breu repàs històric

- breu repàs històric (cat)
- breve repaso histórico (esp)

-El Partito Radicale
-El Partit Radical Transnacional
-El 38è Congrés: Ginebra, Tirana
-El PRT a finals de 2004


El Partito Radicale.

Segons Lorenzo Strik Lievers(1), el partit nascut entorn de Pannella a finals dels 50 ha tingut sempre una perspectiva política mundialista que durant els 60 i 70 va quedar submergida en les batalles d’àmbit italià.

L’antimilitarisme fou un dels pilars de l’activitat radical de l’época, però amb un enfoc que acabà enfrontant-se al pacifisme menat i/o instrumentalitzat pel PCI i derivats. Enfront d’aquest pacifisme còmplice s’elaborà el pilar fonamental pels radicals de la no-violència d’arrel ghandiana i el seu instrument favorit de lluita política: el satyagraha(2).

L’altre pilar fonamental de l’época fou l’anticlericalisme. L’éxit i consolidació de la presència cívico-política radical a Itàlia està lligada a batalles pels drets civils des d’aquestes dues posicions crítiques (objecció de consciència, divorci, avortament,...). I és en l’enfrontament crític amb l’esglèsia catòlica respecte al tema de l’avortament que, a finals dels 70, es planteja la “batalla contra l’extermini per fam en el món”, en la que el prestigi i presència conquerits aconsegueix reunir desenes de premis Nobel. D’ella s’en deriva un anàlisi i responsabilització respecte a la necessitat d’un “govern del món” i la garantia dels drets de les persones més enllà de la sobirania estatal.

“Crec que es pot dir que va ser en primer lloc des de la reflexió al voltant d’aquesta experiència, de fonamental relleu en la seva biografia de no-violent, que Pannella arrivà a elaborar la seva proposta de transformar el PR en partit transnacional. De fet, s’en derivà el salt de qualitat en l’aprofondiment teòric expressat en el document votat en el Congrès extraordinari de 1981, i adoptat després com a preàmbul als estatuts del PR; document en el que ja es definia l’exigència d’arribar a una dimensió institucional supranacional i transnacional del fer polític i de la tutela dels drets, afirmant el “deure d’ingerència”, conjugant en aquesta òptica –amb una síntesi original- el rigor del dret amb el de la desobediència no-violenta a les lleis injustes, i quasi fonamentant-los recíprocament l’un sobre l’altre.”(4)

Així, en el 1989 -any històricament dens- el PR es transforma en subjecte transnacional.


El Partit Radical Transnacional.

Strik Lievers en distingeix tres époques. La primera, entre finals dels 80 i els primers 90, va ser la del “fer trobar persones d’Estats i apartenences polítiques diverses en una força política i respecte a objectius i opcions polítiques comuns en el pla dels àmbits de nivell supra i trans.nacionals relatius al “govern del món” i l’afirmació dels drets de les persones”(4), escollint com a prioritat estratègica la recerca de polítics i parlamentaris.

Va ser un éxit centrat, però, quasi exclusivament -el cas tibetà és part, apart, de la història radical- en la cantera del exunivers soviètic, amb unes urgències i circunstàncies que provocaren que... “no s’aconseguí que l’organització així constituida esdevenís efectivament capaç d’una acció política organitzada i coordinada en diversos contextes nacionals. En resum: el PRT existia, sí, però ben lluny encara d’aquell ser que es volia que fos.”(5)

En la segona, durant la major part dels 90, el PRT hagué de fer un replegament estratègic per tal d’assegurar la pròpia supervivència. I, tot i així, aquesta època “ha estat contemporàniament la dels més extraordinaris èxits de la seva acció a l’escena política internacional. Es va del relleu de les inciatives radicals respecte a les tragèdies de l’exJugoslàvia, a l’admissió del PRT a l’ONU com a organització no governativa de primera classe... contribuent de manera absolutament determinant a la creació primer dels tribunals internacionals ad hoc i després de la Cort Penal Internacional sobre crims contra la humanitat, així com a la moratòria internacional de la pena de mort.”(6)

