la nostra Europa, VI-2004

-Nuestra Europa (esp)
-La nostra Europa (cat)
-La nostra Europa (it)

La nostra Europa

Crisis i conflictes armats: la coartada de la no-intervenció.
En els dies convulsos següents a l'atemptat de Madrid, m'ha vingut sovint de pensar que aquests continuats atemptats contra Occident, la llibertat i la democràcia han evidenciat feixugues contradiccions dins la comunitat dels anomenats països lliures. Potser hauriem de tenir tots el coratge d'encarar aquestes contradiccions, i de dir-les pel seu nom.

Divisió dels països lliures.
L'11 de setembre -i més encara, la guerra a l'Irak- han fet emergir de manera clara que els "països lliures" i llurs classes dirigents no es divideixen només en el pla dels mitjans, sinó també, i especialment, en el pla dels objectius. L'Occident i el paper que vol jugar a l'escena internacional, apareixen com dividit entre l'intervencionisme militar i el multilateralisme polític, entre el partit atlàntic i el partit de l'ONU, entre el partit de la guerra i el de la política. Crec que aquest quadre no és completament vertader.

Europa es separa de l'administració americana, però no sap desempenyar un paper propi.
Europa -parlo de la Unió Europea, és a dir de les institucions comuns, no dels Estats individualment- sembla capaç i resolta a condemnar errors i culpes dels aliats i reacia a nomenar les vergonyes dels propis enemics declarats i els adversaris. Ha escollit jugar un partit diferent del que juga América, amb les armes de l'unilateralisme i de l'agressivitat militar. Però no està clar quin sigui el "joc" d'Europa.
És fàcil entendre que la fi de la lógica dels blocs ha deixat aquest continent més exposat als vents de la història: orfe no només de les pròpies referències, sinó també de les pròpies consolidades pors, com l'imperi comunista i el risc nuclear. Però és inacceptable el fet de que Europa s'hagi s'hagi clos en aquesta postura, i només sàpiga indicar als demés el qué no fer.

La fragilitat dels "països civils" respecte de la violència del fonamentalisme.
Hem intentat promoure una sol.lució que evités el conflicte a l'Orient Mitjà amb la campanya "Iraq lliure, per l'exili de Saddam." Una fórmula semblant a aquella amb la que la comunitat internacional ha actuat a Libèria. Varem preveure les desmesurades dificultats que hauria provocat l'obertura d'un escenari de guerra i la consegüent ocupació del país, encara que fos motivada per raons comprensibles, o fins i tot generoses. El perill és la libanització de l'Iraq, a més a mes del risc -denunciat per Marco Pannella- de les inevitables conseqüències polítiques, socials i econòmiques que els Estats Units patirien al seu interior, confiant la pròpia política estrangera als aparells militars i de seguretat.

Ningú s'ha preocupat d'oferir una alternativa democràtica.
Queda en tot cas clar un fet: absolutament ninigú en aquest continent, excepte potser Blair que ha tractat de entebir i "multilateralitzar" l'estratègia americana, s'ha preocupat d'oferir, en el pla dels mitjans, una alternativa d'"intervencionisme democràtic" internacional.

L'Europa de la no-intervenció.
L'Europa de la no-intervenció no ofereix sol.lucions més polítiques i menys militars que les dels anomenats falcons americans. Es concedeix en canvi a sí mateixa, una cop més, la sol.lució cómoda i suicida de la no-implicació. Acreditats comentaristes parlen de la "Europa de Munich", quan les democràcies permeteren a Hitler d'envaïr Txecoslovàquia a canvi d'una il.lusòria promesa de "pau". Em sembla una opinió tot altre que egoista. I també un reconeixement del que nosotres radicals, perseverants Casandres, hem sustentat amb les mateixes paraules en pasades décades, quan deiem "Munich" per Vukovar i per Srebrenica a l'ex-Jugoslàvia, per Kabul a l'Afganistan, Grozny a Txetxènia i els Grans Llacs a l'Àfrica. I avui, Europa se troba silent davant les matances al Darfur, a Sudan.

Per una política europea "proactiva."
Des de 1989 i ancara avui, si excluïm la política de l'ampliació a l'Est, no hi ha traça d'una política europea "proactiva." És a dir, una política esdevinguda promoció d'un sistema de drets, institucions, regles i llibertats necesàries per l'evolució pacífica i decorosa dels països en desenvolupament polític.

La política internacional europea encara és defensiva.
Tampoc després de l'11 de setembre Europa ha acceptat reconèixer que les seves polítiques de seguretat imposaren una redefinició de les estratègies internacionals, un paper políticament més agressiu, una línia de major claretat. En termes de política internacional, Europa ha restat a la fi defensiva, escasament reactiva, i gens proactiva.

Les classes dirigents manquen de coratge i voluntat política.
Per a ésser explícits: aquesta Europa no pot donar lliçons a ninigú. És conegut que les classes dirigents i polítiques adquireixen credibilitat per un obrar clar i coherent, no denunciant simples aspiracions a actuar, o pitjor, declarant el que no estan disposades a fer.

És hora de que Europa esculli de quina part estar.
Aquesta Europa, amb els seus partits i les seves classes dirigents, ja no pot estalviar-se la fatiga política d'escollir de quina part estar, amb la il.lusió de que els problemes dels demés poden mantenir-se a l'altre costat de la porta de casa. La necessària Europa està avui dramàticament absent.

