la fi de les Caixes d’Estalvi, un sacrifici innecessari

En un article anterior (“Caixes: un final entre el silenci i la indiferència”, 18/III/2012, publicat en aquest mateix suplement) expressava la meva perplexitat per l'escàs ressò que ha tingut fins ara la radical transformació que està sofrint el nostre sistema financer, amb especial referència a les caixes d'estalvis. El tan lloat sistema català de caixes se n'ha anat al garet entre la indiferència general. Ni les conseqüències que tindrà la desaparició de la majoria de caixes catalanes en els seus clients, particulars i petites i mitges empreses especialment, ni els efectes de la inevitable reducció de les activitats de les respectives obres socials, semblen preocupar a ningú.

Assenyalava també la responsabilitat contreta per les pròpies caixes en la seva derrota, en defensar aferrissadament una via de liberalització del sector que afermava el seu caràcter privat però no establia mecanismes fiables de supervisió ni interns ni externs; i en embullar-se en estratègies d'expansió i d'inversió allunyades de la prudència i molt costoses. Aquestes decisions i la forma d'adoptar-les no han mancat ni d'incompetència ni d'arrogància. Seria exigible, com a mínim, un reconeixement dels errors comesos, però ja se sap que en aquest país l'assumpció de responsabilitats no és la norma.

Sigui com sigui, la pretensió d'aquest segon article és reflexionar sobre un grup de qüestions que segueixen a l'ombra i que potser el lector també s'haurà preguntat. Les primeres que ens vénen al capdavant són senzilles de formular, però gens fàcils de respondre. Per exemple: com es va arribar al punt de fer necessària la intervenció de l'Estat i qui és responsable d'això?

Com hem dit, la majoria de les caixes havien assumit riscos molt elevats en crèdits hipotecaris, sovint amb una participació directa en el procés de promoció; alguns d'aquests crèdits s'havien concedit en condicions que augmentaven encara més el risc (100%o més del valor de taxació; titulars perceptors de rendes insuficients o insegures; promotors poc fiables...).

Associada a aquesta política de crèdit, s'havia fet una expansió excessiva i sovint molt dispersa que reduïa la rendibilitat, dificultava la gestió i afegia nous riscos derivats d'un coneixement imperfecte dels nous mercats. Els problemes eren reals i van posar de manifest en agreujar-se la crisi financera internacional. Moltes entitats havien obtingut recursos per a l'expansió del crèdit als mercats internacionals aprofitant les bones condicions que s'oferien. Arribat el venciment, els títols es renovaven sense problemes i el procés es reproduïa. Quan la crisi va arribar i les renovacions es van fer més difícils, moltes caixes es van trobar en un atzucac. No trobaven crèdit perquè es dubtava de la seva solvència, però no podien reforçar el seu capital perquè l'únic instrument que ho permetia –les participacions preferents, un simulacre d'accions amb dret polític limitat– no trobava demanda al mercat obert. Això explica, però no justifica, que algunes entitats tractessin de col·locar aquestes participacions o títols semblats entre els seus clients, sovint –segons sembla– sense una explicació prou acurada dels riscos que assumien.

No hi ha dubte que els responsables primers d'aquest estat de coses han estat els executius de les pròpies entitats. Recordem que la llei establia la consideració de les caixes com a entitats privades i la presència en els seus òrgans directius de representants dels empleats, dels impositors i dels ajuntaments i comunitats autònomes. A l'hora de la veritat, la tasca fiscalizadora d'aquests òrgans sobre la direcció executiva de les entitats era més testimonial que real. En algunes regions, es tractava de simples representants dels partits polítics que lluitaven per assegurar-se el control de les respectives caixes. Només s'ha de recordar el vergonyós enfrontament entre fraccions del PP madrileny per Caja Madrid i la pressió feta per les autoritats polítiques sobre les caixes del seu territori per finançar projectes destarotats com l'aeroport de Ciudad Real o Terra Mítica.