Passant pel conflicte entre potències que es desenvolupà a l’ONU al voltant de la temptativa de la Federació russa d’expulsar-ne el PRT. “Una força política tan exigua com consistentment organitzada, i fins i tot capaç, gràcies a l’acció d’un grapat de persones, d’inserir-se en el joc de la gran política internacional düent Estats grans i petits a escoltar la seva veu i a adoptar la línia per ella ideada i suggerida: una experiència feta possible per l’aplicació dels métodes i plantejaments de l’acció política elaborats i posats a prova per decenis a Itàlia a l’escola de Marco Pannella, al prestigi adquirit pel subjecte radical i al de, i a la capacitat, d’Emma Bonino, i de les realment poques persones que han treballat en aquest camp... la excepcional capacitat de fer feina d’aquest calvinià cavaller inexistent (el cavaller que no existia, però que tenia una extraordinària capacitat d’acció) que ha estat per molt de temps el PRT.”(7)

Però si, “gràcies a l’acció del grapat de dirigents del PRT i de les organitzacions paral.leles “Non c’è pace senza giustizia”(8) i “Nessuno tocchi Caino”(9), aquestes batalles foren tan sòlidament situades a la taula de la política internacional, no es va aconseguir fer prendre cos a aquell subjecte polític dels ciutadans organitzats i coordinats per actuar en àmbit transnacional que, ja a la fi dels 80, els radicals havien jutjat indispensable per fer front als problemes de la humanitat contemporània per la via, i segons, la civilitat democràtica i no-violenta.”(10)

Des d’on s’arriba a l’actual tercera època, on “s’està intentant en tots els sentits una reformulació i refundació, en termes netament altres dels experimentats en el passat, de la perspectiva transnacional. És significatiu i revelador que hagi escollit d’assumir una part de directe protagonista en aquest procés Marco Pannella(11); que havia estat l’ideador i promotor de la opció transnacional, però que després, a excepció d’algún moment i sobre aspectes específics, havia fins ara concentrat la seva acció política amb gran prioritat en el “front italià”.”

Època amb l’objectiu d’”organitzar-se en el partit, al voltant d’un projecte i d’objectius polítics, de ciutadans de molts països que vegin en una dimensió transnacional de la política la possibilitat de realitzar els propis objectius, i en una organització transnacional no-violenta l’instrument per a poder-ho fer.”

Amb el repte de “que la democràcia en tant qual està posada avui a prova: la de demostrar-se capaç de governar la globalització amb els seus propis instruments i métodes, o de veure’s definitivament qüestionada.”(12)



El 38è Congrés.
1ª part: Ginebra, abril-2002. Globalitzar la llibertat i la democràcia.

38° Congresso del PR.
Vista della presidenza e del banner (

4/7 d´abril de 2002, Ginebra, 38è CONGRÉS (1ª sessió) del Partit Radical Transnacional
(veieu documentació i reportatge gràfic)


El PRT s’autoemplaça a Ginebra (ben a prop del seu centre de gravetat socio-polític) amb un Pannella en el centre de la política local italiana, una Emma Bonino resident a El Caire, un Olivier Dupuis “recolector” de causes radicals al Turquestan i l’Indoxina(13), i una nova generació de líders covada en l’extraordinària darrera representació europarlamentària.

Ginebra és el Congrés dels uigurs(14) i els montagnards(15), mèrit en bona part d’un Dupuis que simbolitza la pràctica transnacional concretitzada. L’anunci d’inscripcions de montagnards exiliats als USA i la cessió de custòdia d’una bandera del Congrés Nacional del Turquestan Oriental al PRT vitaminitzen la transnacionalitat.

Però els plantejaments de futur són força debatuts i... el Congrés s’allarga amb una nova convocatoria al cap de sis mesos.

Mentrestant, el juliol, es constituirà Radicali.it com a subjecte autònom, alhora que es van constituent Associacions Radicals a Torí, Milà, Roma,...




