"#12M15M ", Manuel Castells

Però no estava mort i enterrat el 15-M? No havia degenerat en violència de carrer de la qual ja s'encarrega la policia? No s'havien convertit els més assenyats en associació legal Democràcia Real Ja! degudament registrada en el Ministeri de l'Interior? Què queda d'aquest moviment espontani, multitudinari i creatiu que va explicar durant mesos amb el suport moral de tres quartes parts dels ciutadans?.

Aviat ho sabrem. A les xarxes socials circula ja la crida per a una manifestació local i global el 12 de maig, juntament amb milers de persones al voltant del món, amb el lema "Units per un canvi global", reactivant la protesta que va mobilitzar a milions en 951 ciutats i 82 països el 15 d'octubre. I és que aquest és un moviment rizomàtic, amb múltiples nodes canviants i autònoms, que viu a les xarxes socials en internet i entre la gent, que manté el foc de la indignació mentre les coses segueixin com segueixen i que apareix, desapareix i reapareix en l'espai públic per palpar la seva existència i elaborar un projecte de canvi social. En ser un moviment sense caps, basat en l'horitzontalitat i la participació, sense normes ni programa, supera qualsevol circumstància. Ni es crea ni es destrueix, es transforma. Fins i tot sobreviu al perill dels moviments socials: la seva autodestrucció per baralles internes.

Però el que és la pràctica usual de l'esquerranisme no afecta al 15-M. Per això quan fa uns dies Fabio Gandara, un veterà del moviment, i altres persones es van impacientar i van crear una associació DRY per actuar en nom del moviment, va saltar l'alarma a les xarxes socials. Tal decisió, presa de forma poc clara i minoritària segons el semblar de la majoria dels nodes locals de DRY, contravenia els principis de democràcia assembleària sobre els quals es funda el 15-M. Però, després d'un moment d'irritació inicial, es va adoptar l'actitud que cadascun fa el que vol i no passa res. La declaració de DRY de València el 25 d'abril oposant-se a la idea d'associació signava "Democràcia Real Ja! (l'objectiu, no la marca)" perquè no hi ha marca, no es pot apropiar el que no té propietari. El 15-M és de la gent que surt al carrer i debat a la xarxa, a cada moment, cadascuna amb les seves raons, reivindicacions, ideals i manies. Per això no és ni serà un partit ni res semblat. I tampoc hi ha problema, tret que hi hagi trols pel mig, perquè gent de bona fe decideix anar per un altre camí cap a objectius àmpliament compartits. És una xarxa oberta, no una burocràcia tancada.

Molt més greu és l'altre perill amb el qual s'enfronta el 15-M. La seva deslegitimació en la ment dels ciutadans pels intents de criminalitzar-lo mitjançant la seva assimilació a "els violents". Qui són aquests violents? No se sap bé, excepte que són molt pocs i que són rebutjats per la immensa majoria dels participants en el moviment. Perquè el 15-M és, des del seu origen, explícitament no violent. I ho ha demostrat en la pràctica reiteradament patint les pallisses de la policia sense enredar-se en enfrontaments massius que haguessin pogut degenerar. És essencial que aquesta actitud continuï, doncs l'estratègia més eficaç per desconnectar el moviment de la seva referència al 99% és precisament provocar fins que la televisió pugui oferir imatges de caos, violència, destrosses i sang que apartin als ciutadans d'aquells que s'atreveixen a manifestar-se dient el que molts pensen. No serà fàcil evitar-ho. Perquè la policia sembla ineficaç per fer alguna cosa tan senzilla com intervenir immediatament selectivament quan es crema el primer contenidor o s'apedrega el primer banc. En lloc de pescar amb xarxa i emportar-se a qualsevol que passés per allí.

Però sobretot no serà fàcil contenir la ràbia de la gent perquè els mesos passen, la situació empitjora per moments i els governs segueixen indiferents a la protesta aplicant arrogantment les receptes de l'austeritat i fent pagar a les persones la crisi que, en la visió dels indignats, va ser cosa de financers i polítics, cobrint-se després els uns als altres. La via institucional de debat ciutadà està tancada. El corró parlamentari s'aplica automàticament. El PSOE, després d'haver iniciat el desgavell, segueix en encefalograma pla. Els sindicats borden però no mosseguen, o potser ja no tenen dents. Els mitjans estan mediatitzats i buscant comprador. I ministeris i autonomies es dediquen amb fruïció a la retallada creativa a veure quins més sacrificis humans poden oferir al déu dels mercats que segueix sense confiar en el deute espanyol, tant públic com privat. Com no queda una altra alternativa, milers sortiran al carrer el 12 de maig. I com segueixen buscant noves formes de democràcia es proposen deliberar, de nou, a les places públiques tres dies. Aquí és on les autoritats de torn els esperen. Prohibit ocupar qualsevol espai públic. L'alternativa llavors està entre anar-se'n a casa després de desfogar-se i tot segueix igual o afirmar el dret de reunió i debat i que es produeixin enfrontaments violents que permetin criminalitzar al moviment.

Si hi hagués tarannà democràtic en la classe política podrien deixar que els ciutadans es trobin a les seves àgores tres dies, deliberin i proposin. I tractar de reconectar la societat amb les institucions. Però partits i governs són visceralment oposats a un moviment que els nega la seva legitimitat. O bé entren en les lleres preestablertes, precisament aquelles denunciades pel moviment com a regles tramposes, o es condemna la protesta a la marginalitat seguida de repressió. Hauran de ser creatius els indignats per sortir d'aquest dilema. Hauran d'imaginar formes de desobediència civil protegides per la llei. Hauran de mostrar flexibilitat en els seus temps i espais de deliberació assembleària. Hauran de construir els seus canals de comunicació directa amb la ciutadania. Recordant que cada dia que ens anem enfonsant en la crisi es van carregant de raó.

5-V-12, Manuel Castells, lavanguardia