Una Europa unida només en les sol.licituts.
L'Europa actual és la que crida com un sol home "Yankees go home", "fora de Bagdad". Una Europa que no es pronuncia si no és amb la crida ritual al paper de l'ONU, ferma només en el pagar, en termes de recursos, perà que en la vida i risc polític, ha d'ésser en tot cas quelcom més.
L'Europa actual és la que condemna justament l'assasinat de Yassin i Rantissi, patents violacions de la legalitat internacional, però que oblida en el mateix document de rebutjar el recurs als nenes kamikaze, igual o encara més vergonyosa violació de la legalitat internacional.

Una Europa que segueix ignorant la importància d'oferir a Israel l'ingrés a la Unió.
L'Europa actual és la que condemna de fet a Israel i Palestina a l'aillament davant l'impuls de la violència. Una Europa que no reacciona, que es limita a condemnar amb veu dèbil i poc creïble. Perque és una Europa que no escull de quina part estar, si amb la democràcia israeliana o amb la satrapia d'Arafat. Perque és una Europa que financia les escoles palestines on s'incita a l'odi envers Israel. Perque és una Europa que està ignorant la nostra proposta, la dels radicals, d'oferir deseguida a Israel, i a lo millor a la Palestina democràtica de demà, la plena entrada a la Unió Europea -desitjada segons els sondejos pel 85% dels israelians- com a asumpció de responsabilitat, i per tant com titularitat política a intervenir en una crisi fins avui perenne. L'Europa que veu pudrir cada dia les perspectives de convivència pacífica fundades en els drets humans i el DreT: per als palestins abans i tot que per als israelians.


Manca el coratge de les reformes.

Molts han subratllat reiteradament que la competència europea no és ja només amb els Estats Units, sinó també amb els nous gegants que es perfilen a l'escena mundial, Xina i Índia en primer lloc.

El model social europeu no pot ésser un tòtem.
Qui, a Europa i a Itàlia, jutja el "model social europeu" una conquesta definitiva i immutable, mostra poc coneixement dels canvis en curs. El contexte de l'economia mundial ha canviat intensament. No es poden seguir ignorant els milions de persones que participen en la producció i el comerç dels bens i els serveis de la nostra vida quotidiana. Per això hem de tenir el coratge de plantejar reformes radicals.

El futur de la Unió depén de la capacitat d'adaptació a les noves realitats.
L'Europa que vindrà, en particular el seu perfil institucional, està en el centre de les actuals discussions. Sobre aquest punt, es jugarà bona part del futur de la Unió Europea, de la seva idoneïtat davant els desafiaments actuals. Penso abans que tot, en el paper diplomàtic i militar en l'escena internacional del que la Unió està perennement a la recerca. Vaig proposar fa cinc anys una "Unió Diplomàtica i Militar" sobre el model de la Monetària. Em sembla que aquella proposta conserva ancara la seva actualitat davant la total inadequació de les propostas de l'anomenada "nova Constitució europea."

El senyal conservador de la política europea en els camps econòmic i social.
Però la meva preocupació -no vull encara dir-ne pesimisme- no deriva gaire, o només, de la incapacitat de dotar-nos d'una nova Governance europea, sinó del senyal intensament conservador que Europa sovint expresa a partir de la política en els camps econòmic i social. No manquen les indicacions, en gran part unívoques, dels analistes. Manca, dramàticament, l'ànim i la voluntat política. O, potser, la consciència de que estem perjudicant el futur amb la nostra inercia política. Si el futur que ens espera fos el d'una lenta decadència, com molts temen, hauriem d'inculpar-nos a nosaltres mateixos.

Posem-ne tres exemples:
1_El pressupost europeu.
A Europa es discuteix animadament sobre el pressupost gestionat per la Unió Europea: l'administrat, per a entendre'ns, directament des de Brusel.les. És un pressupost petit en valor percentual, l'1.17% del PIB europeu, però rellevant en valor absolut: prop de 100 mil milions d'euros. Bé, és a dir, malament. Tot el debat es concentra en la dada quantitativa amb moltes sol.licituts d'augmentar els recursos. El primer problema en canvio, no és la quantitat sinó la qualitat de la despesa. La discusió sobre el pressupost comunitari no m'apassiona i no m'apassionarà mentre la meitat d'aquest pressupost sigui utilitzada per a finançar la PAC -Política Agrícola Comunitària-: un sistema de subsidis i proteccionismes agrícoles cars per als consumidors europeus, que mortifica les esperances d'afranquiment de la pobresa per a centenars de miliones de productors dels països en desenvolupament. I que obliga a la Unió Europea a mantenir una línia defensiva durant les negociacions a l'Organització Mundial del Comerç, WTO. La política comercial és una de les poques polítiques plenament comunitàrias. Podria ser una palanca important per a la credibilitat internacional de la Unió en el pla polític diplomàtic. En canvi, precisament a causa del proteccionisme agrícola, és un dels seus múltiples talons d'Aquiles.
¿Quin sentit té seguir repetint que ens hem donat l'objectiu de retornar l'economia europea a la condició de més competitiva del món, si no aconseguim desviar a investigació i desenvolupament els fons destinats a la protecció dels nostres productors de sucre, en competència amb els de països pobres com Moçambic?

