"Reformar el sistema electoral o repensar el Parlament?", Josep Maria Vallès

Josep Maria Vallès
Article / 08 de maig de 2012
jordipujol.cat

El debat polític i acadèmic sobre quina llei electoral ha de tenir Catalunya fa més de trenta anys que dura. El règim provisional acordat l’any 1980 continua en vigor. Ho ha facilitat la inèrcia pròpia de tot sistema electoral: una vegada posat en marxa, costa molt de modificar-lo perquè els partits que se’n beneficien no tenen interès a canviar-lo. I això ha passat a Catalunya. Només profundes crisis polítiques poden trencar la inèrcia i facilitar una revisió de les normes electorals, com ha succeït en altres països.


 

Ha arribat aquest moment a Catalunya? És cert que el descrèdit de les institucions representatives ha anat augmentat, especialment pel que fa als partits i al mateix Parlament. Per no parlar de la classe política en general. Quin efecte pot tenir aquest malestar de l’opinió? Crec que obliga a revisar les qüestions a debatre. Ho explico. Ja no sembla que sigui tan important discutir quin sistema electoral ens cal, sinó decidir què volem elegir i amb quines funcions. No es tracta de determinar com volem elegir el Parlament, sinó de quin Parlament volem elegir. No del com, sinó del què.

Per què aquest nou enfocament? Perquè ha canviat el paper del Parlament en la dinàmica política contemporània. En l’esquema clàssic del règim parlamentari, la dialèctica bàsica era la contraposició Executiu-Parlament. Amb control i responsabilitat recíproques. Cadascun d’ells amb les seves armes: investidura, control i censura a mans del Parlament, dissolució a mans de l’Executiu. Però aquesta ja no és la dialèctica política avui. Avui, la contraposició és entre govern i oposició. És a dir, Executiu –dirigint i controlant els parlamentaris que li donen suport– versus partits que no li’n donen. En la situació actual, el Parlament com a institució autònoma perd efectivitat. Queda reduït a l’escenari simbòlic on es confirmen decisions que ja s’han pres en altres àmbits, en altres taules, amb altres actors. No són decisions realment adoptades pels parlamentaris després de deliberar i argumentar entre ells.

El paper dels parlamentaris és simbòlic i poc o gens efectiu. És molt clar en el cas dels diputats de l’oposició: solen perdre totes les seves propostes i votacions. I si en guanyen alguna, tampoc no obliguen l’Executiu a canviar de rumb. Però encara és menys efectiu el paper dels parlamentaris de la majoria. Els diputats de l’oposició poden fer un cert soroll, una certa «nosa». En canvi, els diputats de la majoria són rigorosament innocus, captius de la voluntat de l’Executiu que els instrueix i els controla.

Quina decisió realment important és avui el resultat real d’un debat parlamentari? Tot el que és transcendental està ja cuinat quan arriba al Parlament. I si li falta un punt de cocció i s’ha de perfilar algun detall, els diputats són convidats de pedra. Només alguns diputats poden participar en aquest cocció d’última hora. No perquè siguin diputats, sinó perquè ocupen càrrecs directius en els seus corresponents partits o estan penjats al mòbil esperant el que els diuen aquests directius. D’altra banda, quina declaració política estratègica s’anuncia avui en seu parlamentària? Els debats parlamentaris no solen oferir grans novetats informatives. Perquè les grans preses de posició ja es coneixen per la via d’entrevistes i declaracions en l’univers mediàtic, en notes de premsa o en filtracions oficioses a determinats mitjans de comunicació.

D’aquí la percepció generalitzada de la poca importància, de la insignificança real dels parlaments. Del seu descrèdit. Perquè s’intueix –fins i tot, per als menys informats– que el centre del poder no rau al Parlament, sinó a l’Executiu. O en instàncies externes com poden ser la UE, els «mercats» o altres poders econòmics.

La conclusió d’aquesta panoràmica és bastant clara. Per què ens hem de preocupar tant del sistema electoral? Per què ocupar-nos de la selecció dels membres d’un organisme amb poca importància en la política real, sense efectes determinants sobre l’acció de govern? Parlem, doncs, de quin paper polític efectiu volem donar a un Parlament del segle XXI que té molt poc a veure amb el segle XIX. I, després, ja parlarem de com elegir-ne els membres. Fer-ho a l’inrevés és enganyar-se i enganyar la ciutadania.
 
