"Transparència", Cristina Sánchez Miret

Aquest divendres el Consell de Ministres ha aprovat la llei de transparència, que situa Espanya en el mapa dels països democràtics –si més no europeus–, atès que era dels pocs que no la tenia. Aquesta llei –que encara no ho és– comença el seu camí amb la novetat que a partir del dilluns s'obrirà a audiència pública, a fi que la ciutadania diguem la nostra. És necessari que ho fem; no només per tot el que ha passat, sinó per tot el que pot seguir passant segons com es faci i segons la lentitud amb la qual s'implementi.

D'entrada, enhorabona per la iniciativa; encara que sigui una llàstima que no es doni d'ofici aquesta transparència. És escandalós que s'hagi trigat tant, i que tanta gent abans no hagin aprofitat l'ocasió de governar per dur-la a terme. Però hi ha coses que em preocupen de la nova llei, a partir de les primeres informacions que tinc sobre ella.

En primer lloc, per què quan es prova que hi ha infraccions en matèria de gestió econòmica i pressupostària de fons públics es pot solucionar amb el pagament d'una multa o només s'inhabilita com a màxim 10 anys? Per què no és, automàticament, per a tota la vida? Quina confiança dóna que torni a administrar diners públics algú amb aquest precedent? I per què no és amb caràcter retroactiu? Que no hagi existit la llei no eximeix de l'obligació.

En segon lloc, no m'ha quedat clar –i espero que sigui un error meu– què passarà amb els diners malgastats –o malversat– o amb els deutes contrets. Es retornarà? Serà així o no? O seguirà sent per a alguns –massa–, malgrat la nova llei i les penes de presó, la via de treballar en l'administració pública una bona manera d'augmentar el patrimoni personal i familiar? Hem vist molts casos de gent imputada; menys –però també– de gent condemnada; i, ben pocs –per no dir cap– de retorn a les arques de l'Estat d'allò que s'ha robat o s'ha malgastat.

En tercer lloc, em preocupa que no sigui prou extensa. Per què queda fora la Casa Reial? Els diners públics ho són vagin on vagin. La transparència ha d'arribar a totes parts. Ara com ara és una via imprescindible per sanejar les institucions democràtiques i quedar-se curt o fer-ho a mitges només suposa seguir afeblint el sistema en el seu conjunt.

25-III-12, Cristina Sánchez Miret, lavanguardia