el resurgiment dels populismes nacionalistes posa en crisi la Unió Europea

- "Una Federació lleugera, la via vers una Unió Europea eficaç", Emma Bonino

A Holanda, el PVV, la formació xenòfoba, antieuropeísta i antiislamista que dirigeix Geert Wilders, va experimentar un gran avanç en les eleccions de juliol del 2010. Va obtenir llavors el 15% dels vots i es va convertir en el tercer partit, en ocupar un de cada sis escons parlamentaris. Des d'aquesta posició, ha disposat de força per sostenir al govern de Rutte durant divuit mesos... i per derrocar-lo quan ha volgut.

En altres països europeus, les aspiracions de les formacions d'extrema dreta no són menors. Marine Le Pen, que el diumenge va portar al Front Nacional al tercer lloc en la primera volta de les presidencials franceses, amb un 17,9% dels vots, acaricia ara la idea d'erigir-se com a referent de la dreta al seu país. No ja de l'extrema dreta, sinó de la dreta tout court. Es tracta, al seu entendre, d'aprofitar la previsible falta de lideratge que produiria a la Unió per un Moviment Popular (UMP) una eventual derrota de Sarkozy en la segona volta de les presidencials (i, en tal cas, la seva anunciada retirada de la política) per intentar aglutinar a la dreta. Amb aquest objectiu, i igual que Sarkozy va llançar en campanya picades d'ull -endebades- a l'electorat del Front Nacional, Le Pen adorna ja el seu discurs amb notes republicanes i socials.

Al cas holandès i al francès podem sumar-hi els d'altres països. A Suïssa i Sèrbia hi ha formacions polítiques ultradretanes que freguen el 30% dels vots. A Finlàndia, el partit Autèntics Finlandesos va recollir el 19%. A Àustria i Hongria, els seus semblants ronden el 17%. També tenen predicament a Dinamarca, Bèlgica, Itàlia o Bulgària. I a Grècia, on als comicis del 6 de maig s'esperen avanços considerables en tots dos extrems de l'espectre polític.

Cadascuna d'aquestes formacions presenta les seves peculiaritats. Però sovint coincideixen en posicions populistes, ultranacionalistes, proteccionistes, euroescépticas o antieuropeístas, oposades a la immigració o obertament racistes. Amb aquests arguments i rendibilitzant el descontent fruit de les turbulències financeres, aquests partits segueixen avançant. Ho fan, per tant, desafiant el gruix dels principis que durant mig segle han sustentat la lenta construcció d'Europa.

27-IV-12, lavanguardia