"Beteta i el joc de mans", Pilar Rahola

Aquest és el relat: hi havia un conseller de Madrid, que era responsable d'Economia i Hisenda, cinc anys amb Gallardón i tres amb Aguirre; l'esmentat responsable, de nom Antonio Beteta, era amic del ministre Montoro, que li va confiar la secretaria d'Administracions Públiques; des d'aquest càrrec, el senyor Beteta s'ha dedicat a fer de Rottenmeier de les autonomies malversadores, bo i renyant i amenaçant amb la intervenció; dies abans de la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera, les xifres de Madrid eren magnífiques, amb una presidenta que donava lliçons al món; i quan arriba el Consell, es descobreix que els números no eren esplendorosos, sinó que estaven inflats fins al punt de fer aflorar un dèficit ocult també esplendorós, que ha obligat a engrossir el dèficit global; finalment, el senyor Beteta, l'esmentat responsable dels susdits números de Madrid fins fa dos dies, diu que no en sap res, que no va amb ell i que, fuig bestiola!, ara està en un altre càrrec. És a dir, no sap que el dèficit de Madrid era descomunal, que s'han amagat les xifres per vendre triomfalisme, que s'ha pispat a la ciutadania la informació real, que s'ha ordit una gran mentida, i per no saber, ja no sap ni on és Madrid. Amnèsia inesperada, badada supina, desorientació còsmica o morro que se'l trepitja?

El pitjor és que aquest tipus de coses serien molt greus en països seriosos, perquè crearien una desconfiança insalvable en el polític de torn. Però aquí mentir, amagar, despistar, jo no era aquí, ja no em toca, o la resta d'accepcions del verb escapolir-se, formen part de la cultura política i no només no tenen conseqüències, sinó que fins i tot reforcen el personatge. Encara que cal reconèixer que el cas Beteta és de l'alçada d'un campanar i hauria de ser estudiat a Ciències Polítiques. Com és possible que el principal vigilant de la seriositat autonòmica, convertit en martell d'heretges malgastadors, sigui el mateix senyor que mesos abans era el culpable d'un dèficit públic astronòmic en la seva comunitat? El piròman fa ara de bomber? És aquest el rigor que se li suposa a algú, el càrrec del qual l'obliga a fer de far guardià de l'austeritat? I, el més important, no els preocupa a Montoro i Rajoy que qui ha de fer de comissari dels números hagi estat prèviament un dels artífexs de la conya, el maquilleig i l'escapoliment?

Doncs no, sembla que no els preocupa ningú, potser per allò que tots són cuchipandis, volen en gavina, van a Las Ventas i resideixen a Madrid. És el col·leguisme del petit Madrid, aquest que va perpetrar el "tamayazo" amb les requalificacions i, com diu Albert Sáez, va anar comprant trossets d'Iberia i T-4 perquè Madrid fos el centre de l'imperi. I si cal despistar en 2.000 milions els números públics, doncs tot sigui per la grandesa de l'ós i l'arboç. Al cap i a la fi, al país dels trilers, qui es preocuparà d'una mentida política?

22-V-12, Pilar Rahola, lavanguardia