2_Portes tancades per als nous ciutadans europeus.
Es discuteix sobre la "quantitat" i no sobre la "qualitat" de la despesa. No sobre la PAC. ¿I qué dir de la decissió de quasi tots els Estats de posposar també fins el 2011 la plena llibertat de circulació dels treballadors esdevinguts ciutadans europeus el passat 1 de maig amb l'ampliació? ¿No xirria el sentit comú, abans i tot que la racionalitat econòmica i la lleialtat d'una Europa del Dret i la llibertat, hipotetitzar la nova condició de "treballadors comunitaris clandestins?" Kofi Annan -ell, el de l'ONU invocada continuament per la major part dels nostres líders- en la seva recent intervenció al Parlament europeu ha convidat a Europa a obrir-se a la immigració. En el seu interés, d'Europa, abans i tot que per raons étiques o geopolítiques o de fraternitat humana. Just, i en efecte ha cobrat fragorosos aplaudiments. La resposta política a la peroració d'Annan, en canvio, ha estat tancar la porta davant els treballadors polacs, eslovens, hongaresos, etcétera: no voldria que potser algú acabés per enyorar l'assistència mútua del Comecon, dels temps de la Unió Soviética.

3_La investigació.
La Unión posposa la llibertat de circulació dels treballadors. Reflexió anàloga ha de ser feta amb les reticències i els endarreriments amb que s'està enfrontant la qüestió de l'ingrés a la Unió Europea de Turquia. Seguint posposant la data de partida d'una negociació real. Conec les raons de la prudència, però no podem perdre l'ocasió històrica per a lligar intensa i establement, un gran país islàmic com Turquia a l'Occident democràtic i liberal. És contradictori apostar per l'excelència basada en el coneixement i, de fet, tancar les portes a les biotecnologies. No torno aquí sobre la qüestió del per qué, i en nom de qué, Europa i Itàlia escullen de quedar al marge de la competència sobre OGM i biotecnologies humanes, potser la Gran Bretanya, que ha pres opcions diferents, salvarà l'excelència europea en aquests sectors. Ha d'estar clar, en canvi, que ens tanquem amb aquesta opció un paper de protagonistes en un dels camps avui en dia més prometedors en el progrés científic i tecnològic: aquestes coses es paguen primer en el pla econòmic i després també en el del relleu polític. Quan els pacients europeus i italians curin la diabetes amb teràpies patentades a la Xina gràcies a la investigació sobre les cél.lules estaminals serà un bé per als malalts, però una pèrdua neta per a la indústria europea. Pot donar-se que això no passi i que les promeses d'aquestes tecnologies no es mantinguin. Però si es confirmessin, no podriem més que inculpar-nos a nosaltres mateixos i a les opcions que conscientement s'estan adoptant a bona part d'Europa.

Són tres exemples, cert que parcials, però que donen la mesura de la política conservadora de l'Europa actual. Desitgem-nos que en la campanya electoral es discuteixi de tot això, aportant si més no una mica de lógica al xoc entre fanatismes oposats.


La nostra Europa, la que volem, no existeix encara.
Per això necesitem el vostre vot.

(esp)

Nuestra Europa

Crisis y conflictos armados: la coartada de la no-intervención.
En los días convulsos siguientes al atentado de Madrid, a menudo me ha ocurrido de pensar que estos continuos atentados contra el Occidente, la Libertad y la Democracia han evidenciado pesadas contradicciones en la comunidad de los así llamados países libres. Quizás deberíamos todos tener el corage de encarar estas contradicciones, y de llamarlas por su nombre.

División de los países libres.
EL 11 de septiembre -y más aún, la guerra en Irak- han hecho emerger de manera clara que los "países libres" y sus clases dirigentes no se dividen sólo en el plano de los medios, sino también, desaforadamente, en el plano de los objetivos. El Occidente y el papel que quiere jugar sobre la escena internacional, aparecen como dividido entre el intervencionismo militar y el multilateralismo político, entre el partido atlántico y el partido de la ONU, entre el partido de la guerra y el de la política. Creo que este cuadro no es completamente verdadero.

Europa se separa de la administración americana, pero no sabe desempeñar un propio papel.
Europa -hablo de la Unión Europea, es decir de las instituciones comunes, no de los individuales Estados- parece capaz y resuelta en condenar errores y culpas de los aliados y reacia en nombrar las vergüenzas de los propios enemigos declarados y los adversarios. Ha elegido jugar un partido diferente del que juega América, con las armas del unilateralismo y de la agresividad militar. Pero no está claro cuál sea el "juego" de Europa.
Es fácil entender que el fin de la lógica de los bloques ha dejado este continente más expuesto a los vientos de la historia: huérfano no sólo de las propias referencias, sino también de los propios consolidados miedos como el imperio comunista y el riesgo nuclear. Pero es inaceptable el hecho de que Europa se haya encerrado en ello, y sólo sepa indicar a los demás el qué no hacer.