2ª part: Tirana, novembre-2002. Per una Organització Mundial de la/les Democràcia/es.
(veieu documentació i reportatge gràfic)




Tot i que el Congrés en dues sessions representa un enorme cost financer, el treball dels dirigents i les aportacions i desplaçament del poble radical aconsegueixen l’éxit del Congrés, que és un esdeveniment nacional a Albània.

L’eix central de la política transnacional és l’OMD, tema en el que es treballa en anàlisi i propostes estratègiques, a aportar en la reunió de la Community of Democraties(16) del 10/12-XI-02 a Seül, on Emma Bonino representarà també l’Estat italià.

I es don especial atenció transnacional als Balcans(17), Àsia central, Indoxina i Txetxènia, el ministre de Sanitat del govern a l’exili de la qual és membre del partit i pogué participar en el Congrés via videoconferència(18) i ser escollit conseller general com a cap de la llista més votada.

Es reforça l’esquema de presidència, secretaria i tresoreria amb Sergio Stanzani, Olivier Dupuis i Danilo Quinto.


El PRT a finals de 2004.

L’intent del 2002 de la Federació russa d’expulsar el PRT de l’ONU arran d’haver donat veu al govern txetxè a l’exili, el repeteix el 2004 el Vietnam per haver donat veu el PRT aquesta vegada a representants de grups étnics i religiosos perseguits en aquell Estat. El vot de les democràcies salvarà ambdues vegades la presència radical a l’ONU per un mínim marge de vots davant el de tota mena de dictadures.

L’excepcional representació radical a la 5ª legislatura del Parlament europeu, amb 7 eurodiputats, retorna a la actual 6ª legislatura a un nivell més relacionat amb el seu espai polític a Itàlia, essent-ne escollits eurodiputats Marco Pannella i Emma Bonino.

El 3r Congrés de Radicali Italiani, 29-X/1-XI-2004, consolida i rellança l’organització específicament italiana, afeblida en part per l’enorme esforç de llançament del projecte transnacional que ha suportat pràcticament en solitari des de 1989.

El retorn de la presència radical al Parlament italià, l’estabilització i creixement en àmbit europeu, i el reforç de les iniciatives internacionals, especialment la de l’Organització Mundial de la/es Democràcia/es, emmarquen el treball d’aquest subjecte polític necessari tant per ‘Globalitzar la llibertat i la democràcia’ com per defensar-les i aprofundir-les a casa nostra.

El rumb d’aquesta glocalització depen exclussivament de l’exercici de les llibertats i la responsabilitat política de la ciutadania. O sigui: de cad’un de nosaltres.


Rafa Villaró, secretariat BarcelonaRadical.net, octubre-2004.


(1) De la primera generació radical, professor universitari lombard; v. La scelta transnazionale, d’ara en endavant, LST.

(2) Satyagraha: “aferrar-se a la veritat”. Davant la idea britànica de joc net -Índia preindependent-, rebuig no-violent a cooperar amb la injustícia, tornar-s’hi amb altres armes, desobediència civil en confrontació no-violenta menada pels satyagrahis. Ghandi: “el meu mètode de lluita no-violenta es troba al mateix estadi que l’electricitat a l’època d’Edison, encara cal refinar-lo i desenvolupar-lo.”

(3) LST.

(4) LST.

(5) LST.

(6) LST.

(7) LST.

(8) Subjecte radical autònom promotor de la Cort Penal Internacional.

(9) Subjecte radical autònom promotor de la Moratòria Universal sobre l’Aplicació de la Pena Capital.

(10) LST.

(11) veure 38è Congrés.

(12) LST –les quatre cites-.

(13) I deixant-se empresonar, europarlamentari, a Laos amb companys del partit i dissidents laosians.

(14) L’étnia turcófona sempre resistent a la RPxina que habita la seva part occidental –Turquestan oriental o Xingiang-.

(15) Étnies no vietnamites de l’interior del Vietnam.

(16) Neix el 26/27 de juny de 2000 amb la Declaració de Varsòvia -disponible en espanyol-.

(17) Quatre dies abans Pannella, Bonino i Dupuis rebien a Zagreb la més alta condecoració de l’Estat croata per llur actuació fa 10 anys.