Una vegada explicat tot això, tampoc crec que es pugui qüestionar que les entitats encarregades de la supervisió han tingut una seriosa responsabilitat en deixar que les coses arribessin on van arribar. És el Banc d'Espanya qui té atribuïdes les funcions de supervisió i, per tant, l'organisme establert per assegurar des de fora la solvència i el bon govern de les entitats de crèdit. És indubtable que el Banc d'Espanya coneixia la creixent concentració de les caixes en el crèdit immobiliari i el risc que això comportava en un context d'augment desmesurat dels preus dels immobles. Res o poca cosa va fer per impedir-ho.

És com si el Banc d'Espanya es veiés atrapat per la seva pròpia negativa a reconèixer que existeix una bombolla immobiliària. Si no hi havia alça excessiva dels preus, tampoc calia fer esforços per limitar l'exposició de les entitats financeres al mercat immobiliari. L'argument que el caràcter privat de les caixes impedia una acció coercitiva de caràcter preventiu resulta contradictori amb la reconeguda capacitat del banc central per imposar el seu criteri de forma informal quan ho ha estimat convenient.

En definitiva, el fet és que l'ambició i irresponsabilitat d'uns, la inhibició d'uns altres de les seves funcions de control i la inacció de les autoritats supervisores, al cap i a la fi va portar a les caixes a una situació d'extrema fragilitat just en el moment d'esclatar la crisi financera general. Deixeu-me que, com a historiador, afegeixi que tot això no s'entendria sense la sensació d'invulnerabilitat que la seva llarga història havia atorgat a les caixes, especialment a Catalunya. Enfront d'una història bancària plena d'esglais, les caixes emergien com a exemple de prudència i solidesa. Un prestigi adquirit que assegurava clients i oferia als directius un marge de maniobra del que no disposaven altres entitats. Es tractava d'un patrimoni immaterial que exigia un plus de responsabilitat i de prudència en la gestió i no d'una oportunitat per a l'aventura.

Però seguim amb les preguntes. Una vegada es van fer patents els problemes amb els quals s'havien d'enfrontar les caixes, era inevitable prendre les mesures que s'han pres i de la forma que s'han pres? Hi ha hagut una voluntat manifesta d'acabar amb el sistema de caixes? Eren factibles altres solucions?

Comencem per dir que la definició més propera del que ha estat la política de les autoritats pel que fa al sistema financer espanyol en els últims tres anys és la d'una embogida fugida cap endavant. Des del primer decret llei de 26 de juny del 2009, que creava el FROB, fins avui s'han dictat quatre més sobre el tema, tots ells amb caràcter d'urgència, a part d'un munt de disposicions de rang inferior. Malgrat la precipitació, és evident que aquestes disposicions partien d'un diagnòstic bastant clar que les autoritats del Banc d'Espanya compartien amb alguns dels més influents think tanks conservadors, com el centre PwC/IE de l'Institut d'empresa que dirigia Luis de Guindos.

Incomprensiblement aquestes idees van ser assumides també pels responsables de l'últim govern socialista. Resumint: les caixes han fet una expansió excessiva i s'han de redimensionar; hi ha massa i són massa petites; la presència de representants polítics en els òrgans rectors ha estat negativa; que les comunitats autònomes tinguin competències ni que siguin parcials sobre les caixes és negatiu. Afegida això una total desconfiança sobre el funcionament eficient d'intermediaris financers que no tinguin ànim de lucre. En conseqüència, l'estratègia adoptada pels governs amb el suport del Banc d'Espanya ha consistit a incrementar de forma successiva les exigències de solvència en les caixes d'estalvi, però oferint facilitats a aquelles entitats que seguissin les indicacions del regulador. És a dir, tancar la porta però deixar oberta la gatera. A cada volta de rosca s'imposaven noves condicions: primer fusionar-se com anés; després, constituir bancs filials per dur a terme l'activitat financera; més endavant, treure els bancs a borsa a la recerca de capital o passar a control del FROB...