La fragilidad de los "países civiles" con respecto de la violencia del fundamentalismo.
Hemos intentado promover una solución que evitara el conflicto en Medio Oriente con la campaña "Irak libre, por el exilio de Saddam." Una fórmula parecida a aquella con la que la comunidad internacional ha actuado en Liberia. Previmos las desmesuradas dificultades que habría provocado la abertura de un escenario de guerra y la consiguiente ocupación del país, aunque motivada por razones comprensibles, o hasta generosas. El peligro es la libanización de Irak, además del riesgo -denunciado por Marco Pannella- de las inevitables consecuencias políticas, sociales y económicas que los Estados Unidos padecerían en su interior, confiando la propia política extranjera a los aparatos militares y de seguridad.

Nadie se ha preocupado de ofrecer una alternativa democrática.
Queda en todo caso claro un hecho: absolutamente nadie en este continente, excepto quizás Blair que ha tratado de templar y "multilateralizar" la estrategia americana, se ha preocupado de ofrecer, en el plano de los medios, una alternativa de "intervencionismo democrático" internacional.

La Europa de la no-intervención.
La Europa de la no-intervención no ofrece soluciones más políticas y menos militares que las de los llamados halcones americanos. Se concede en cambio a sí misma, una vez más, la solución cómoda y suicida de la no-implicación. Acreditados comentaristas hablan de la "Europa de Munich", cuando las democracias permitieron a Hitler invadir Checoeslovaquia a cambio de una ilusoria promesa de "paz". Me parece un juicio todo otro que egoísta. Y también un reconocimiento de lo que nosotros radicales, perseverantes Casandras, hemos sustentado con las mismas palabras en pasadas décadas, cuando dijimos "Munich" por Vukovar y por Srebrenica en la ex-Yugoslavia, por Kabul en Afganistán, Grozny en Chechenia y los Grandes Lagos en África. Y hoy, Europa se halla silente frente las matanzas en el Darfur, en Sudán.

Por una política europea "proactiva."
Desde 1989 y todavía hoy, si excluimos la política de la ampliación al Este, no hay huella de una política europea "proactiva." Es decir, una política vuelta a la promoción de un sistema de derechos, instituciones, reglas y libertades necesarias a la evolución pacífica y decorosa de los países en desarrollo político.

La política internacional europea todavía es defensiva.
Tampoco después del 11 de septiembre Europa ha aceptado reconocer que sus políticas de seguridad impusieron una redefinición de las estrategias internacionales, un papel políticamente más agresivo, una línea de mayor limpieza. En términos de política internacional, Europa ha quedado en fin defensiva, escasamente reactiva, y para nada proactiva.

Las clases dirigentes carecen de corage y voluntad política.
Para ser explícitos: esta Europa no puede dar lecciones a nadie. Es conocido que las clases dirigentes y políticas adquieren credibilidad por un obrar claro y coherente, no denunciando simples aspiraciones a actuar, o peor, declarando lo que no están dispuestas a hacer.

Es hora de que Europa elija de qué parte estar.
Esta Europa, con sus partidos y sus clases dirigentes, ya no puede ahorrarse la fatiga política de elegir de qué parte estar, con la ilusión que los problemas de los demás puedan mantenerse al otro lado de la puerta de casa. La necesaria Europa está hoy dramáticamente ausente.

Una Europa unida sólo en las solicitudes.
La Europa actual es la que grita como un solo hombre "Yankees go home", "fuera de Bagdad". Una Europa que no se pronuncia si no es con el ritual llamamiento al papel de la ONU, firme sólo en el pagar, en términos de recursos, pero que en la vida y riesgo político, tiene que ser en todo caso algo más.
La Europa actual es la que justamente condena el asesinato de Yassin y Rantissi, patentes violaciones de la legalidad internacional, pero que olvida en el mismo documento de rechazar el recurso a los niños kamikaze, igual o aún más vergonzosa violación de la legalidad internacional.

Una Europa que sigue ignnorando la importancia de ofrecer a Israel la entrada en la Unión.
La Europa actual es la que condena de hecho Israel y Palestina al aislamiento frente al impulso de la violencia. Europa que no reacciona, que se limita a condenar con voz débil y poco creíble. Porque es una Europa que no elige de qué parte estar, si con la democracia israelí o la satrapía de Arafat. Porque es una Europa que financia las escuelas palestinas dónde se incita al odio hacia Israel. Porque es una Europa que está ignorando la propuesta de nosotros, radicales, de ofrecer enseguida a Israel, y a lo mejor a la Palestina democrática de mañana, la plena entrada en la Unión Europea -deseada según los sondeos por el 85% de los israelíes- como asunción de responsabilidad, y por lo tanto como titularidad política a intervenir en una crisis, hasta hoy, perenne. La Europa que ve pudrir cada día las perspectivas de convivencia pacífica fundadas sobre los derechos humanos y sobre el derecho: para los palestinos aún antes que para los israelíes.


Falta el corage de las reformas.

Muchos han subrayado reiteradamente que la competencia europea no es ya sólo respecto a los Estados Unidos, sino también con los nuevos gigantes que se delinean sobre la escena mundial, China e India en primer lugar.

El modelo social europeo no puede ser un tótem.
Quien, en Europa y en Italia, juzga el "modelo social europeo" una conquista definitiva e inmutable, muestra poco conocimiento de los cambios en curso. El contexto de la economía mundial ha cambiado intensamente. No se pueden ignorar más los millones de personas que participan en la producción y al comercio de los bienes y los servicios de nuestra vida cotidiana. Por ello debemos tener el corage de reformas radicales.

