una partitocràcia que premia la mediocritat i el servilisme

Cops de colze a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Els partits polítics s’han repartit el pastís dels candidats i de les quotes, prèviament retallat per passar més desapercebut. La cerimònia ha inclòs passar per l’adreçador de l’informe crític del Consell de l’Audiovisual de Catalunya amb la barreja de cinisme i de penques protocolàries que ha perpetuat la promiscuïtat entre mitjans i poder de les últimes dècades. Amb la coartada de la representativitat (fàcilment desmuntable: escollim els representants al Parlament, no el manteniment de formes legalitzades i oficialitzades de malbaratament), els partits han fet prevaler l’interès parcial per damunt de la voluntat (i la necessitat) de servei.

L’aportació d’aquestes quotes i direccions a la democràcia audiovisual i al reforçament d’uns mitjans públics dignes i competitius ha estat escassa i, en qualsevol cas, insuficient si la comparem amb el cost econòmic (i polític) que han comportat. La dramatúrgia del repartiment s’ha repetit canviant les cares, els rumors, el nom dels restaurants on es conspira i el grau de fragilitat moral dels criteris d’avaluació (hi ha candidats que desactiven altres candidats i el preu que paguem és un consens a la baixa, que premia més la mediocritat que no la personalitat). Amb independència del color polític de la majoria, el pronòstic és fàcil: s’intentarà instrumentalitzar els mitjans públics amb interferències explícites o implícites. I, a les comissions de control del Parlament, es buscaran ressonàncies propagandístiques i, com fins ara, s’estimularà l’escarafall narcisista de comissaris polítics amb un rigor auditor comparable amb l’obscurantisme estructural del model –el mateix obscurantisme que, amb tota impunitat, va permetre la devaluació d’influència de Catalunya Ràdio amb l’arribada del primer tripartit–.

Aquests moments de gimnàstica pseudoinquisitorial també serveixen per foguejar les vanitats intolerants d’alguna patum de pa sucat amb oli, condecorada amb un prestigi que li ve dels temps de la transició, o per reforçar la passivitat d’autèntics homes invisibles de la política, fabricats per practicar una mena d’obediència cega, sorda, muda, insípida i transparent. Amb aquesta metodologia i un context d’equilibris polítics que desvirtua la naturalesa filosòfica del pacte, els ciutadans, contribuents i espectadors no podem esperar res de bo ni del repartiment (alguns noms ens remeten a autèntiques pel·lícules de terror) ni de l’òrgan oficial que, amb una disciplina jurídica blindada i perseverant, s’ocupa de jutjar-lo. La vergonya és tan transversal com el joc d’interessos que l’empara. La única esperança ens la donen els professionals de les emissores i de les cadenes de televisió, que han aconseguit treballar malgrat l’èmfasi controlador d’uns polítics que, per convicció, incompetència o interès, no voldran qüestionar una estructura hipertrofiada, poc professional però que, ara per ara, els convé.

24-III-12, Sergi Pàmies, lavanguardia