vers un Gobierno de Concentración Nacional?

Hi ha moviments entre la boira i també a plena llum, amb la valentia que correspon a una democràcia madura. El pronunciament més diàfan -i probablement el més sincer- ha estat el de l'economista Luis Garicano i altres dos professionals de la mateixa branca, Jesús Fernández-Villaverde i Tano Santos, demanant fa dues setmanes des de les pàgines del diari El País la formació d'un govern de concentració nacional basat en el binomi PP-PSOE, amb el suport explícit dels expresidents Aznar i González, i integrat per "polítics solvents i tècnics intachables", a fi de treure el país de l'atzucac, davant el risc que a l'angoixada Espanya s'acabi imposant el retorn a la pesseta. (El partit de la pesseta comença a existir, però ningú dóna públicament la cara per ell). En poques paraules, l'article proposava fer fora a Mariano Rajoy en nom de l'emergència nacional. Una operació Mario Monti a la brava amb prou feines sis mesos després de les eleccions, conforme a aquest mite espanyol tan car als antics ministre de Governació: "Senyors, cal tallar en sec".

Al cap d'uns dies, sense tanta contundència programàtica, els exministres Josep Piqué i Jordi Sevilla -un popular d'accent crític i un zapaterista penedit-, demanaven des de la mateixa casa un "pla estratègic per a Espanya" i s'oferien com a exemple de fraternitat entre l'ànima tècnica de les dues Españas. En paral·lel, Felipe González, que segueix sent el més llest de tots, cridava des de Sevilla a sacrificar els interessos de partit davant l'emergència, apel·lació que el PSOE ha transformat ràpidament en la nova línia d'unitat nacional. I a Brussel·les, Joaquín Almunia, tècnic entre els tècnics, ha donat visibilitat a uns elegants cabells blancs. Cap romà, aire professoral. Monti de Deusto.

17-VI-12, Enric Juliana, lavanguardia