"Julio Iglesias a València", Quim Monzó
D'aquí a unes quantes setmanes -el 7 de juliol, per ser precisos- Julio Iglesias actuarà a l'auditori del Palau de les Arts Reina Sofia de la ciutat de València. El fet no tindria res d'especial -Julio Iglesias és cantant, els cantants acostumen a actuar i l'auditori del Palau de les Arts Reina Sofia és un lloc idoni per fer-ho- si no fos per un detall: el Palau està situat davant del jutjat d'instrucció número 19 de València, que fa temps que intenta trobar el cantant per lliurar-li una citació judicial i no aconsegueix saber on fer-ho. Els detalls els donava, dissabte passat, el diari Levante: "El cas en el qual l'artista ha de declarar està relacionat amb la investigació per presumpta malversació de fons públics, falsedat documental i delicte fiscal per la firma i execució d'un contracte B amb l'Institut Valencià de l'Exportació pel qual el cantant va cobrar com a mínim sis milions d'euros lliures d'impostos per representar la Comunitat Valenciana".
La solució sembla fàcil, doncs. Només cal esperar que el cantant aparegui a l'escenari i llavors un uixer -o el mateix jutge, Luis Carlos Presencia Rubio- pot donar-li la citació en persona. L'atreviment d'Iglesias podria ser considerat una manera de temptar la sort. ¿A qui se li acut actuar just davant del jutjat que t'està buscant? Però l'experiència fa pensar que ningú no li donarà la citació perquè, des que el jutjat d'instrucció número 19 considera Julio Iglesias il·localitzable, el cantant ja ha actuat al País Valencià: va ser el juliol de l'any passat, a Gandia. Aleshores l'oposició va demanar al jutge que aprofités l'avinentesa per donar-li la citació però el jutge va fer com si sentís ploure.
Els amants de la lírica dirien que l'assassí sempre torna al lloc del crim, però aquest és un recurs demagògic i suat. A mi més aviat em recorda aquells nens que, en la meva infantesa, quan a la classe de Química parlaven de l'àcid sulfúric, anaven encabat a una drogueria i en compraven un petit pot, per verificar si eren certes les propietats corrosives que deia el mestre. Tot seguit anaven a una botiga amb el llindar de marbre -n'hi havia moltíssims, de marbre, a finals dels cinquanta i principis dels seixanta- i, dissimuladament, hi deixaven caure una gota. L'endemà hi tornaven, a veure si la gota havia foradat el marbre. Si no l'havia foradat prou, en deixaven caure una altra. L'endemà hi tornaven, a verificar els canvis, amb la certesa que, en cas que els botiguers els veiessin, sortien corrents i no els enxamparien. Això de Julio Iglesias va per aquí. No cal més que fixar-se que el Palau de les Arts -aquest on actuarà, just davant del jutjat que el busca- és obra de l'arquitecte Santiago Calatrava, imputat en el cas Palma Arena i un dels grans beneficiaris durant el califat de Francisco Camps. El cercle es tanca tan magistralment que, quan acabi el recital, Julio Iglesias rebrà una ovació ben merescuda.
22-V-12, Quim Monzó, lavanguardia