> "Unió Europea: en defensa d’una federació “lite”", Emma Bonino & Marco de Andreis <

- "El necessari federalisme de la Unió Europea", Emma Bonino et al.
- "Una Federació lleugera, la via vers una Unió Europea eficaç", Emma Bonino
- "Making the case for a ’federation lite’", Emma Bonino & Marco de Andreis

Com part del projecte d'ECFR “Reivention of Europe”, Emma Bonino i Marco de Andreis defenen que una versió “lite” (anglicisme que es refereix a incomplet o “light”) de federació europea pot oferir una sol.lució viable i pàctica a la crisi de l'euro. 

La gran contracció de l'economia mundial que va començar en 2008 i la crisi financera a Europa han tornat a centrar el debat sobre la naturalesa de la unió política d'Europa. Una proposta de solució a la crisi és augmentar el nivell d'integració europea orientant-la cap a una mena de federalisme. Però, com podrien ser uns Estats Units d'Europa en termes de govern i recursos pressupostaris? ¿Seria un superestat federal, que tant alarma als euroescèptics? Una possible resposta és una forma limitada de federalisme que concentra pocs recursos en relativament poques àrees: una federació “lite”.

La crisi econòmica mundial no podia deixar de tenir un enorme impacte en el procés d'integració europea per la senzilla raó que aquest procés es va centrar en l'economia des dels seus inicis.

[...]

Sens dubte, la principal amenaça per a l'euro és el simple fet que la zona de l'euro (i la UE), mancant unitat política, no pot ser presa com un tot. Una moneda única necessita el suport no només d'un banc central i un mercat únic en el qual el treball i el capital es moguin lliurement, sinó també d'un Tresor que tingui la facultat de redistribuir els recursos a través d'impostos i despeses amb la finalitat d'evitar que es creuin excessius desequilibris interns.

El gruix del deute públic d'EUA és el deute federal creïblement garantit pel govern federal. Tot el deute de la zona de l'euro és deute públic, garantit només pels governs nacionals: no hi ha govern federal, i és evident que el deute grec no està garantit per Alemanya, malgrat tots els esforços ad hoc realitzats fins avui . Això és el que ha donat lloc a un corrent d'opinió que advoca per la unió política europea.

[...]

Calen canvis radicals. Actualment, la UE no té cap potestat tributària, i el seu pressupost és gairebé exclusivament el que li atorguen les transferències dels Estats Membres. Les seves despeses ascendeixen a únicament entorn de l'1% del PIB de la UE, i no serveixen a gairebé cap funció governamental (sobretot subsidis, la meitat d'ells agrícoles).

Qualsevol moviment cap a una major integració europea, per tant, hauria d'implicar un replantejament del pressupost de la UE: la forma en què es recapten els impostos, quant s'eleven i en què es gasten. Algunes teories econòmiques, sobretot el federalisme fiscal, proporciona bons arguments per centralitzar certes categories de despesa: la seguretat i defensa, diplomàcia i política exterior (incloent l'ajuda al desenvolupament i l'ajuda humanitària), el control de les fronteres, els projectes d'infraestructura, el R+D+I i la redistribució social i regional.

D'aquesta llarga llista, la defensa i la política exterior -que tenen a veure amb la supervivència i la identitat- són en última instància els grans tabús de la sobirania estatal. Precisament per aquesta raó és que, no obstant això, no pot haver-hi cap veritable unió política europea que manqui d'això. És gairebé axiomàtic: si s'invoca a la unió política amb la finalitat de salvar l'euro i, possiblement, la UE, llavors un ha d'estar disposat a transferir aquestes funcions de govern a un nivell federal superior. Per contra, si un creu que la política exterior i de defensa han de mantenir-se a nivell nacional, la unió política és simplement inassolible i per tant inútil com un remei per als mals de l'euro.

[...]