(18) L’Estat albanés no es volia trobar en la situació de Dinamarca dues setmanes abans, quan el govern rus exigí llur extradicció.


 

Breve repaso histórico

 

-El Partito Radicale
-El Partido Radical Transnacional
-El 38º Congreso: Ginebra, Tirana
-El PRT a finales de 2004



El Partito Radicale.

Según Lorenzo Strik Lievers(1), el partido nacido alrededor de Pannella a finales de los 50 ha tenido siempre una perspectiva política mundialista que durante los 60 y 70 quedó sumergida en las batallas de ámbito italiano.

El antimilitarismo fue uno de los pilares de la actividad radical de la época, pero con un enfoque que acabó enfrentandose al pacifismo dirigido y/o instrumentalizado por el PCI y derivados. Frente a este pacifismo cómplice se elaboró el pilar fundamental para los radicales de la no-violencia de raíz ghandiana y su instrumento favorito de lucha política: el satyagraha(2).

El otro pilar fundamental de la época fue el anticlericalismo. El éxito y consolidación de la presencia cívico-política radical en Italia està ligada a batallas por los derechos civiles desde estas dos posiciones críticas (objeción de conciencia, divorcio, aborto,...). Y es en el enfrentamiento crítico con la iglesia católica respecto al tema del aborto que, a finales de los 70, se plantea la “batalla contra el exterminio per hambre en el mundo”, en la que el prestigio y presencia conquistados consigue reunir decenas de premios Nobel. De ella se deriva un análisis y responsabilización respecto a la necesidad de un “gobierno del mundo” y la garantía de los derechos de las personas más allá de la soberanía estatal.

“Creo que se puede decir que fue en primer lugar desde la reflexión alrededor de esta experiencia, de fundamental relieve en su biografía de no-violento, que Pannella llegó a elaborar su propuesta de transformar el PR en partido transnacional. De hecho, se derivó el salto de calidad en la profundización teórica expresada en el documento votado en el Congreso extraordinario de 1981, y adoptado después como preámbulo de los estatutos del PR; documento en el que ya se definía la exigencia de llegar a una dimensión institucional supranacional y transnacional del hacer político y de la tutela de los derechos, afirmando el “deber de ingerencia”, conjugando en esta óptica –con una síntesis original- el rigor del derecho con el de la desobediencia no-violenta a las leyes injustas, y casi fundamentandolos recíprocamente el uno sobre el otro.”(4)

Así, en 1989 -año históricamente denso- el PR se transforma en sujeto transnacional.


El Partido Radical Transnacional.

Strik Lievers distingue tres épocas. La primera, entre finales de los 80 y los primeros 90, fue la del “reunir personas de Estados y referencias políticas diversas en una fuerza política y respecto a objetivos y opciones políticas comunes en el plano de los ámbitos de nivel supra y trans.nacionales relativos al “gobierno del mundo” y la afirmación de los derechos de las personas”(4), escogiendo como prioridad estratégica la búsqueda de políticos y parlamentarios.

Fue un éxito, pero centrado casi exclusivamente -el caso tibetano es parte, aparte, de la historia radical- en la cantera del exuniverso soviético, con unas urgencias y circunstancias que provocaron que... “no se consiguiese que la organización así constituida deviniera efectivamente capaz de una acción política organizada y coordinada en diversos contextos nacionales. En resumen: el PRT existía, sí, pero lejos aún de aquel ser que se quería que fuera.”(5)

En la segunda, durante la mayor parte de los 90, el PRT tuvo que hacer un repliegue estratégico para asegurar la propia supervivencia. Y, aún con ello, esta época “ha sido contemporáneamente la de los más extraordinarios éxitos de su acción en la escena política internacional. Se va del relieve de las inciativas radicales respecto a las tragedias de la exYugoeslavia, a la admisión del PRT en la ONU como organización no gubernativa de primera clase... contribuyendo de manera absolutamente determinante a la creación primero de los tribunales internacionales ad hoc y después de la Corte Penal Internacional sobre crímenes contra la humanidad, así como la moratoria internacional de la pena de muerte.”(6)

