"Espanya, sense lloc", Juan-José López Burniol

Les recents confiscacions de YPF pel Govern argentí i de la filial de REE pel bolivià han reforçat la meva vella convicció sobre la debilitat diplomàtica d'Espanya i del seu escàs pes internacional, causant de la seva absoluta solitud quan se li planteja algun problema greu en tal àmbit. Dos episodis històrics van conformar en mi aquesta idea. En primer lloc, la solitud absoluta d'Espanya en el seu conflicte amb Estats Units per la illa de Cuba, que va acabar en el desastre d'una derrota militar que va deixar al país "sense pols", segons exacta expressió de Francisco Silvela. Ha escrit sobre aquest tema Jesús Pabón, en El 98, acontecimiento internacional: "Podíem prosseguir al costat de la Triple (Aliança), o entendre'ns amb la Doble A-lianza, o aproximar-nos -com Portugal- a Anglaterra, o buscar a Amèrica la cordial amistat que a Europa no trobéssim... (La) conducta de l'aïllament suïcida va ser, no obstant això, la que es va adoptar". Els efectes d'aquest episodi van ser tan devastadors per a la consciència nacional espanyola, que han ocultat fins i tot la raó profunda del succeït i la seva principal conseqüència, que -també segons Pabón- va ser aquesta: "No vam voler vendre (l'illa de Cuba als americans). Per això es va produir la guerra. Per això va ser Cuba independent".

El segon esdeveniment va tenir lloc en 1975, durant els últims dies del general Franco: va ser la marxa verda. Des de 1974, la qüestió del Sàhara estava davant el Tribunal de l'Haia , que -a la tardor de 1975- era a punt de recolzar la tesi defensada per Espanya de l'autodeterminació del territori, la qual cosa anava en contra dels interessos del Marroc. En aquesta tesitura, el rei Hasan, aprofitant la malaltia terminal del general Franco, va anunciar la preparació d'una marxa verda, invasió pacífica del Sàhara per la població marroquina. Espanya, davant la imminent fi del règim franquista, va optar per eludir el conflicte armat, salvant la posició de les seves forces armades amb el viatge del llavors Príncep d'Espanya, que va fer que la marxa verda quedés, després d'aquest gest, en una acció simbòlica com va ser la penetració en una terra de ningú deixada a aquest efecte, seguida -no obstant això- d'un acord tripartit pel qual Espanya va acceptar la retirada de les seves forces armades del Sàhara, l'administració del qual va cedir al Marroc i Mauritània. De tot la qual cosa cal retenir dues idees: 1. No es va fer més que vestir el ninot perquè no se li veiessin les vergonyes. 2. Estats Units va advertir a Espanya que, en cas de guerra amb el Marroc, no li subministraria recanvis, la qual cosa posa de manifest una altra vegada la solitud d'Espanya, que tampoc va tenir al seu costat a cap país europeu.

Amb la transició, quan es remansaren els esdeveniments, sí va ser perceptible l'esforç dels nostres governs i de la nostra diplomàcia per situar a Espanya en el seu lloc. Fernando Morán, primer ministre d'Afers exteriors de Felipe González, va escriure un llibre interessant i honest -España en su lugar- en el que diu: "A la tardor de 1982 Espanya no estava en el lloc que li corresponia (...) El complex d'inferioritat de l'espanyol en l'internacional era una realitat punyent i debilitant. Fins i tot havia, en diversos moments, contribuït al pessimisme nacional, quan no havia alimentat un paralitzant cinisme. Solament quedaria superat si el país aconseguia els objectius ambiciosos, però realistes, que davant ell es presentaven com un horitzó possible".

L'èxit va coronar el seu esforç, fins al punt que pot sostenir-se que, en acabar el segle XX, Espanya gaudia -gràcies als governs de Felipe González i a la labor del de José María Aznar en la seva primera legislatura- d'un prestigi internacional fins llavors desconegut. Però, a partir d'aquí, la deriva insòlita de la política exterior d'Aznar durant el seu segon mandat i el forat negre que han suposat els set anys de Rodríguez Zapatero han deixat una altra vegada a Espanya sense lloc. Però seria injust atribuir només a l'acció governamental aquest renovat fracàs. Hi ha una altra causa molt més profunda i, per tant, molt més greu. Es tracta de la debilitat congènita d'Espanya com a nació, avui severament aguditzada.

Es tracta d'una debilitat que és conseqüència de la falta de cohesió interna d'Espanya, que es manifesta no només en l'àmbit territorial, sinó també en l'absència de qualsevol vincle sòlid entre els seus grups socials i classes, que impedeix el seu suport conjunt a qualsevol projecte compartit; en el cerril enfrontament dels seus partits polítics, que fa impossible tot pacte per necessari que sigui; i, per fi, en la seva incapacitat malaltissa per definir interessos comuns i escometre amb decisió la seva defensa, sacrificant sempre a aquests en honor de les particulars conveniències. Ortega ho va entrellucar precisament a España invertebrada. El temps li ha donat la raó. Per això avui podem concloure que la falta de lloc internacional d'Espanya és, sobretot, conseqüència del seu propi dèficit com a nació. Un dèficit que, possiblement, ja no es pugui eixugar mai.

5-V-12, Juan-José López Burniol, lavanguardia