El futuro de la Unión depende de la capacidad de adaptación a las nuevas realidades.
La Europa que vendrá, en particular bajo el perfil institucional, está en el centro de las actuales discusiones. Sobre este punto, se jugará buena parte del futuro de la Unión Europea, de su idoneidad a los desafíos actuales. Pienso ante todo, al papel diplomático y militar sobre la escena internacional del que la Unión está perennemente a la búsqueda. Propuse hace cinco años una "Unión Diplomática y Militar" sobre lel modelo de la Monetaria. Me parece que aquella propuesta conserva aún su actualidad frente a la total inadecuación de las propuestas de la llamada "nueva Constitución europea."

La señal conservadora de la política europea en los campos económico y social.
Pero mi preocupación -no quiero todavía decir mi pesimismo- no deriva mucho, o sólo, de la incapacidad de darnos una nueva Governance europea, cuanto de la señal intensamente conservadora que Europa a menudo expresa: a partir de la política en los campos económico y social. No faltan las indicaciones, en gran parte unívocas, de los analistas. Falta, dramáticamente, el ánimo y la voluntad política. O quizás, la conciencia que estamos perjudicando el futuro con nuestra inercia política. Si el futuro que nos espera fuera el de una lenta decadencia, como muchos temen, tendremos que inculparnos a nosotros mismos.

Pongamos tres ejemplos:

1_El presupuesto europeo.
En Europa se discute animadamente del presupuesto gestionado por la Unión Europea: aquél, para entendernos, administrado directamente desde Bruselas. Es un presupuesto pequeño en valor porcentual, 1.17% del PIB europeo, pero relevante en valor absoluto, cerca de 100 mil millones de euros. Bien, es decir, mal. Todo el debate se concentra en el dato cuantitativo con muchas solicitudes de aumentar los recursos. El primer problema en cambio, no es la cantidad sino la calidad del gasto. La discusión sobre el presupuesto comunitario no me apasiona y no me apasionará en tanto la mitad de este balance sea utilizada para financiar la PAC -Política Agrícola Comunitaria-: un sistema de subsidios y proteccionismos agrícolas caros para los consumidores europeos, que mortifica las esperanzas de afrancamiento de la pobreza para centenares de millones de productores de los países en desarrollo. Y que obliga a la Unión Europea a mantener una línea defensiva durante las negociaciones en la Organización Mundial del Comercio, WTO. La política comercial es uno de los pocas políticas plenamente comunitarias. Podría ser una palanca importante para la credibilidad internacional de la Unión en el plano político diplomático. En cambio, precisamente a causa del proteccionismo agrícola, es uno de sus muchos talones de Aquiles.
¿Qué sentido tiene seguir repitiendo que nos hemos dado el objetivo de devolver a la economía europea la condición de más competitiva del mundo, si no conseguimos desviar a investigación y desarrollo los fondos destinados a la protección de nuestros productores de azúcar, en competencia con los de países pobres como Mozambique?

2_Puertas cerradas para los nuevos ciudadanos europeos.
Se discute sobre la "cantidad" y no sobre la "calidad" del gasto. No sobre la PAC. ¿Y qué decir, de la elección de casi todos los Estados de también posponer hasta el 2011, la plena libertad de circulación de los trabajadores devenidos ciudadanos europeos el pasado 1 de mayo con la ampliación? ¿No chirría el sentido común, aún antes que la racionalidad económica y la lealtad de una Europa del derecho y la libertad, hipotetizar la nueva condición de "trabajadores comunitarios clandestinos?" Kofi Annan -él, el de la ONU invocada continuamente por la mayor parte de nuestros líderes- en su reciente intervención en el Parlamento europeo ha invitado a Europa a abrirse a la inmigración. En su interés, de Europa, aún antes que por razones éticas o geopolíticas o de hermandad humana. Justo, y en efecto ha cobrado fragorosos aplausos. La respuesta política a la peroración de Annan, en cambio, ha sido cerrar la puerta frente a los trabajadores polacos, eslovenos, húngaros, etcétera: no querría que a lo mejor alguien acabara por añorar la asistencia mutua del Comecon, de los tiempos de la Unión Soviética.

3_La investigación.
La Unión pospone la libertad de circulación de los trabajadores. Reflexión análoga debe ser hecha por las reticencias y los retrasos con que se está afrontando la cuestión de la entrada en la Unión Europea de Turquía. Siguiendo posponiendo la fecha de partida de una negociación real. Conozco las razones de la prudencia, pero no podemos perder la ocasión histórica para atar intensa y establemente, un gran país islámico como Turquía al occidente democrático y liberal. Es contradictorio apostar por la excelencia basada en el conocimiento y, de hecho, cerrar las puertas a las biotecnologías. No vuelvo aquí sobre la cuestión del por qué, y en nombre de qué, Europa e Italia eligen de quedar al margen de la competición sobre OGM y biotecnologías humanas, quizás Gran Bretaña, que ha hecho elecciones diferentes, salvará la excelencia europea en estos sectores. Tiene que estar claro, en cambio, que nos cerramos con esta elección un papel de protagonistas en uno de los campos a día de hoy más prometedores en el progreso científico y tecnológico: estas cosas se pagan primero en el plano económico y luego también en el del relieve político. Cuando los pacientes europeos e italianos curen la diabetes con terapias patentadas en China gracias a la investigación sobre las células estaminales será un bien para los enfermos, pero será una pérdida neta para la industria europea. Puede darse que eso no ocurra y que las promesas de estas tecnologías no serán mantenidas. Si en cambio eso ocurriera, no podremos más que inculparnos a nosotros mismos y a las elecciones que conscientemente se están adoptando en buena parte de Europa.

