Bankia, un (el?) problema polític de primera magnitud

A poc a poc, la cosa es va aclarint. Els molt grans, Santander, BBVA i Caixa Bank, i el gruix dels que abans eren mitjans i ara són simplement grans, com Popular i Sabadell, no volen sentir parlar del banc dolent. Botín, sempre contundent en les seves explicacions, ho va dir ahir amb poques paraules. S'oposen perquè ja han fet moltes dotacions al que ells consideren preus ajustats als de mercat i creuen que els qui reclamen un nou ens públic que assumeixi els actius danyats no han fet el mateix. És a dir, temen que alguns competidors es beneficiïn de l'ajuda de l'Estat, que seria el pagà del forat immobiliari, sense haver fet els deures.

El Govern, més precisament Luis de Guindos, el seu ministre d'Economia, en part per aquest argument dels bancs, però, sobretot, perquè té les arques buides i no està per anar amuntegant nous deutes, s'oposa també a aquesta vella aspiració d'un sector de la banca. Prefereix que els bancs s'autofinancin i, per aquest motiu, pressiona perquè hi hagi fusions. Amb aquestes operacions de concentració és més fàcil diluir els terrossos d'impagats que han convertit a alguns bancs en autèntics zombis, morts vivents.

En canvi, uns altres, com Bankia, el grup que presideix Rodrigo Rato, veuen en el banc dolent una mena de flotador per assegurar la tormentosa travessia des del marasme immobiliari cap al balanç sanejat. És el complement per assegurar la navegació solitària que Rato defensa enfront del criteri de Mariano Rajoy, Guindos, Fernández Ordóñez i -ha estat l'última a apuntar-se a la llista- Christine Lagarde, la gerent del Fons Monetari Internacional (FMI).

Les xifres donades a conèixer ahir per l'entitat matriu de Bankia revelen que la mortalitat de promotors i hipoteques segueix marcant el balanç del grup resultat de la fusió de set caixes. La conclusió de les anàlisis realitzades durant els últims mesos pel Banc d'Espanya és que no es tracta d'un problema de solvència, sinó de rendibilitat futura.

Mentre, els mercats segueixen amb lupa tot el que té a veure amb la reforma financera espanyola, de la qual Bankia s'ha convertit en la pedra de toc. La pressió no afluixarà fins que no considerin que tota la porqueria està localitzada i neutralitzada. Una cosa que no depèn només de la transparència comptable.

5-V-12, M. Pérez, lavanguardia

Just després de la seva reunió amb Draghi, es va celebrar un sopar en honor del consell del BCE al palau de Pedralbes. Allí estaven, a més de Rajoy i Draghi, la major part dels protagonistes del sainet bancari espanyol. Un amortitzat Miguel Ángel Fernández Ordóñez, governador del Banc d'Espanya, que va passar sense pena ni glòria, poc més de dos mesos més en el càrrec, desautoritzat pel Govern, que li imputa no haver actuat a temps i, al final, haver deixat passar a Bankia el filtre de l'últim decret de reestructuració del sector, deixant exposat el problema sense solucionar-lo.

Ningú, ni al Govern ni en el sector, compra l'argument d'Ordóñez que ha sotmès a Bankia a un estricta vigilància, amb canvis en la gestió i pla de desinversions incloses, que li obligarà a donar-li la volta a l'entitat o a buscar una aliança.

El president d'un important banc espanyol assegurava divendres passat a aquest diari que "a l'estranger ja no ens pregunten per la situació del sistema financer en general, sinó per l'estat general de l'economia, però sobretot pel futur de Bankia". No és l'únic testimoniatge en la mateixa línia recollit en els últims dies.

Rodrigo Rato, el president de Bankia, també estava al sopar de Pedralbes per defensar la seva posició. Ho va fer aquest mateix dijous, a primera hora del matí a Esade: el que cal és recuperar la rendibilitat i la independència. Un tasca hercúlea atenent les dades conegudes. Bankia té gairebé el doble d'actius immobiliaris adjudicats que el BBVA o Caixa Bank. I la tempesta no descansa. Al contrari, descàrrega amb més força. "A nosaltres ens està entrant ara el doble d'immobles dels que venem", assenyalava en privat aquesta setmana el màxim executiu d'un dels grans bancs espanyols. "Els últims quatre trimestres estan sent els més durs", assenyala el president citat anteriorment.

Rato se sent fort. Assistit pel seu entorn, especialment Juan Manuel Fernández Norniella, un dels seus homes de confiança al món empresarial en la seva etapa com a vicepresident econòmic dels governs d'Aznar, i actualment adjunt a la presidència de Bankia. Animat també per aguirristes declarats, com Arturo Fernández, vicepresident de la CEOE i una de les principals force de frappe de la presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre.

Enrere han quedat ja els contactes amb el Caixa Bank d'Isidre Fainé, també comensal el dijous, animat pel Banc d'Espanya a buscar una fusió. Fonts implicades asseguren que Rato va fer marxa enrere en saber que les relacions entre La Caixa i Caixa Bank estan regulades per un protocol que fixa que les decisions estratègiques del banc, i el nomenament dels seus responsables, han d'acordar-se prèviament en el consell de la primera, que ha de vetllar per tenir sempre la majoria del capital del banc.

6-V-12, M. Pérez, lavanguardia