"L’essència de la democràcia és que els ciutadans siguem conscients que tots els cèntims són nostres i no dels polítics", Steven Kelman

Steven Kelman, catedràtic de Gestió Pública de l'Escola de Govern Kennedy. Tinc 63 anys: a classe vull inspirar tanta il·lusió com sentit del deure. Els EE. UU. inverteix el doble que la UE de fons públics i privats en universitat i investigació: la nostra indústria més competitiva. Sóc 'newyorker' i jueu. La meva dona treballa amb Obama dotze hores al dia.

No pretenc donar-los lliçons...

Doncs les necessitem.
La tradició espanyola en la formació i legitimació dels seus dirigents: el dret, l'estudi d'un temari, les oposicions...

Una elit confuciana de funcionaris, com va categoritzar Max Weber.
Com fan França, Espanya i altres països de tradició napoleònica: les oposicions tal vegada seleccionin les millors memòries...

No serveixen per res més?
... però hem comprovat a l'Escola de Govern Kennedy, i crec que és una observació de valor universal, que el mer coneixement de la llei no fa al bon gestor.

Per exemple.
Estudi després d'estudi, hem demostrat que el ministeri d'EUA pitjor gestionat és el de Justícia.

Per què?
Els advocats menyspreen la gestió: creuen més en la norma. I tendeixen a tractar de solucionar la ineficiència d'una llei amb una altra llei. Però, com sap molt bé el bon empresari, no es pot dirigir contra la norma, però tampoc només amb la norma.

I molts errors de gestió no són conseqüència de la mala normativa.
El 70 per cent de la gestió pública, a més, no és diferent de la de qualsevol negoci privat: només el restant 30 per cent és específic del públic.

El pitjor vici de l'administrador?
Tendir a duplicar i entorpir procediments per augmentar el seu poder sense preocupar-se de com afectin al ciutadà.

Què ens ha d'explicar! Hi ha remei?
Que els ciutadans exigeixin transparència i comptes clars i que la societat civil, amb totes les seves associacions professionals, premsa, usuaris organitzats..., vetlli per l'eficiència del sistema: mesurin, avaluïn, fiscalitzin.

Avui lamentem no haver frenat la despesa pública que ahir aplaudíem.
L'essència de la democràcia és que els ciutadans siguem conscients que cada centau -d'un en un- és nostre i no dels polítics: surt dels impostos que paguem o del deute que el govern contreu perquè acabem pagant-lo nosaltres.

Sembla que ens en comencem a adonar.
Per això, la gran pregunta a l'hora d'anar a votar no la faci vostè al cor, sinó a la raó, i és: el que obtinc en serveis compensa el que pago en impostos?

Què difícil de calcular!
Si tots els ciutadans se la plantejen, millorarà el seu país. En conseqüència, fins a l'últim funcionari de qualsevol administració té dret -i obligació- a ser avaluat en el seu treball per saber si és útil i si crea valor per al ciutadà. Per això, hem d'exigir juntes d'avaluació sistemàtiques i executives en tots els serveis públics.

Això requereix ciutadans formats.
Per aconseguir que obtinguem més serveis per menys impostos, els electors hem de familiaritzar-nos amb els barems amb que es mesura l'eficiència: la policia, per exemple, el que cosa ens costa i el que aconsegueix; les taxes de crim, de mortalitat per tràfic...

Si no fiscalitzes als teus governants, no tens dret a queixar-te.
Un altre gran principi general dels ens públics és: si no té competència, cal crear-la.

La competència és la mare de la ciència.
I per crear-la, el ciutadà ha de poder triar entre hospitals públics, universitats, col·legis... Després, el gestor assignarà més recursos als centres més demandats: a més qualitat de servei, més diners.

I si no tenen demanda?
Si no tenen demanda, perquè no ofereixen qualitat, han de millorar o tancar.

Creu vostè que Estats Units pot donar-nos lliçons de gestió pública?
No som modèlics: Winston Churchill repetia: "Pots estar segur que els americans prendran la decisió correcta... després d'haver provat totes les altres".

Jo m'ho prendria com un afalac.
I a més és cert: la nostra història demostra una vegada i una altra que, davant un gran problema, solem embullar-nos en el forcejament partidista fins que la situació és tan greu que requereix un gran pacte nacional: llavors ens unim i tirem endavant.

L'olor del llop agrupa a les ovelles.
Un altre gran principi gestor: el govern només ha de concentrar-se a fer el que només pot fer ell. Quan la iniciativa privada pot substituir a la pública amb avantatge demostrable, és més eficient que els gestors públics cedeixin la gestió als privats.

Això aquí l'hi discutirien més.
I, en fi, necessitem la reforma permanent. Cada deu anys s'han de revisar tots els processos, avaluar pràctiques i destriar entre l'eficient, el millorable i l'erroni.

Netejar i sacsejar les catifes.
Només amb una mera revisió hem comprovat que s'estalvia un 10 per cent.

I qui ha de fer totes aquestes reformes? Els mateixos polítics que van errar?
Comet vostè el gran error de l'administrat: negar-se a veure la seva responsabilitat en la gestió pública. I limitar-se a culpar còmodament a "els polítics". Aquesta queixa sense alternativa condueix a la passivitat i al nihilisme. En realitat, quan parlem de "els polítics", estem parlant de nosaltres...

En quin sentit?
Tenim el sistema que ens hem atorgat: nosaltres els triem. I, a més, el polític actua responent a les pressions que rep de l'elector: nosaltres.

El nostre sistema falla en seleccionar als nostres dirigents i, en conseqüència, tenim millors executius en moltes empreses que en molts governs. Capitans com els de Inditex o Mercadona o de centenars d'eficients pimes que avui exporten i guanyen -malgrat la marca Espanya- no troben el seu correlat polític. Kelman, expert en gestió pública, apunta que escollir a les nostres elits mitjançant oposicions confucianas i el cabildeig dels partits és ineficient, perquè els grans reptes que afrontem ja no es dirimeixen només als despatxos de Madrid: cal saber idiomes -almenys l'anglès- i haver-se obert al món sense reserves per saber vendre'ns al món sense complexos.

19-IV-12, Lluís Amiguet, lacontra/lavanguardia