La majoria de les caixes no ha tingut més remei que seguir pel camí marcat, malgrat la poca justificació del diagnòstic i dels objectius. La idea que la dimensió és un factor rellevant per a la solvència o rendibilitat d'una entitat financera no té cap fonament. I sobretot no té cap forçar fusions que han constituït en molts casos entitats monstruoses, amb l'activitat dispersa en regions allunyades entre si, amb especialitzacions i maneres de fer absolutament diverses, sense cap viabilitat real. Recordem que el Banc d'Espanya va mostrar la seva oposició a les fusions regionals. Després de criticar –amb raó– les expansions excessives i fora de lloc, es forçava la formació d'entitats molt més iracundas encara.

Pocs mesos després, el següent augment de les exigències de capital i la reforma de la llei de caixes van imposar sense contemplacions la creació de bancs per gestionar l'activitat financera i la cerca de capital en la borsa... en plena crisi de les finances per tot el món. Es parla ara de la pretensió del Banc d'Espanya d'impedir definitivament que les poques caixes que encara resisteixen gestionin per si mateixes les activitats financeres. L'existència d'entitats sense ànim de lucre en l'àmbit financer sembla que fa venir nàusees a les autoritats. No sé si pot parlar-se d'un pla preestablert, però no crec que càpiga dubte que s'han aprofitat les dificultats reals per imposar un model de caixes que poc té a veure amb el qual existia i que ha comportat la desaparició d'entitats perfectament viables i de fort arrelament local.

I es preguntarà el lector, era tot això inevitable? Hi havia altres maneres d'enfrontar el problema? La meva opinió és que no, no era inevitable, i que sí, si hi havia alternatives. Si partim de la base que finalment ha resultat necessària l'aportació de fons públics d'un muntant considerable i encara susceptible d'augmentar (recordeu la incertesa sobre l'evolució de Bankia), i que aquestes aportacions són a fons perdut (mai millor dit), es pot pensar en diverses possibilitats. Per exemple, utilitzar aquests mateixos fons per fomentar fusions de caràcter regional, sota condicions de control independent de la gestió, però amb preeminència pública (com pretenen les caixes basques); o la constitució de caixes paraigües, de caràcter regional o estatal, que exercissin un paper de central d'inversions i de sistema de protecció sobre les caixes locals independents (com ocorre a Alemanya). En el cas de Catalunya, per exemple, això hauria pogut articular-se com una fusió de totes les caixes menors per a la constitució d'una nova entitat d'àmbit català que podria competir en el millor sentit amb La Caixa.

Ara aquestes opcions són, segurament, impossibles. Però potser no ho és aconseguir que el procés de privatització de Catalunya Caixa es faci de tal forma que es mantingui la seva independència i la seva identitat com a entitat financera. Aquest hauria de ser un objectiu prioritari pel Govern de la Generalitat i per al seu conseller d'Economia.

Una última consideració sobre la qüestió resulta potser necessària. La probable desaparició de nou de les deu caixes d'estalvis catalanes realça encara més el paper de la caixa gran, La Caixa. En tot aquest procés, La Caixa ha mantingut el rumb i ha assegurat el seu lloc com a entitat catalana de vocació internacional. Ha distribuït el seu actiu entre la pròpia caixa i Caixa Bank, que ha assumit l'activitat pròpiament bancària. La seva solidesa permet pensar que el procés general de transformació del sector financer no serà tan negatiu per a Catalunya com tot aquest procés pot fer suposar. No obstant això, resulta convenient no perdre de vista que les decisions més rellevants per al futur de La Caixa, inclòs el nomenament dels màxims executius, segueixen depenent d'òrgans que responen a un sistema de govern bastant qüestionable.

22-IV-12, Carles Sudrià, catedràtic Historia Econòmica de la UB, diners/lavanguardia