L’Europa que volem

Fins la caiguda del mur de Berlín, Europa ha restat a l'empar del cómode paraigües dels Estats Units, garant de la contenció de l'amenaça soviética. Després de 1989, Europa s'ha trobat de cop sense paraigües protector i demandada des de tot arreu per a que assumis una responsabilitat sempre creixent. Ha estat acusada succesivament de descendir de Venus i no de Mart, d'ésser incapaç de tenir una veu pròpia o de retallar el seu paper en un món en contínua transformació. Avui estan América, Xina i Índia, està una América del Sud ja no tan arrenglerada rera la doctrina Monroe, està el món àrab emergent i l'Islam, està el Papa i està fins i tot Àfrica amb llurs tragàdies i llurs incògnites potencialment desestabilitzadores. En suma, només Europa no hi és. Evidentement, Europa no ha estat entre les "prioritats" durant aquests anys, però potser s'ha gronxat en l'il.lusió de que les coses haurien anat endavant, sin problemes, fins l'infinit. Per a canviar aquesta postura, a Europa li cal una forta empenta innovativa, un impuls radical que li faci trobar una ànima, una capacitat d'iniciativa que la substraigui de la condemna d'ésser una entitat geogràfica o poca cosa més. En aquest quadre, el Manifest de Ventotene resta com a referència a la que, si no retornar, si més no haver de repensar no com abstracta utopia, sinó com projecte polític de l'época, de profunditat fundadora com fou la opció dels federalistes americans de transformar una confederació de 13 microestats en un potent subjecte polític, els Estats Units d'América. No un superestat, sinó un govern d'Estats; no un periféric concertet de mitges i petites potències sinó la transformació en un veritable subjecte polític. La qüestió preliminar és: ¿serem capaços a Europa de realitzar un quadre institucional més innovatiu, tenint en compte que el paper de les institucions i la seva capacitat per a posar en moviment els fets i saber-los governar és fonamental? Per tant, si de 1989 en endavant, excluïnt la política de l'ampliació cap a l'est, una política europea "proactiva" -entesa com foment i promoció d'un sistema de drets, d'institucions, de regles i de llibertats dels que podem esperar confiar l'evolució pacífica dels nostres països- no ha pres forma, llavors tampoc després de l'11 de setembre es pot dir que Europa hagi escollit reconèixer que les mateixes polítiques de seguretat imposaren un reposicionamient de les estratègies internacionals, un paper políticament més agressiu, una línia de major claretat. En fi, Europa ha restat a la defensiva, introvertida, escassament reactiva, davant aquesta incapacitat de pensar en gran i preparar un futur nou i fortament dinàmic, davant aquesta defensa a espasa d'un passat certament important però irremeiablement -remarco- passat, a nosaltres, radicals, no ens manquen les indicacions sobre el que hauria de fer-se, amb ànim i voluntat, començant pel camp econòmico i social. Per exemple, sobre la vella discussió sobre el pressupost de la Unió, petit en valor percentual, 1,17% del PIB europeu, però rellevant en valor absolut, 100 mil milions d'euros, el problema no és la quantitat dels recursos sinó la qualitat de la despesa. Mentre la meitat d'aquest pressupost sigui utilitzada per a finançar la PAC -la Política Agrària Comunitària-, és a dir un sistema de subsidis i proteccionismes agrícoles cars pels consumidors europeus, que mortifica les esperances d'afranquiment de la pobresa per a centenars de milions de productors dels països pobres i que obliga perennement a la Unió Europea a posar-se a la defensiva en les negociacions a l'OMC, no es sortirà d'un estéril carreró sense sortida. La política comercial és una de les poques polítiques plenament comunitàries: podria ésser una palanca important per a la credibilitat de la Unió en el pla polític diplomàtic internacional, en canvio, precisament a causa del proteccionisme agrícola, és un dels seus molts talons d'Aquiles, factor de feblesa en lloc de força. I qué dir de l'opció de posposar fins el 2007 la plena llibertat de circulació dels treballadors que han esdevingut en ciutadans europeus el primer de maig passat, si no que xirria amb el sentit comú abans que amb la racionalitat econòmica i la lleialtat d'una Europa del dret i la llibertat, fins hipotetitzar uns "treballadors comunitaris clandestins." O també el cas de Turquia, davant les aspiraciones de la qual només sabem farfullar indefinits vincles geogràfics, o fins i tot desenterrar una suposada consciència pancristiana, obstinant-nos en desconèixer els indubtables progresos que ha sabut realitzar, abolició de la pena de mort, reformes del codi penal, concessió de drets a les minories. La hipòtesi d'una adhesió de Turquia, que necessitaria tot i així d'una década de negociacions técniques, mostraria una voluntat europea de validar l'equilibri del seu sistema democràtic i econòmic, d'administrar amb més transparència el fluxe dels treballadors immigrats, d'estabilitzar ja els importants canvios comercials, sense comptar els costos d'un rebuig, en termes de portes obertes als moviments religiosos, populistes, nacionalistes i militaristes. Tants són els desafiaments que Europa podria recollir amb ambició, com tants les seves reticènciae, els seus temors, les seves indecisions. Es desperdicien les anàlisi sobre la decadència europea, es declamen els objectius altisonants de Lisboa, es declara reconèixer la necessitat d'adequar-se al desafiament xinés o indi: una llarga sèrie d'edictes buits si no es troba la força per a imprimir un canvi radical en la rutina d'una toba gestió de lo existent.

L´Europa che vogliamo