Quin paper pot exercir avui el Parlament en la contraposició entre un Executiu que governa i una oposició que aspira a governar? Al meu parer, el Parlament  avui no està en condicions de legislar ni d’elaborar pressupost ni de controlar de manera prou efectiva l’acció del govern. Li falta informació, capacitat, recursos tècnics i humans. No té un procediment ni un ritme adequats. Amb «malformacions» perjudicials per a la qualitat democràtica. Per exemple, el moment més «viu» del Parlament és quan representants del govern i de l’oposició han de tractar una qüestió (l’atur, la política educativa, la immigració) en un intercanvi verbal de cinc minuts. Què és pot esperar d’aquest twitter verbal, l’únic tràmit que atreu una certa atenció dels mitjans, però no de la ciutadania?

Un Parlament útil avui no s’hauria d’entretenir massa a legislar, a pressupostar o a criticar genèricament l’Executiu. Hauria de concentrar-se a supervisar si el govern fa allò que ha dit que faria. Però sense pretendre que faci allò que no vol fer i que, per tant, no farà per indicació de l’oposició. Si canvia, no serà per acció parlamentària, sinó per altres factors: pressió al carrer, dels poders fàctics, dels partits que li donen suport. Un Parlament renovat necessitaria uns altres recursos, un altre reglament. I, especialment, una altra composició facilitada per un sistema electoral adequat.

No cal oblidar, però, que en el seguit de rituals parlamentaris n’hi ha un d’especialment significatiu: l’elecció o investidura del cap de l’Executiu per majoria dels representants populars. És una designació predeterminada per acords previs entre cúpules dels partits. No per decisió dels diputats. És un ritual de confirmació d’acords extraparlamentaris. Però aquests acords són fets a partir i en funció dels resultats electorals aconseguits per cadascun dels partits i de les majories de govern que en resulten.

És en aquest punt on el sistema electoral té una influència, encara que sigui indirecta, sobre una decisió política bàsica. El sistema electoral transforma les preferències polítiques de la ciutadania del país en la selecció d’un Executiu que ha de governar i en la capacitat de revocar-lo. En això consisteix el règim parlamentari. Per tant, cal que aquelles preferències ciutadanes quedin reflectides el millor possible, no deformades, en la traducció parlamentària de l’elecció. Hem de disposar d’un sistema electoral que sigui un bon traductor de la pluralitat política del país, no un traductor que traeixi i deformi l’expressió de la voluntat popular.

Per obtenir aquest reflex objectiu, un sistema electoral ha de respectar dos principis: igualtat de vot (tot vot val igual, amb independència de la condició social, gènere, edat, renda, territori on es viu, etc., del qui l’expressa) i proporcionalitat en la distribució de preferències entre opcions polítiques (tota preferència ha de tenir el mateix pes en la distribució d’escons que comptarà a l’hora de formar majories per a l’elecció de l’Executiu). Igualtat i proporcionalitat han de ser les regles d’or en l’elecció d’un parlament que servirà per formar majories de govern. Altres consideracions són secundàries perquè atribueixen al Parlament funcions que ja no exerceix o que exerceix molt deficientment. Consideracions convertides sovint en excuses per amagar, en realitat, la pretensió d’obtenir a través de deformacions electorals una posició avantatjosa en el moment essencial d’elegir Executiu. Per això, també són importants les regulacions de finançament de les activitats electorals i l’accés als mitjans de comunicació públics i privats.

Vulnerar la igualtat i la proporcionalitat de vot amb discriminacions territorials o d’opció política afebleix la legitimitat, l’acceptació de les institucions representatives i del seu paper en la designació de l’Executiu. I no ens podem permetre el luxe d’afeblir-les encara més. Aquests principis bàsics que eviten l’existència de ciutadans de primera i de ciutadans de segona poden ser traslladats al sistema electoral amb varietat de mecanismes, tal com prova la història de les normes electorals. Però seria un exercici poc responsable entretenir-se massa en aquestes tècniques i deixar de banda el greu problema de legitimitat que avui té la democràcia representativa de la qual el Parlament és la peça simbòlica. Per tant, revisem el paper del Parlament abans de decidir quin ha de ser el seu sistema electoral.