"El necessari federalisme de la Unió Europea", Emma Bonino et al.

Una seriosa crisi social pot acabar molt ràpid amb la zona euro si els seus Estats membres no emprenen una nova etapa d'integració. La crisi actual de la zona euro no va començar amb la crisi grega, sinó deu anys abans, amb la creació d'una Unió monetària sense Unió econòmica, fiscal i pressupostària. És cert que l'endeutament públic havia augmentat substancialment en els darrers trenta anys, però són els desequilibris entre els països de la zona euro els que estan en la gènesi de la situació actual.

D'una banda, el nucli format pels països septentrionals, amb Alemanya al capdavant, va transformar la seva economia sobre la competitivitat i l'exportació. Per l'altre, els països de la perifèria van aprofitar els baixos tipus d'interès per alimentar la seva demanda interna orientant la seva economia a sectors com l'immobiliari i la construcció, menys lligats a la competència exterior.

L'esclat de la crisi grega va treure a la llum aquests desafiaments estructurals, creant en el sector financer una crisi de confiança en els deutes públics: els creditors van percebre els límits d'una zona euro amb diferents models de desenvolupament. Els tipus d'interès es van disparar, creant un efecte bola de neu: quan els tipus sobrepassen el creixement del PIB, el deute es manté, excepte si els països dediquen summes que devoren els seus pressupostos. Per reduir el deute, han d'aplicar dràstics plans d'ajust, amb un respir temporal per la intervenció del Banc Central Europeu.

La falta de coordinació, i la lògica d'intervenir cas per cas no permeten compatibilitzar les exigències de rigor i creixement. A més, les retallades per aconseguir efectes immediats afecten sobretot a les despeses socials i les inversions, hipotecant del futur.

Aquest clima d'incertesa sobre l'avenir frena la demanda, ja que les famílies prefereixen estalviar, en previsió de futurs augments impositius. Al mateix temps, els bancs limiten els crèdits al sector privat per sanejar els seus balanços. En aquesta situació, la reactivació no pot venir de la demanda o la inversió privada ni de la pública. Els països mes endeutats es veuen sotmesos a un feble creixement, la qual cosa agreuja la càrrega del seu deute.

Europa no podrà sortir d'aquesta crisi sense canviar de lògica. Si seguim amb el guió actual, l'euro no tindrà la capacitat per resistir a les forces centrífugues, i la seva desaparició serà qüestió de temps.

Una altra via de sortida és possible. Consisteix a completar i adaptar el Tractat de Lisboa, en particular per superar la simple i insuficient coordinació entre els països membres. La labor és denunciar, reduir i progressivament anul·lar els costos de la no Europa.

Hem de començar per limitar els deutes públics dels països de la zona euro, mutualhissant-les en part, tal com ha estat proposat pel Consell d'experts alemanys o l'Institut Bruegel, la qual cosa baixaria els tipus d'interès i retornaria el marge de maniobra als països endeutats. En aquest procés, s'hauria de reforçar la cooperació entre la Comissió Europea i les hisendes nacionals en el marc d'un Institut Fiscal Europeu similar a l'Institut Monetari Europeu que va precedir la creació del BCE. Es tractaria d'un pas important en la creació d'un govern de l'economia europea amb un ministre federal d'Hisenda.

A més, cal reactivar la productivitat amb reformes estructurals en particular en els serveis, i invertir en projectes generadors de creixement. Hi ha sobre la taula projectes a escala europea amb finançament conjunt en transport i eficàcia energètics (smart grid), transports nets i polítiques urbanes, aeronàutica, nanotecnologia, Europa digital, ciències del coneixement, indústria... Per engegar-los, és necessari crear bons d'inversió, és a dir, deute bo mentre que generador de futura activitat. El BEI podria recolzar sense dificultat aquests projectes sobre la base de les propostes de la Comissió Europea.

Ara bé, els inversors només compraran bons d'inversió si el seu capital inicial no prové de contribucions dels països de la zona euro, perquè això agreujaria el seu deute. Només un impost europeu en el marc d'un pressupost federal podria donar la credibilitat suficient a aquesta nova eina. Es pot pensar en una aportació d'un punt de l'IVA, l'impost sobre el carboni o sobre les transaccions financeres.

Cap impost s'ha de crear sense legitimitat democràtica per resoldre l'actual crisi de confiança entre els ciutadans i la Unió Europea. És necessari completar el procés amb una dimensió parlamentària: l'euro no podrà sobreviure sense una evolució política significativa. El federalisme és l'única via per evitar una crisi que significaria el sacrifici d'una generació sencera

A partir de ja mateix, els parlamentaris europeus dels països de la zona euro han de prendre la iniciativa de reunir-se en format obert i decidir el camí a seguir fins a les properes eleccions: organitzant una Cimera sobre el futur d'Europa a partir de la zona euro, amb delegacions del Parlament Europeu i dels parlaments nacionals, com ja es va fer en la Conferència de 1989 que va conduir al Tractat de Maastricht i al Tractat Constitucional. Aquest federalisme necessari donaria origen a una veritable Europa política i social, basada en institucions que permetin equilibrar polítiques pressupostàries i monetàries, estimular l'activitat econòmica, aplicar reformes estructurals per a la competitivitat i reforçar la cohesió social.

La supervivència de l'euro necessita un govern econòmic i un pressupost europeu de creixement. Només el federalisme és capaç d'evitar l'enfonsament de la zona euro, amb conseqüències desastroses per als europeus, i d'obrir el camí cap a un nou projecte de societat justa, solidària i democràtica, proporcionant els mitjans per donar a la Unió el seu lloc al món.

Romano Prodi, Enrique Baró Crespo, Pascal Lamy, Jacques Attali, Giuiliano Amato, Pascual Maragall, Emma Bonino, Jo Leinen, Daniel Cohn Bendit, Barbara Spinelli, Anna Terron, Philippe Maystadt , Yves Meny, Francisca Sauquillo, Pier Virgili Dastoli, Evelyne Gebhardt entre uns altres.

20-V-12, elimparcial