Pasando por el conflicto entre potencias que se desarrolló en la ONU alrededor de la tentativa de la Federación rusa de expulsar al PRT. “Una fuerza política tan exigua com consistentemente organizada, e incluso capaz, gracias a la acción de un puñado de personas, de insertarse en el juego de la gran política internacional llevando a Estados grandes y pequeños a escuchar su voz y a adoptar la línea por ella ideada y sugerida: una experiencia hecha posible por la aplicación de los métodos y planteamientos de la acción política elaborados y puestos a prueba por decenios en Italia en la escuela de Marco Pannella, al prestigio adquirido por el sujeto radical y al de, y a la capacidad, de Emma Bonino, y de las realmente pocas personas que han trabajado en este campo... la excepcional capacidad de hacer faena de este calviniano caballero inexistente (el caballero que no existía, pero que tenía una extraordinaria capacidad de acción) que ha sido durante mucho tiempo el PRT.”(7)

Pero si, “gracias a la acción del puñado de dirigentes del PRT y de las organizaciones paralelas “Non c’è pace senza giustizia”(8) y “Nessuno tocchi Caino”(9), estas batallas fueron tan sólidamente situadas en la mesa de la política internacional, no se consiguió hacer tomar cuerpo a ese sujeto político de los ciudadanos organizados y coordinados para actuar en ámbito transnacional que, ya al final de los 80, los radicales habían juzgado indispensable para hacer frente a los problemas de la humanidad contemporánea por la vía, y según, la civilidad democrática y no-violenta.”(10)

Desde donde se llega a la actual tercera época, donde “se está intentando en todos los sentidos una reformulación y refundación, en términos netamente otros de los experimentados en el pasado, de la perspectiva transnacional. Es significativo y revelador que haya escogido asumir una parte de directo protagonista en este proceso Marco Pannella(11); que havia sido el ideador y promotor de la opción transnacional, pero que después, a excepción de algún momento y sobre aspectos específicos, había hasta ahora concentrado su acción política con gran prioridad en el “frente italiano”.”

Época con el objetivo de ”organizarse en el partido, alrededor de un proyecto y de objetivos políticos, de ciudadanos de muchos países que vean en una dimensión transnacional de la política la posibilidad de realizar los propios objetivos, y en una organización transnacional no-violenta el instrumento para poderlo hacer.”

Con el reto de “que la democracia en tanto tal está puesta hoy a prueba: la de demostrarse capaz de gobernar la globalización con sus propios instrumentos y métodos, o de verse definitivamente cuestionada.”(12)

 

El 38º Congreso.
1ª parte: Ginebra, abril-2002. Globalizar la libertad y la democracia
.
(ver documentación
y reportage gráfico)

 

38° Congresso del PR. Vista della presidenza e del banner (

El PRT se autoemplaza en Ginebra (cerca de su centro de gravedad socio-político) con un Pannella en el centro de la política local italiana, una Emma Bonino residente en El Cairo, un Olivier Dupuis “recolector” de causas radicales en Turquestán e Indochina(13), y una nueva generación de líderes curtida en la extraordinaria anterior representación europarlamentaria.

Ginebra es el Congreso de los uigures(14) y los montagnards(15), mérito en buena parte de un Dupuis que simboliza la práctica transnacional concretizada. El anuncio de inscripciones de montagnards exiliados en los USA y la cesión de custodia de una bandera del Congreso Nacional del Turquestán Oriental al PRT vitaminizan la transnacionalidad.

Pero los planteamientos de futuro están siendo muy debatidos y... el Congreso se alarga con una nueva convocatoria en seis meses.

Mientras tanto, en julio, se constituirá Radicali.it como sujeto autónomo, a la vez que se van constituyendo Asociacions Radicales en Turín, Milán, Roma,...


2ª parte: Tirana, noviembre-2002. Por una Organización Mundial de la/s Democracia/s.
(ver
documentación y reportage gráfico)

 



A pesar de que el Congreso en dos sesiones representa un enorme coste financiero, el trabajo de los dirigentes y las aportaciones y desplazamiento del pueblo radical consiguen el éxito del Congreso, que es un acontecimiento nacional en Albania.