Son tres ejemplos, ciertos parciales, pero que dan la medida de la política conservadora de la Europa de hoy. Deseémosnos que en la campaña electoral se discuta de ésto, saliendo al menos un poco de la lógica del choque entre fanatismos opuestos.


Nuestra Europa, la que queremos, no existe todavía.
Por ello necesitamos vuestro voto.

(it)

La nostra Europa

Crisi e conflitti armati: l’alibi del non-intervento.
Nei giorni convulsi successivi all’attentato di Madrid, mi è capitato spesso di pensare che questi continui attentati contro l’Occidente, la libertà e la democrazia hanno evidenziato pesanti contraddizioni nella comunità dei cosiddétti paesi liberi. Forse dovremmo tutti avere il coraggio di guardare in faccia queste contraddizioni, e di chiamarle con il loro nome.

Divisione dei paesi liberi.
L’11 settembre - e più ancora, la guerra in Iraq - hanno fatto emergere in maniera chiara che i “paesi liberi” e le loro classi dirigenti non si dividono solo sul piano dei mezzi, ma anche, purtroppo, sul piano dei fini. L’Occidente, e il ruolo che esso intende giocare sulla scena internazionale, appare come diviso fra interventismo militare e multilateralismo politico, fra il partito atlantico e il partito dell’Onu, fra il partito della guerra e quello della politica. Credo che questo quadro non sia del tutto veritiero.

L’Europa si distacca dall’amministrazione americana, ma non sa giocare un proprio ruolo.
L\'Europa - parlo dell\'Unione Europea, cioè delle istituzioni comuni, non dei singoli Stati - sembra capace e risoluta nel condannare errori e colpe degli alleati, e restìa nel nominare le vergogne dei propri nemici dichiarati e degli avversari. Ha scelto di giocare una partita diversa da quella che gioca l\'America, con le armi dell\'unilateralismo e dell’aggressività militare. Ma non è chiaro quale sia il “gioco” dell’Europa.
È facile capire che la fine della logica dei blocchi ha lasciato questo continente più esposto ai venti della storia: orfano non solo dei propri riferimenti, ma anche delle proprie consolidate paure, come l’impero comunista e il rischio nucleare. È però inaccettabile il fatto che l’Europa ora se ne stia ferma, e sappia solamente indicare agli altri cosa non fare.

La fragilità dei “paesi civili” rispetto alla violenza del fondamentalismo.
Abbiamo tentato di promuovere una soluzione che evitasse il conflitto in Medio Oriente con la campagna "Iraq libero per l\'esilio di Saddam". Una formula simile a quella che la comunità internazionale ha attuato in Liberia. Avevamo previsto le immani difficoltà che avrebbe provocato l\'apertura di uno scenario di guerra e la conseguente occupazione del Paese, anche se motivata da ragioni comprensibili, o addirittura generose. Il pericolo è la libanesizzazione dell’Iraq, oltre al rischio - denunciato da Marco Pannella - delle inevitabili conseguenze politiche, sociali ed economiche che gli Stati Uniti subirebbero al loro interno, affidando la propria politica estera agli apparati militari e di sicurezza.

Nessuno si è preoccupato di offrire un’alternativa democratica.
Resta comunque chiaro un fatto: assolutamente nessuno in questo continente, tranne forse Blair che ha cercato di temperare e “multilateralizzare” la strategia americana, si è preoccupato di offrire, sul piano dei mezzi, un\'alternativa di

L’Europa del non-intervento.
L’Europa del non-intervento non offre soluzioni più politiche e meno militari di quelle dei cosiddétti falchi americani. Concede invece a se stessa, ancora una volta, la soluzione comoda e suicida del non-coinvolgimento. Autorevoli commentatori parlano di “Europa di Monaco”, quando le democrazie consentirono a Hitler di invadere la Cecoslovacchia in cambio di una illusoria promessa di “pace”. Mi sembra un giudizio tutt’altro che ingeneroso. E anche un riconoscimento di quanto noi radicali, perseveranti cassandre, abbiamo sostenuto con le stesse parole negli scorsi decenni, quando dicevamo “Monaco” per Vukovar e per Srebrenica nella ex- Yugoslavia, per Kabul in Afghanistan, Grozny in Cecenia e i Grandi Laghi in Africa. E oggi, l\'Europa è silente di fronte ai massacri nel Darfur, in Sudan.

L’Europa di Monaco.
“interventismo democratico” internazionale.

Per una politica europea “proattiva”.
Dal 1989 e ancor oggi, se escludiamo la politica dell’allargamento a est, non c’è traccia di una politica europea “proattiva”. Una politica volta cioè alla promozione di un sistema di diritti, istituzioni, regole e libertà necessarie all’evoluzione pacifica e dignitosa dei Paesi in via di sviluppo politico.

