"La política contra la ciència", Francesc-Marc Álvaro

Els que avui governen Espanya donen l'esquena a la ciència. Els pressupostos generals que el PP treu avanci gràcies a la seva folgada majoria suposen -si no hi ha un canvi d'última hora- una reculada del 25% en la inversió total en R+D+i, un total de 2.200 milions menys que l'any passat i per sobre del 9,6% de la retallada mitjana en les despeses que depenen de l'administració central. Josep Corbella, especialista en informació científica d'aquesta casa, ha escrit molt encertadament que aquesta decisió representa "un punt i aparti en la història de la ciència espanyola". L'impacte a llarg termini d'aquesta reculada és superior a la d'altres capítols: el temps, els professionals i els projectes importants que perdrem per falta de recursos no es recuperaran i això aguditzarà la debilitat del coneixement d'avantguarda en les Españas. Pagarem molt car aquestes decisions i les generacions que ara creixen ens veuran com un grup de ximples sense criteri.

- "No és on som ara sinó cap on anem", Ignacio Cirac
- Pressupostos Públics: retallar el present, potser; escanyar el futur, NO
- punt i final a la Ciència, i les expectatives de futur, espanyoles
- carta oberta per la Ciència a Espanya: ens hi juguem el futur
- la millor política educativa del món (no, no és la catalana)

De vegades sembla que la mentalitat política no hagi canviat molt a Madrid en els últims cent anys. Com pot ser que un govern europeu immers en l'actual crisi no s'adoni que retallar tant en innovació i investigació és un contrasentit estratègic que no pot defensar-se de cap de les maneres? Tots els sectors que depenen de l'erari són importants i cada àmbit considera que hauria de ser l'excepció quan les tisores del polític van podant les xifres del pressupost, començant per les de salut i educació. No obstant això, no és molt difícil d'entendre que sense ciència d'alt nivell i sense apostes d'innovació una societat no tira endavant i acaba aixafada per la dependència exterior i per l'obsolescència de la seva economia. No hi ha societat del coneixement sense recursos per elaborar-ho i per aplicar-ho al creixement econòmic i al benestar social. Es pot retallar més o menys en tot, però no en allò que constitueix la llavor i la garantia d'un progrés que tingui com a horitzó l'interès general.

Per què passa això? Tinguin en compte que Rajoy no fa gens més que insistir i engrandir el menyspreu que Zapatero ja va demostrar per la ciència, quan va crear un ministeri que havia d'impulsar ambiciosament les polítiques de R+D+i i després no ho va dotar dels recursos adequats. Pinso -i ho he escrit algunes vegades- que el drama dels científics és que no tenen la capacitat de pressió d'altres col·lectius molt nombrosos (com els professionals de la sanitat o de l'educació) ni tenen la projecció de gremis amb molta capacitat per incidir en l'opinió pública (com els actors i altres oficis de l'espectacle).

El científic expressa les seves queixes però aquestes arriben feblement al conjunt de la societat per la qual -excepte excepcions com, per exemple, el doctor Joan Massagué- els rostres de les dones i els homes que investiguen no formen part de l'imaginari de la gent. Preguntin als seus veïns el nom de cinc futbolistes, de cinc cantants i de cinc científics i llavors també sabran perquè el poder polític és tan valent quan cal reduir els diners de la investigació i la innovació.

Que, a principis del segle XXI, hàgim d'escriure papers destinats a fer veure als polítics que reduir els recursos públics a la ciència és una política equivocada i nociva em fa pensar en la falta de cultura científica de les nostres elits dirigents, acostumades al curt termini. La investigació, que sempre reclama molts anys i molta paciència, no encaixa en la mirada d'uns governants que són presoners d'un present absolutament tiranizado per les urgències de cada instant. Si hi ha una activitat que té poc que veure amb els codis efímers de l'actualitat en directe és la ciència, que exigeix una constància, una repetició, una disciplina i un silenci que ho allunyen dels focus. El polític s'ha acostumat a demanar i obtenir resultats molt ràpidament mentre el científic habita un temps més dens, extremadament delicat i subjecte a una imprescindible mirada crítica i autocrítica que -em sembla que no fa mancada subratllar-ho- no és freqüent, en canvi, entre els quals gestionen les nostres administracions.

La nova llei de Transparència i Bon Govern que Rajoy s'ha tret del barret per reduir la desafecció preveu que els mals gestors siguin castigats si no fan les coses bé. Perfecte. Què passa, no obstant això, quan les conseqüències de les gestions equivocades o directament incompetents no es poden certificar fins al cap de molts anys? S'aplicarà el règim de sancions que s'ha inventat l'actual Govern del PP als actuals president i ministres quan, dins de deu o vint anys, es comprovi que la retallada pressupostària en ciència va ser una ocurrència que no va fer una altra cosa que retardar la sortida de la crisi i deixar sense treball a molts professionals?

25-IV-12, Francesc-Marc Álvaro, lavanguardia