"Post-vaga", Sergi Pàmies

Independentment de com hagi anat la vaga general d'ahir, en els dies previs hem tornat a viure el xantatge emocional d'altres vegades. De la interpretació del seguiment només podem esperar la tendenciositat quantitativa i qualitativa de sempre. Ja fa temps que la divisió simplista de treballadors i empresaris no s'ajusta a la realitat. Entre els treballadors s'han consolidat noves categories i entre els empresaris també. Les aparences, no obstant això, segueixen prioritzant les barbes i l'ànima de megàfon de dirigents que s'eternitzen en el càrrec i la suficiència gremial i la gomina perdonavides d'unes estructures empresarials que només representen la punta més privilegiada de l'iceberg de l'economia.

Entre els sectors que menys han evolucionat en les dècades de democràcia estan les organitzacions empresarials i els sindicats. L'alternança d'estils i propostes ha estat gairebé nul·la i la dependència de la subvenció ha dinamitat el vell somni d'un finançament que, en el cas dels sindicats, hauria d'haver de dependre de les cotitzacions dels afiliats i, en el dels empresaris, de quotes pseudovoluntàries. El problema que s'ha produït en les últimes convocatòries de vaga general té a veure amb la pèrdua de representativitat real i amb la confrontació entre drets, deures i llibertats. En la retòrica reactiva que arrebossa la prosa sindicalista sempre hi ha ingredients de força i una aurèola subversiva que té a veure amb els digníssims orígens del moviment obrer. Però aplicar aquesta retòrica a un sindicalisme que ha comès errors greus (convertir-se en immobiliària o agència de viatges encoberta), que ha fomentat un nou classisme entre els treballadors i que ha tolerat dependències amb diferents governs que atempten contra els seus propis principis té un risc: fer el ridícul. Gradualment, la pèrdua d'influència i de credibilitat, que també afecta a la política, s'ha contagiat als hàbits de protesta i ni els uns ni els altres han trobat la manera de connectar amb la majoria d'afectats per mesures tan devastadores com la nova reforma laboral. Addictes a la simplificació, els sindicats envelleixen prematurament, sense renovar un argumentari fàcilment rebatible, no ja des d'un neofeudalismo neoliberal sinó des del sentit comú (com hauran envellit els sindicats perquè qualsevol xerraire encorbatat i amb gomina sembli més modern i preparat!). En aquest context de papers protagonistes que la societat qüestiona, la qual cosa ens ha proposat la vaga d'ahir és un dilema caduc i depriment: haver de triar entre ser piquet o esquirol.

30-III-12, Sergi Pàmies, lavanguardia