"Per un impost sobre el deute dels bancs", Xavier Sala i Martín

Queda clar que els governs han decidit no deixar fallir cap banc. Aquesta decisió (a la qual, dit sigui de pas, jo m'oposo però que és aplaudida per la majoria d'economistes) crea tres menes de problemes. El primer és que si els bancs saben que, passi el que passi, l'Estat els rescatarà, tenen incentius per a comportar-se temeràriament. És el que els economistes en diem “risc moral”.

L'expressió “risc moral” prové del segle XVII quan les companyies d'assegurances es van adonar que les persones que tenien assegurança exhibien un comportament poc ètic (d'aquí la paraula moral) i s'arriscaven massa: la gent que té una assegurança d'incendis, no compra un extintor. Els conductors que tenen assegurança a tot risc, corren massa i tenen més accidents. Fixin-se que quan el Govern promet que no deixara fallir cap banc, els està dient: “Vagin al casino i apostin, que si surt cara es queden vostès amb els diners i si surt creu, paga el contribuent”. I aquesta és una de les causes de la present crisi: davant aquesta oferta del Govern, els bancs es van endeutar, però no per apostar al casino sinó en una cosa que ha acabat sent molt pitjor: promotores immobiliàries. Durant uns anys va sortir cara i es van quedar els diners, però al final ha sortit creu... i li toca pagar al contribuent.

El que ens porta al segon problema: el ciutadà se sent estafat. De fet, si és veritat que Bankia costarà 23.000 milions d'euros (ho dic en condicional perquè la factura puja cada dia), l'acudit li costarà a cada família espanyola la barbaritat de 2.000 euros. Com sembla que el rescat de tota la banca acabarà costant 200.000 milions, cada família d'españolitos haurà de desempolsar 17.000 euros de l'ala. I això no solament és inacceptable sinó que, a més, és impossible! El Govern espanyol no té tal quantitat de diners pel que si rescata als bancs s'haurà d'endeutar, cosa que provocarà la seva fallida i haurà de ser intervingut com Irlanda. L'alternativa és que els diners provinguin directament dels fons europeus (és a dir, dels contribuents alemanys). I aquest és el tercer problema: Angela Merkel no hi està disposada.
Si m'ho permeten, avui faré una proposta que podria solucionar els tres problemes alhora: un nou impost finalista sobre el deute bancari. Es tractaria de gravar el deute dels bancs de manera que com més endeutat estigués un banc, més impostos pagaria. En augmentar els costos del deute, es reduirien els incentius a repetir els excessos de la bombolla immobiliària. És més, els tipus impositius estarien lligats al risc que ha assumit el banc. És a dir, els bancs que s'endeutessin per prestar a empreses amb molt risc (per exemple, empreses immobiliàries) pagarien més impostos. Com es mesuraria el risc? Doncs a través dels credit default swaps, és a dir, a través de la prima d'assegurança contra l'impagament dels interessos per part dels bancs. Això mesura la quantitat de risc que ha assumit un banc i permetria posar impostos més alts als bancs més imprudents, cosa que limitaria el problema del “risc moral”.

Notin que no es tracta d'un impost sobre els beneficis. Per reduir les conductes temeràries s'ha de gravar el risc, no el
benefici. Tampoc estic proposant una taxa Tobin que gravi totes les transaccions financeres. La taxa Tobin (que, per cert, va ser repudiada pel mateix James Tobin abans de morir per ser impráctica, ineficient i perjudicial) segueix sent una mala idea que no soluciona cap dels problemes. En particular, no desincentiva les conductes insensates dels bancs i seria traslladada a tots els consumidors que fessin transaccions (tots nosaltres pagaríem un parell d'euros més cada vegada que anéssim al caixer). L'impost sobre el deute, en canvi, recauria més que proporcionalment sobre els bancs més imprudents. Si intentessin repercutir-ho sobre els seus clients, aquests s'escaparien a la competència que, en estar millor gestionada, oferiria serveis més barats per estar lliures d'aquesta càrrega fiscal.

L'altra part de la proposta és que l'impost sobre el deute hauria de ser finalista: els diners recaptats anirien directament a finançar un nou “fons de rescat” que seria utilitzat per recapitalizar bancs insolvents sense necessitat d'utilitzar els diners del contribuent. D'alguna manera, es tractaria d'obligar als bancs a comprar una espècie d'assegurança de rescat semblant al fons de garantia de dipòsits encara que, en lloc d'assegurar els dipòsits, asseguraríem tot el banc. És veritat que, a la pràctica, el Govern ja ha assegurat als bancs. La diferència és que les primes de l'assegurança no les pagaria el contribuent sinó els propis bancs i, sobretot, els més irresponsables.

En aquests moments, el fons encara no existeix però el rescat es necessita immediatament. I tot indica que qui hi ha de posar els diners és el contribuent alemany. El problema és que Merkel no sembla disposada a això. La meva proposta podria ajudar a convèncer a la cancellera i als seus votants ja que, en lloc de demanar-los que posin els diners a fons perdut, se'ls podria proposar que avancin els diners sabent que tot el que posin se'ls restituirà amb el recaptat amb la nova taxa.

Un impost, tres solucions a tres problemes. No sé si funcionarà. Però potser valgui la pena seguir pensant en les possibilitats que ofereix un impost sobre el deute bancari.

2-VI-12, Xavier Sala i Martín, lavanguardia