

El següent pas consistiria a dilapidar milers de milions d'euros de diners públics per evitar la fallida d'uns bancs i caixes per amics, parents i coreligionaris polítics. I ho faria just en el moment de demanar sacrificis i retallades de milers de milions als ciutadans. És essencial que la gent confongui lliure mercat amb amiguisme incestuós entre poder empresarial i polític.

Sense abandonar el terreny econòmic, obligaria al Banc Central i a la Comissió Nacional del Mercat de Valors a autoritzar la sortida a borsa d'un dels majors Bankios del país, sabent que estava arruïnat. Això faria que milers de ciutadans perdessin els seus estalvis comprant accions d'una empresa que ja estava morta abans de néixer. Per enfonsar a un país, cal aconseguir que la gent del carrer perdi els seus estalvis i que les entitats supervisores que (en teoria) els protegeixen, contribueixin a la seva ruïna.

I finalment, posaria a un govern incompetent a l'hora de gestionar problemes econòmics. De fet, ho faria durant dues legislatures seguides i amb partit diferent en cadascuna d'elles. Això demostraria que la incompetència no és d'un sol partit sinó de la classe política en el seu conjunt. Els successius governs negarien les crisis econòmiques i donarien la culpa de tot als estrangers malignes. Com a traca final, faria que les autoritats europees rescatessin al sistema bancari del país i obligaria al president del Govern a negar repetidament que es tracta d'un rescat. També li forçaria a mentir argumentant que el rescat no té condicions (o només “condicions favorables”), cosa que els mateixos europeus negarien unes hores més tard. Això refrescaria la memòria de tots, recordant-los que els qui manen són els mateixos que van mentir amb els “hilillos de plastilina” i les “dues vies d'investigació”. És més, quan la societat demanés la compareixença del president davant el Parlament per donar explicacions, li obligaria a dir (sense que se li escapés el riure) que la seva agenda internacional està tan plena que no hi ha temps per anar al Parlament... i tot seguit agafaria una avió oficial i me l'emportaria a veure un partit de futbol amb càrrec al contribuent. La mofa i l'escarni arribarien a tots els racons del planeta: “You say tomato, I say bailout”. Aquesta seria la cirereta final ja que, unida al desprestigi de totes les grans institucions del país, eliminaria tota esperança de sortir d'un forat tan profund. Els ànims de la ciutadania s'enfonsarien, per fi, en la més profunda depressió.

I aquest seria el pla que dissenyaria el pitjor enemic d'un. Sí! Ja sé que és tan retorçat, maquiavèl·lic i exagerat que sembla improbable que ningú mai ho pugui dur a terme... Però mai diguis mai perquè sempre pot aparèixer un país de pandereta el pitjor enemic del qual sigui ell mateix i les institucions del qual, totes i cadascuna d'elles, estiguin disposades a desprestigiar-se a si mateixes davant la sorpresa del món sencer, per aconseguir l'objectiu comú: l'autosuicidi!

17-VI-12, Xavier Sala i Martín, Universitat de Columbia, UPF i Fundació Umbele. www.salaimartin.com, lavanguardia