La politica internazionale europea è ancora difensiva.
Nemmeno dopo l’11 settembre l’Europa ha accettato di riconoscere che le sue politiche di sicurezza imponevano una ridefinizione delle strategie internazionali, un ruolo politicamente più aggressivo, una linea di maggiore nettezza. In termini di politica internazionale, l’Europa è rimasta insomma difensiva, scarsamente reattiva, e per nulla proattiva.

Le classi dirigenti mancano di coraggio e volontà politica.
Per essere espliciti: questa Europa non può dare lezioni a nessuno. È noto che le classi dirigenti e politiche acquistano credibilità attraverso un operato chiaro e coerente, non denunciando delle semplici aspirazioni ad agire, o peggio, dichiarando ciò che non sono disposte a fare.

È ora che l’Europa scelga da che parte stare.
Questa Europa, con i suoi partiti e le sue classi dirigenti, non può più risparmiarsi la fatica politica di scegliere da che parte stare, con l’illusione che i problemi degli altri possano essere tenuti fuori dalla porta di casa. L’Europa necessaria oggi è drammaticamente assente.

Un’Europa unita solo nelle richieste.
L’Europa che c’è è solo quella che urla come un sol uomo «Yankees go home», «via da Baghdad». Un’Europa che non si pronuncia se non con il rituale appello al ruolo dell’Onu, fermo restando che a pagare, in termini di risorse, vite e rischio politico, deve comunque essere qualcun altro.
L\'Europa che c\'è è quella che giustamente condanna l\'assassinio di Yassin e Rantissi, palesi violazioni della legalità internazionale, ma che dimentica nello stesso documento di deprecare il ricorso ai bambini kamikaze, uguale e ancor più vergognosa violazione della legalità internazionale.

Un’Europa che dimentica di deprecare il ricorso ai bambini Kamikaze. Un’Europa che continua ad ignorare
l’importanza di offrire a Israele l’ingresso nell’Unione.
L’Europa che c’è è quella che condanna di fatto Israele e Palestina all’isolamento di fronte alla rincorsa della violenza. L’Europa che non reagisce, che si limita a condannare con voce flebile e poco credibile. Perché è l’Europa che non sceglie da che parte stare, se con la democrazia israeliana o la satrapia di Arafat. Perché è l’Europa che finanzia le scuole palestinesi dove si incita all’odio verso Israele. Perché è l’Europa che sta ignorando la proposta di noi radicali di offrire subito a Israele (e magari alla Palestina democratica di domani) l’ingresso pieno nell’Unione Europea - voluto secondo i sondaggi dall\'85% degli israeliani - come assunzione di responsabilità, e quindi come titolarità politica a intervenire in una crisi, fino a oggi, perenne. L’Europa che vede marcire ogni giorno le prospettive di convivenza pacifica fondata sui diritti umani e sul diritto: per i palestinesi, prima ancora che per gli israeliani.


Manca il coraggio delle riforme.

In molti hanno più volte sottolineato che la competizione europea non è più solo nei confronti degli Stati Uniti, ma anche dei nuovi giganti che si profilano sulla scena mondiale, Cina e India in primo luogo.

Il modello sociale europeo non può essere un totem.
Chi, in Europa e in Italia, giudica il “modello sociale europeo” una conquista definitiva e immutabile, mostra poca consapevolezza dei cambiamenti in atto. Il contesto dell’economia mondiale è infatti profondamente mutato. Non si possono più ignorare i miliardi di persone che partecipano alla produzione e al commercio dei beni e dei servizi della nostra vita quotidiana. Per questo dobbiamo avere il coraggio di riforme radicali.

Il futuro dell’Unione dipende dalla capacità di adattamento alle nuove realtà.
L’Europa che verrà, in particolare sotto il profilo istituzionale, è al centro delle attuali discussioni. Su questo punto, si giocherà buona parte del futuro dell’Unione Europea, della sua adeguatezza alle sfide epocali. Penso innanzi tutto, al ruolo diplomatico e militare sulla scena internazionale di cui l’Unione è perennemente alla ricerca. Mi capitò cinque anni fa, di proporre una “Unione Diplomatica e Militare” sulla falsariga di quella Monetaria. Mi sembra che quella proposta conservi una sua attualità di fronte alla totale inadeguatezza delle proposte di cosiddétta “nuova Costituzione Europea”.

Il segno conservatore della politica europea in campo economico e sociale.
Ma la mia preoccupazione - non voglio ancora dire il mio pessimismo - non deriva tanto, o solo, dall’incapacità di darci una nuova Governance europea, quanto dal segno profondamente conservatore che l’Europa spesso esprime: a partire dalla politica in campo economico e sociale. Non mancano le indicazioni, in gran parte univoche, degli analisti. Manca, drammaticamente, il coraggio e la volontà politica. O forse, la consapevolezza che con la nostra inerzia politica stiamo pregiudicando il futuro. Se il futuro che ci attende sarà quello di un lento declino (come molti paventano), dovremo incolpare noi stessi.

