Espanya, un país incapaç d’acabar la seva Guerra Civil

Que el silenci no s'interpreti com a aquiescència. Si els historiadors com Ángel Viñas venien callant quan revisionistes de tota mena, contaminats molts per la ideologia, reorientaven la història d'Espanya endolcint el franquisme o demonitzant la II República –en algun cas amb l'ovació d'historiadors conservadors de prestigi com el cas del texà Stanley G. Payne–, quan aquestes reinterpretacions es van colar –i no de forma ocasional, sinó generalitzada– a l'obra magna Diccionari Biogràfic Español, capitanejada pel president de la Real Acadèmia d'Història, Gonzalo Anes, els va semblar que la cosa passava ja de taca d'oli i es van proposar posar els punts sobre les ís.

El Diccionari Biogràfic Español va ser presentat amb tota la pompa i circumstància el 28 de maig del passat any, en presència del rei Juan Carlos i la ministra de Cultura, en aquell temps, Ángeles González-Sinde. Anes havia planejat que així com la tasca del també asturià Víctor García de la Concha al capdavant de la Real Acadèmia de la Llengua va deixar com a gran llegat la publicació de la Gramàtica, el Diccionari panhispànic de dubtes, la seva a la d'Història passaria als anals per la consecució d'aquest volum, una obra que les grans potències europees van realitzar a partir del segle XIX i de la qual la historiografia espanyola mancava.

Tal empresa va tenir, no obstant això, veus crítiques posat que, ja que no s'havia fet quan tenia ple sentit acadèmic, no veien l'oportunitat de semblant obra en els temps de la Wikipèdia, que, diuen els seus defensors, segons els tests practicats posseeix un grau de fiabilitat major que el de la mateixa Enciclopèdia Britànica, atès que l'escrutini global i permanent entre afeccionats genera informació de més qualitat i ponderació que el soliloqui de l'erudit.

Amb un pressupost de 6,4 milions d'euros, al llarg dels anys l'Acadèmia d'Història va anar encarregant els articles a especialistes en cadascun dels períodes afectats. No obstant això, el criteri va ser més aviat polític, i així, a la veu Franco es negava la seva condició totalitària –reconeguda pel mateix cabdill en el seu discurs de la victòria– i es feia pública lloa d'unes poc conegudes traces de gran estrateg i polític moderat. A la veu Aznar, impulsor quan era president del diccionari, s'enlletgia als socialistes les crítiques pel cas Prestige i s'aplaudia el seu assoliment de treure a Espanya de la segona divisió internacional, mentre que a la dedicada a Santiago Carrillo se l'acusava de practicar el terror revolucionari i de negar-se a reconèixer les seves matances. En el Diccionari Biogràfic el terme dictadura només s'empra per parlar del govern del socialista Juan Negrín. La ministra va proposar que es corregís aquest biaix. No s'ha fet i Ángel Viñas no ha volgut callar. Per si el silenci es pren per assentiment.

Arriba demà a les llibreries En el combate por la historia. La República, la guerra civil y el franquismo (Passat & Present) elaborat per 34 historiadors sota la direcció d'Ángel Viñas, en la seva majoria catedràtics i professors d'universitat, tots acreditats per una destacada investigació i per la publicació de meritoris treballs d'història contemporània d'Espanya. Gairebé mil pàgines que concentren els avanços històrics d'última hora en una matèria, el període dels anys trenta a la mort de Franco, que segueix despertant interès i passió.

El títol de l'obra la defineix com un combat per la història. I és d'això, precisament, del que es tracta. Des de l'arribada de la democràcia a Espanya i, sobretot, des que es van obrir als historiadors els arxius municipals, provincials i estatals, la República, la Guerra Civil i l'etapa de la dictadura de Franco han passat de ser una història escrita pels guanyadors a una realitzada pels investigadors. En aquest procés, ha quedat clar que ni la República va ser un caos, ni la Guerra Civil va ser una acció per salvar a Espanya de les gargamelles soviètiques, jueves, massòniques i separatistes, ni la dictadura va ser una etapa en la que la pau, el progrés i l'ordre van ser restablits per una augusta figura, la de Franco, cabdill d'Espanya per la gràcia de Déu. Tot el contrari, els investigadors han aprofundit en aquelles etapes per concloure que el dictador va frenar l'evolució lògica del desenvolupament integral del país, els estudis sobre el general Franco han anat empetitint la seva figura fins a vorejar el ridícul, la guerra va ser una contrarrevolució dirigida a restablir el poder dels ultramontans del XIX i la República, amb les seves llums i les seves ombres, va pretendre, encara que va fracassar, situar a Espanya a l'altura dels seus veïns europeus.

Enfront d'aquests avanços històrics, un grup de periodistes, publicistes i ideòlegs de l'Espanya imperial, autodeclarant-se revisionistes i sota una suposada equidistància, declaren la República responsable única de la Guerra Civil, o equiparen falsament les xifres de víctimes d'un i un altre bàndol, o converteixen la dictadura en una etapa de “extraordinària placidesa”, en paraules de l'ex ministre Mayor Oreja quan es va oposar a una resolució de condemna del règim franquista pel Parlament Europeu. Es tracta, en definitiva, d'obrir una batalla guerracivilista mediàtica –amb el concurs d'alguns diaris i emissores– per tornar a convertir la història recent d'Espanya en un arma d'intoxicació massiva a força de manipular i tergiversar el que els historiadors, amb treball i dedicació, han fet aflorar sobre aquest esdevenir en els últims decennis. En definitiva, intenten recuperar els mites cimentats durant la dictadura per compensar l'allau d'investigacions històriques que han posat al règim franquista en el lloc que li correspon.

Encara que les vendes d'aquests productes –historietografías les qualifiquen– han obtingut xifres notables al mercat, els historiadors han rebutjat desautoritzar-les a la lleugera. No obstant això, la publicació per la Real Acadèmia de la Història d'un Diccionari Biogràfic Español, especialment en el tom en el que apareix la veu Franco ha mogut a un grup d'historiadors, sota la direcció de l'editor Gonzalo Pontón i de l'historiador Ángel Viñas, a elaborar un contradiccionari que compara aquella literatura amb la història elaborada a partir de la documentació i de la crítica conseqüent. Es tracta, en definitiva, de denunciar la tergiversació que pretén la pervivència dels mites sobre la croada de l'alliberament, la il·legitimitat de la Segona República i del govern del Front Popular, la conspiració comunista, l'espontània rebel·lió del poble espanyol el 18 de juliol, com la de 1808 contra l'invasor francès, la benedicció d'un cabdill providencial per la gràcia de Déu, o la falsedat del bombardeig de Guernica, entre d'altres.

Els autors són Julio Aróstegui, Carlos Barciela, Julián Casanova, Carlos Collado Seidel, Matilde Eiroa, Antonio Elorza, Francisco Espinosa, Josep Fontana, Ferran Gallego, Gutmaro Gómez Bravo, Eduardo González Calleja, Fernando Hernández Sánchez, José Luis Ledesma, Juan Carlos Losada, José-Carlos Mainer, Jorge Marco, José Luis Martín, Ludger Pixis, Ricardo Miralles, Enrique Moradiellos, Xavier Moreno Julià, Juan Carlos Pereira, Paul Preston, Fernando Puell, Josep Puigsech, Hilari Raguer, Alberto Reig, Ricardo Robledo, José Andrés Rojo, Josep Sánchez Cervelló, Glicerio Sánchez Recio, Joan Maria Thomàs, Ángel Viñas i Pere Ysàs.

8-IV-12, P. Vallín/J.M. Sòria, lavanguardia