"Pleonasme sanitari", Pilar Rahola
La veritat és que el terme copagament, referit a la idea que alguns serveis de la sanitat pública siguin copagats entre l'administració i els ciutadans, és un monument a aquella figura retòrica dita pleonasme. Dir "copagament sanitari" és com dir "córrer amb les pròpies cames", no en va els ciutadans porten tota la vida copagant la sanitat. De fet, per ser menys sarcàstics, els ciutadans paguem íntegrament la sanitat pública gràcies al voraç sistema impositiu que patim. De manera que dir copagament després de pagar-ho tot, més que figura retòrica deu ser una equació matemàtica. No sé, l'arrel quadrada d'alguna cosa, perquè la cosa queda així de colorista: els ciutadans paguen la sanitat pública, i després es copaguen a si mateixos, per tornar a pagar-la. I si mirem amb lupa el piramidal sistema tributari espanyol, com més cap a sota en la piràmide de recursos més es paga proporcionalment, o sigui que més copagats estem amb nosaltres mateixos. Dic tot això perquè em rebenta l'aparell semàntic -ergo simbòlic, que diria Roland Barthes- que s'inventa el poder públic per fer creure al personal que l'Administració és un ens separat de la comuna ciutadania. Per què no ens tracten amb maduresa, i posen sobre la taula que els diners comuns per pagar la sanitat no arriben, i que cal reobrir el moneder, encara que estigui ple de teranyines? Potser si el debat es tractés amb maduresa, semblaria una mica més just.
No estic en contra del copagament, malgrat la meva aversió gramatical al terme. Crec que l'única manera de salvar una de les potes fonamentals de l'Estat de benestar (conquesta social que fa un segle era impensable) és amb grans dosis de realisme. La sanitat pública fa aigües, i necessita amb urgència un salvavides eficaç. Si és necessari tornar a pagar per alguns serveis i racionalitzar-los, que es faci. Però tinc la impressió de que es comença la casa per la teulada, que es dispara a l'embalum buscant diners desesperadament, i que el més fàcil és pagar per medicaments. Bé, paguem. Però abans, tenen un pla integral de racionalització de la sanitat pública? Què pensen fer per frenar el gran forat negre, que no està precisament en els medicaments, sinó en els serveis?
Permetran que desgravin les mútues privades per desviar personal de la pública? Es pararà racionalment la sagnia de l'abús estranger de la nostra sanitat? I així sumant. Perquè la qüestió no està a buscar diners de manera atabalada allí on és més fàcil, sinó saber exactament cap a on volen portar la sanitat. Tenen projecte integral de salvació? Tenen model propi? O tot això no és més que una carrera d'improvisacions per intentar marejar la perdiu mentre plou a bots i barrals? No sé, però tot és molt previsible, molt fàcil, molt obvi, i per això mateix crec que bastant inútil.
20-IV-12, Pilar Rahola, lavanguardia