El eje central de la política transnacional es la OMD, tema en el que se trabaja en análisis y propuestas estratégicas, a aportar en la reunión de la Community of Democraties(16) del 10/12-XI-02 en Seúl, donde Emma Bonino representará también al Estado italiano.

Y se da especial atención transnacional a los Balcanes(17), Ásia central, Indochina y Chechenia, cuyo ministro de Sanidad del gobierno en el exilio es miembro del partido y pudo participar en el Congreso vía videoconferencia(18) y ser escogido consejero general como cabeza de la lista más votada.

Se refuerza el esquema de presidencia, secretaría y tesorería con Sergio Stanzani, Olivier Dupuis y Danilo Quinto.


El PRT a finales de 2004.

El intento en el 2002 de la Federación rusa de expulsar al PRT de la ONU a raíz de haber dado voz al gobierno checheno en el exilio, lo repitió en el 2004 Vietnam por haber dado voz el PRT esta vez a representantes de grupos étnicos y religiosos perseguidos en ese Estado. El voto de las democracias salvará las dos veces la presencia radical en la ONU por un mínimo margen de votos ante el de todo tipo de dictaduras.

La excepcional representación radical durante la 5ª legislatura del Parlamento Europeo, con 7 eurodiputados, vuelve en la actual 6ª legislatura a un nivel más relacionado con su espacio político en Italia, siendo escogidos eurodiputatos Marco Pannella y Emma Bonino.

El 3r Congreso de Radicali Italiani, 29-X/1-XI-2004, consolida y relanza la organización específicamente italiana, debilitada en parte por el enorme esfuerzo de lanzamiento del proyecto transnacional que ha llevado prácticamente en solitario desde 1989.

El retorno de la presencia radical en el Parlamento italiano, la estabilización y crecimiento en ámbito europeo, y el refuerzo de las iniciativas internacionales, especialmente la de la Organización Mundial de la/s Democracia/s, enmarcan el trabajo de este sujeto político necesario tanto para ‘Globalizar la libertad y la democracia’ como para defenderlas y profundizarlas aquí y ahora.

El rumbo de esta glocalización depende exclusivamente del ejercicio de las libertades y la responsabilidad política de la ciudadanía. O sea: de cada uno de nosotros.


Rafa Villaró, secretariado BarcelonaRadical.net, octubre-2004.


(1) De la primera generación radical, profesor universitario lombardo; v. La scelta transnazionale, de aquí en adelante, LST.

(2) Satyagraha: “aferrarse a la verdad”. Ante la idea británica de juego limpio -India preindependiente-, rechazo no-violento a cooperar con la injusticia, enfrentandosele con otras armas, desobediencia civil en confrontación no-violenta dirigida por los satyagrahis. Ghandi: “mi método de lucha no-violenta se encuentra en el mismo estadio que la electricidad en la época de Edison, aún hace falta refinarlo y desarrollarlo.”

(3) LST.

(4) LST.

(5) LST.

(6) LST.

(7) LST.

(8) Sujeto radical autónomo promotor de la Corte Penal Internacional.

(9) Sujeto radical autónomo promotor de la Moratoria Universal sobre la Aplicación de la Pena Capital.

(10) LST.

(11) ver 38º Congreso.

(12) LST -las cuatro citas-.

(13) Y dejándose encarcelar, europarlamentario, en Laos con compañeros del partido y disidentes laosianos.

(14) La etnia turcófona siempre resistente en la RP china que habita en su parte occidental –Turquestán Oriental o Xingiang-.

(15) Etnias no vietnamitas del interior de Vietnam.

(16) Nace el 26/27 de juny de 2000 con la Declaración de Varsovia -disponible en español-.

(17) Cuatro días antes Pannella, Bonino y Dupuis recibían en Zagreb la más alta condecoración del Estado croata per su actuación hace 10 años.

(18) El Estado albanés no quería encontrarse en la situación de Dinamarca dos semanas antes, cuando el gobierno ruso exigió su extradicción.