Narcís Serra parla sobre Catalunya Caixa

Imperdible entrevista de Cuní a Serra, a qui se li va entendre tot i d'això va l'article. Tanmateix, noblesa obliga, el primer és recollir la seva afirmació que quan va sortir de Caixa Catalunya no va cobrar indemnització, ni cap dels tripijocs que hi ha als bancs per jubilar-se amb el fetge d'or. Com que la idea general era la contrària i sóc de les que han escrit en aquest sentit, em cal reconèixer l'error, lloar el gest i desitjar que s'escampi l'exemple. Aplaudiments.

Dit això, pocs aplaudiments més caben en la gestió de Caixa Catalunya, el forat de la qual, sense arribar a la negritud insondable de Bankia, no deixa de ser abismal. Primer perquè els sous no eren qualsevol cosa, i com a exemple l'exercici 2009, quan ja se sabia que l'entitat no tenia solvència, però els directius van cobrar més de quatre milions d'euros per dotze mesos, a banda de dietes. I el 2010 va augmentar la cosa. De fet, els sindicats van denunciar "un increment escandalós i irracional dels salaris de la direcció general, en ple procés de fusió amb Caixa Manresa i Caixa Tarragona", segons informacions de El País. I no va ser menor l'escàndol pel blindatge milionari que va firmar Adolf Todó el 2008. Així que l'aplaudiment a Serra pel seu capteniment queda apaivagat per l'esbroncada que mereix la gestió global dels sous. I si parlem d'operacions de risc, és evident que l'antiga Caixa Catalunya en va fer algunes de molt sonores, com els 300 milions per a l'operació de la tristament famosa Fadesa. Però, què feia una caixa catalana al bell mig d'aquestes operacions especulatives dels taurons de la llotja del Madrid? I algunes preguntes més, totes derivades d'una època d'alegries en què es van perpetrar operacions d'alt risc, les conseqüències de les quals ara paguem. Amb tot, l'entrevista a Serra deixa algunes bombes de temps. Per exemple, assegura Serra que els membres del consell d'administració "no tenien preparació per seguir els comptes" i que els va donar un curs. O sigui que tots eren recomanats que sabien de números el que sabien de cabres. Ell també?

Però el més important és que assegura que va avisar Castells, Montilla i el Banc d'Espanya que els números no anaven bé, i que es corrien riscos alts, i ningú no li va fer cas. De fet, els fluxos de diners bancari per alimentar l'especulació immobiliària van continuar fins a la gran explosió. Si això és així, són evidents dues coses: una, que Serra no està disposat a menjar-se aquesta patata calenta, i la passa als polítics que havien de garantir el control. Molt contents no estaran al seu partit. I dos, que, tal com anem sabent, les alarmes ja s'havien disparat i alguns van avisar. Però ningú no va parar la bacanal econòmica amb els comensals polítics a primera fila. Els mateixos que ara no saben i no contesten.

En fi, si més no ens en queden alguns com Serra, que comencen a recuperar la memòria.

13-VI-12, Pilar Rahola, lavanguardia