(França:) "La bomba de rellotgeria", Xavier Sala i Martín
Quan l’economia espanyola creixia gràcies a la bombolla immobiliària, dos presidents de Govern (Aznar i Zapatero) es van passejar pel món donant lliçons de gestió macroeconòmica. Ho recordeu? Eren els temps de la Championlí. Últimament, però, no només Espanya ja no pot donar lliçons de res sinó que és utilitzada com a exemple del desastre que cal evitar: tots els candidats a les eleccions franceses ho han fet!
Sense voler defensar la tasca dels líders espanyols (entre d’altres coses perquè és indefensable), m’agradaria explicar als senyors candidats francesos que qui guanyi presidirà un país completament arruïnat. Volen dades? Comencem: França té gairebé el doble de funcionaris per càpita que Alemanya (90 per cada 1.000 habitants en comparació amb 50 a Alemanya) i un Estat de benestar insostenible. La despesa pública sobrepassa el 56% del PIB, molt per sobre de la mitjana de l’OCDE (43%), Espanya (41%), Alemanya i la Gran Bretanya (50%) o fins i tot Suècia (53%).
El deute públic se situa per sobre del 90% del PIB i puja ràpidament a causa d’un dèficit públic del 5,2%. Algunes empreses de ràting ja li han tret la seva estimada triple A. A poc a poc, França està deixant d’estar al centre de l’euro per situar-se a la perifèria. Tot això en un entorn en què les empreses més productives ja estan fugint del país (i el ritme de desaparició s’accelerarà si el socialista Hollande guanya i implementa la seva populista proposta d’IRPF del ¡75%!) i fa anys que la competitivitat del país cau en picat: durant l’última dècada, els costos laborals unitaris han pujat un 21% a França mentre que només han pujat un 5% a Alemanya. Segons l’índex Doing Business elaborat pel Banc Mundial, França ocupa la posició 29 del món al costat del malparat Portugal, i la posició 79 quant a la protecció dels inversors o la 149 en dificultat de comprar i vendre béns immobiliaris, fàbriques, naus industrials... Segons l’Índex de Competitivitat Global del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, França ocupa el lloc 113 d’un total de 144 països quant a eficiència del mercat laboral.
Amés, la societat francesa no està donant als seus joves eines per sortir del pou. Del sistema universitari que va meravellar el món fa mig segle, en queda ben poca cosa: segons el rànquing ARWU, no hi ha cap universitat francesa entre les 35 millors del món i només 3 entre les 100 millors (els Estats Units en tenen 8 de les 10 millors i 54 de les top 100 i la Gran Bretanya en té 2 de les 10 millors i 11 entre les top 100). França, doncs, també ha perdut el lideratge intel·lectual. A més, el sistema d’integració d’immigrants ha estat un solemne fracàs que ha generat unes banlieues atapeïdes de marginats sense futur que de tant en tant exploten en onades de violència de carrer de difícil contenció. Són aquests els joves que tiraran França endavant?
Però els problemes de França no s’acaben aquí, perquè els seus ciutadans demanen més protecció contra la competència exterior i subvencions públiques per no haver de treballar i competir. Tots hem vist el líder dels pagesos convertit en l’Astèrix del segle XXI, José Bové, cremant McDonald’s, bloquejant carreteres i autopistes, incendiant camions que transportaven tomàquets espanyols o arrencant camps de blat de moro transgènic. I ja no parlem de les associacions de pares que fan vaga contra els deures “perquè generen desigualtats” ja que uns nens tenen pares que els ajuden a fer els deures i d’altres no. Tot i així, el problema no és que els ciutadans més sonats d’un país facin unes demandes extravagants a través de la violència, l’extorsió i el xantatge. El problema és que a França ho aconsegueixen!
I és que les autoritats franceses mai no dubten a l’hora de declarar “sector estratègic” protegit qualsevol que sigui ineficient i incapaç de competir a nivell internacional. El problema és que aquesta protecció és perjudicial. Penseu què passaria si, per aconseguir que els francesos guanyessin el Roland Garros, es prohibís la participació d’estrangers com Federer, Djokovic o Nadal. Sí! Això faria que un francès guanyés un trofeu francès..., però no hi ha dubte que la qualitat del tennis d’aquest país cauria en picat fins al punt que no podrien competir a la resta de campionats de l’ATP. A més, els consumidors deixarien de comprar entrades per veure un Roland Garros devaluat i de segona categoria. Tot això tan obvi també passa amb la resta de l’economia: la falta de competència fa perdre competitivitat i perjudica el consumidor amb productes més cars i de menor qualitat.
Es miri com es miri, doncs, França és un país cada vegada menys atractiu per als inversors internacionals i no és estrany que les exportacions franceses s’hagin estancat en un moment en què les alemanyes assoleixen màxims històrics. França té un problema econòmic seriós i el pròxim president, sigui qui sigui, haurà de posar fi a aquesta orgia malbaratadora i insostenible amb unes reformes com les que van emprendre alemanys i suecs fa deu anys. I quan ho faci, França caurà en una recessió profunda com la que pateix Espanya, una recessió que pot acabar arrossegant la resta d’Europa cap a un rescat que no pot pagar.
Sarkozy és un home baixet que es posa sabates de taló per semblar més alt. Aquestes sabates de taló simbolitzen la França actual: un país amb uns aires de grandesa que no aconsegueixen ocultar un país decadent, arruïnat i convertit en una veritable bomba de rellotgeria.
17-IV-12, Xavier Sala i Martín, lavanguardia