Prenguem la defensa. Com a mostra l'experiència de l'OTAN després de la Guerra Freda, els esforços per coordinar ‘establishment’ de defenses independents sempre han portat a resultats decebedors. Nick Witney, el exdirector de l'Agència Europea de Defensa i investigador de ECFR, ha escrit la crítica més informada i interessant sobre la política de defensa i la seguretat actual d'Europa:

“Gairebé dues dècades després de la fi de la Guerra Freda la majoria dels exèrcits europeus encara segueixen orientats a una guerra sense treva a la frontera interna d'Alemanya en lloc de mantenir la pau al Txad o el suport a la seguretat i el desenvolupament a Afganistan [...] Aquesta absència de modernització fa que gran part dels 200 milions de € que Europa gasta en defensa cada any simplement es perdi [...] La UE, els Estats membres i fins i tot França i Gran Bretanya han perdut i mai es recuperarà la capacitat de finançar totes les noves capacitats necessàries per si mateixos “.

Si aquest és el diagnòstic, i si després de diversos anys de millora de la coordinació i la cooperació entre diferents organitzacions nacionals de defensa han fracassat, no seria la creació d'un exèrcit de la UE el pas més lògic a seguir?

[...]

La diplomàcia, que sol ser relativament barata als pressupostos dels Estats membres, no obstant això, costaria molt menys si es centralitzés a nivell europeu. Milers d'ambaixades dels estats membres de tot el món i centenars d'ambaixades dins de la UE es convertirien en redundants.

[...]

Totes aquestes competències costarien al voltant del 5% del PIB d'Europa, desglossat de la següent manera:

% Del PIB de la UE
  • Defensa: 1,0
  • Diplomàcia (incloent Desenvolupament i Ajut Humanitari): 1.0
  • Investigació i Desenvolupament: 1.0
  • La redistribució social i regional: 0,7
  • Control de Fronteres: 0,5
  • Les xarxes transeuropees (RTE): 0.5
  • Administració: 0,3

Total: 5,0

Pel costat dels ingressos que hi ha diverses opcions per finançar un pressupost d'aquesta magnitud. No obstant això, que es cobrin imposats de manera directa als ciutadans europeus reforçaria la legitimitat democràtica i la rendició de comptes; alhora que s'acabaria amb les transferències dels Estats membres que actualment cobreixen el 87% del pressupost total de la UE. Això podria implicar la creació d'un impost de societats, que gravi a nivell federal (aquests impostos van representar el 10% del total d'ingressos d'impostos de 2008 en l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic), i/o un únic valor de l'IVA sobre les importacions. Cobrir l'anteriorment suggerit 5% del PIB a través de només aquests dos impostos deixaria la resta completament en mans dels Estats membres, la despesa pública dels quals suposa actualment el 50% del PIB, deu vegades més que el que aquí proposem.

Llavors, almenys en termes de recursos, quin és el superestat?

El 1977, l'informe de la Comissió Europea sobre el paper de les finances públiques en la integració europea el.laborat per un grup d'estudi presidit per Donald MacDougall (en aquest moment el principal assessor econòmic de la Confederació de la Indústria Britànica) conclogué: “És possible concebre, probablement en alguna data distant, una federació a Europa en la que la despesa pública federal sigui d'al voltant del 20-25% del PIB, com a EUA i la República Federal d'Alemanya. En una etapa més primerenca seria una federació amb una despesa molta menor, de l'ordre de 5-7% del PIB, i entorn del 7,5 -10% si la defensa fos inclosa. Una característica essencial d'una federació seria que l'oferta de serveis socials i de benestar es mantingués a nivell nacional”.

Aquest informe i la idea d'una “federació lite” presentada en aquest treball suggereixen que la UE no s'enfronta a una elecció binària simple entre un “superestat federal enorme” i la desintegració. L'actual crisi financera subratlla la necessitat d'una major integració, tenint en compte que la Unió s'ha de reinventar en resposta als problemes als que s'ha vist exposada per una sobirania compartida incompleta. Una “federació lite” implicaria un enfocament pragmàtic per aconseguir una major integració.

* Aquesta traducció (de BarcelonaRadical en català) és un fragment de l'original publicat a ecfr.eu: “Making the case for a ‘federation lite’”. Llegiu l'original (en anglès) aquí