Facciamo tre esempi.
In Europa si discute animatamente del bilancio dell’Unione Europea: quello, per intenderci, gestito direttamente a Bruxelles. È un bilancio piccolo in valore percentuale, 1.17% del PIL europeo, ma rilevante in valore assoluto (circa 100 miliardi di euro). Bene, cioè, male. Tutto il dibattito si concentra sul dato quantitativo con molte richieste di aumentare le risorse. Il primo problema però, non è la quantità, ma la qualità della spesa. La discussione sul budget comunitario non mi appassiona e non mi appassionerà fintanto che la metà di questo bilancio sarà utilizzata per finanziare la PAC (Politica Agricola Comune): un sistema di sussidi e protezionismi agricoli costosissimo per i consumatori europei, che mortifica le speranze di affrancamento dalla povertà per centinaia di milioni di produttori dei paesi in via di sviluppo. E che costringe l’Unione Europea a mantenere una linea difensiva nei negoziati in sede di Organizzazione Mondiale del Commercio (WTO). La politica commerciale è una delle poche politiche pienamente comunitarie. Potrebbe essere una leva importante per la credibilità internazionale dell’Unione sul piano politico diplomatico. Invece, proprio a causa del protezionismo agricolo, è uno dei suoi tanti talloni d’Achille.
Che senso ha continuare a ripetere che ci siamo dati l\'obiettivo di rendere l’economia Europea la più competitiva del mondo, se non riusciamo a dirottare sulla ricerca e l’innovazione nemmeno i fondi destinati alla protezione dei nostri produttori di zucchero dalla concorrenza di paesi poveri come il Mozambico?

1_Il bilancio europeo.
Si discute sulla “quantità” e non sulla “qualità” della spesa. No alla PAC. E cosa dire, della scelta di quasi tutti i Paesi di rinviare anche fino al 2011, la piena libertà di circolazione dei lavoratori divenuti cittadini europei lo scorso 1° maggio con l’allargamento? Non stride con il buon senso, prima ancora che con la razionalità economica e la lealtà di una Europa del diritto e della libertà, ipotizzare la fattispècie di “lavoratori comunitari clandestini”? Kofi Annan - lui, quello dell’ONU invocato continuamente dalla maggior parte dei nostri leader - nel suo recente intervento al Parlamento Europeo ha invitato l’Europa ad aprirsi all’immigrazione. Nel suo interesse, dell’Europa, prima ancora che per ragioni etiche o geopolitiche o di fratellanza umana. Giusto, e infatti ha riscosso scroscianti applausi. La risposta politica alla perorazione di Annan, però, è stata quella di chiudere la porta in faccia ai lavoratori polacchi, sloveni, ungheresi e via dicendo: non vorrei che magari qualcuno finisse per rimpiangere la mutua assistenza del Comecon, ai tempi dell\'Unione Sovietica.

2_Porte chiuse per i nuovi cittadini europei.
L’Unione rinvia la libertà di circolazione dei lavoratori. Riflessione analoga va fatta per le reticenze e i ritardi con cui si sta affrontando la questione dell’ingresso nella Unione Europea della Turchia. Continuando a rimandare la data di partenza di un negoziato vero e proprio. Conosco le ragioni della prudenza, ma non possiamo perdere l’occasione storica per legare profondamente e stabilmente, un grande paese islamico come la Turchia all’Occidente democratico e liberale. È contraddittorio puntare all’eccellenza basata sulla conoscenza e, di fatto, chiudere le porte alle biotecnologie. Non ritorno qui sulla questione del perché, e in nome di che cosa, l’Europa e l’Italia scelgono di restare ai margini della competizione su OGM e biotecnologie umane (forse la Gran Bretagna, che ha fatto scelte diverse, salverà l’eccellenza europea in questi settori). Deve essere chiaro, però, che con questa scelta ci precludiamo un ruolo da protagonisti in uno dei campi ad oggi più promettenti del progresso scientifico e tecnologico: queste cose si pagano prima sul piano economico e poi anche su quello del rilievo politico. Quando i pazienti europei e italiani cureranno il diabete con terapie brevettate in Cina grazie alla ricerca sulle cellule staminali sarà un bene per i malati, ma sarà una perdita secca per l’industria europea. Può darsi che ciò non accada e che le promesse di queste tecnologie non verranno mantenute. Se invece ciò accadrà, non potremo che incolpare noi stessi e le scelte che consapevolmente si stanno compiendo in buona parte d’Europa.
Sono tre esempi, certo parziali, che danno però la misura della politica conservatrice dell’Europa di oggi. Auguriamoci che nella campagna elettorale si discuta di questo, uscendo almeno un poco dalla logica dello scontro tra opposte tifoserie.

3_La ricerca.
Si dice di puntare all’eccellenza tecnologica, ma si chiudono le porte alle biotecnologie. Un grande paese islamico come la Turchia con l’Occidente democratico e liberale.


La nostra Europa, quella che vogliamo, ancora non c’è.
Per questo abbiamo bisogno del vostro voto.

Il referendum per abolire la nuova Legge sulla procreazione assistita
Per non chiudere le porte al progresso scientifico, rinunciando a quelle tecnologie che in un futuro potrebbero curare milioni di persone colpite da diabete, cancro, Alzheimer e altre malattie, abbiamo promosso con l’Associazione Luca Coscioni un referendum per abolire la nuova Legge sulla procreazione assistita. Questa legge, infatti, da una parte vieta alle donne il ricorso alle più moderne tecnologie per la procreazione assistita, dall’altra vieta ai ricercatori italiani l’utilizzo di cellule staminali embrionali (provenienti dagli embrioni non utilizzati per la fecondazione) per le loro ricerche.
Vi invito caldamente ad andare a firmare nelle segreterie comunali della vostra città o paese.