"Arri, tatano!", Quim Monzó

Arri, tatano!

L'altre dia, el diari L'Economista donava la llista d'alguns dels retrats de polítics que diferents administracions han encarregat aquests últims temps, amb la xifra del cost final de cada tela. De tota la llista, el retrat que ens ha sortit més barat és el de l'exministre de Defensa i expresident del Congrés de Diputats Federico Trillo. El va pintar Cristóbal Toral per 36.000 euros i ara llueix, tan panxo, a una paret del Congrés. El retrat de Felipe González va sortir per poc menys del doble -69.000 euros- però calculo que ha de ser de fa bastant més anys. Onze mil euros més ens va costar el de José Bono que, mentre que exministre de Defensa, el ministeri va encarregar al pintor Hernán Cortés, quadre que es va presentar el juliol passat -en presència de la llavors ministra, Carme Chacón- i pel qual hem pagat 80.000 euros. La mateixa xifra -80.000 euros- és la que ha costat el retrat que li van fer a Alberto Ruiz-Gallardón quan va deixar de ser president de la Comunitat de Madrid. També 80.000 euros ens va costar el retrat que el mateix Hernán Cortès de més amunt va fer a Rodrigo Estona quan va deixar el Ministeri d'Economia. Aquesta quantitat sembla ser la més habitual, perquè també va costar 80.000 euros el que li van fer a Javier Solana per penjar-lo al Ministeri d'Exteriors. En canvi, el de Luis Navarrete, expresident de la Diputació de Sevilla, va costar una mica més: 81.200 euros. No se sap si aquests 1.200 euros de diferència cal imputar-los a la grandària de la tela, al fet que va caldre utilitzar més pintura o si és que l'autor es valora més.

Més enllà de la discussió sobre si és o no una burrada gastar xifres com aquestes en quadres oficials, hi ha l'evidència que totes aquestes institucions viuen en un món arnat. Aquest deliri pels retrats pintats a l'oli denota que els mecanismes mentals s'els han quedat oxidats. No perquè aquests retrats són realistes -la pintura realista és esplèndida- sinó perquè són manieristas, sense cap grapa. Imagino perfectament un d'aquests retrats pintat per Xavier Serra de Rivera i el resultat seria una meravella, a les antípodes de tots aquests altres dels quals estem parlant. O per David Hockney, un dels millors retratistes vius actuals, que juga amb el color i les formes d'una forma admirable. Però no és així: tots aquests retrats institucionals són sempre banals, pobres. No corresponen a l'època que vivim. Però és que, a més, des de fa prop de dos segles, els retrats ja no només es pinten. Hi ha un art que es diu fotografia, i per fer retrats és també ideal. Però dedueixo que la fotografia els sembla encara un invent massa innovador. Ells, el que volen són pintures a l'oli i amb marcs dauradíssims i abarrocats. Deuen de considerar que els donen més prestigi. Si bé es mira, el sorprenent és que no es facin retratar damunt d'un cavall encabritat, com els reis d'abans.

5/6-IV-12, Quim Monzó, lavanguardia