"Qui paga això?", Fernando Ónega

I estem els tipus com jo que ens preguntem, com Josep Pla davant les llums de Nova York, qui paga això.

La pregunta no és ximple del tot per les següents raons: perquè 100.000 milions deuen ser bastant diners, fins i tot pels qui els cap aquesta quantitat en el seu cap, que no és el meu cas; perquè serà veritat que no augmenta el dèficit, però sí l'endeutament exterior, que diu Montoro i ho repeteix Rajoy que és l'origen de la nostra desgràcia; perquè aquesta quantitat suposa el 10% del producte interior brut d'aquest país; perquè un import tan gegantí s'ha de prestar al 30% de la banca, que semblen poques entitats per a una quantitat tan gran de bitllets; perquè el senyor Almunia, que alguna cosa sap d'això, diu que caldria cobrar-los a aquests bancs un interès del 8,5%, amb la qual cosa la meva perruquera es pregunta a quin interès ens posaran a nosaltres els crèdits, si alguna vegada arriben a donar-los. Per aquesta banda està fosca la sortida.

Però hi ha una altra mirada. Per retornar principal i interessos a quinze anys, els bancs que rebran el mannà han de guanyar en el seu conjunt uns 10.000 milions anuals, i molt usurers hauran de ser per aconseguir-ho. Si una de les causes de les seves dificultats és la galopant morositat d'aquest país, els morosos tenen totes les traces d'augmentar. Si el negoci bancari és el crèdit, pocs préstecs els demanarem si continua l'atur i la por al futur. Si el forat està causat pels productes tòxics, veurem quantes hipoteques es queden sense pagar en els propers temps. I si l'economia general no s'anima, poc negoci bancari es produirà. De tot la qual cosa obtinc tres intel·ligents conclusions. Una, que no veig clar el negoci i comprenc als mercats que desconfien. Dos, que el problema no està en la banca, sinó en la crisi mateixa que no crea ocupació ni mou activitat. I la tercera, que al final, com l'avalista dels 100.000 milions és l'Estat, vostè i jo acabarem pagant la festa i recollint les copes.

14-VI-12, Fernando Ónega, lavanguardia