la putrefacció del postfranquisme ofega la cultura democràtica
Demà diumenge 25 de març s’acaba un cicle. Va començar el 10 de novembre del 2010 amb les eleccions catalanes i acaba 501 dies després amb les eleccions andaluses. Entremig, hem cavalcat furiosament cap a la ruïna. Hem estat mig intervinguts pels buròcrates de Brusel·les-Berlín. Hem estat testimonis de l’ensorrament del PSOE i de les idees socialdemòcrates tradicionals. Les alternatives, del tot inconsistents, han basculat des del 15-M fins a l’emergència d’un PP que es dedica a apujar impostos, a carregar el pes de la culpa sobre les comunitats autònomes –agents de la despesa social– i a fer reformes que són anunciades als fòrums internacionals amb gran fanfàrria, però que són insuficients per ajudar a la recuperació i encara menys per acabar amb l’espiral autodestructiva típica d’Espanya des del segle XVII.
Quan es repeteix que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, tothom té al cap la Visa i l’aeroport de Castelló. Afinant una mica més, parlem dels joves que van deixar els estudis per fer de paletes i comprar-se un Hyundai Coupe, i de la teranyina delirant de l’AVE. Però d’entre els autenganys que alguns s’han permès, inoculats des del 1975, el més obscè i ridícul és la idea que Espanya és comparable a les grans democràcies occidentals. Aquest autoengany és a l’arrel de l’èxit inicial del 15-M, i és també la causa profunda del fracàs econòmic actual, com també ho era del creixement econòmic sense solidesa dels anys anteriors.
Una obvietat lluminosa: a Espanya no hi ha separació de poders. Ja poden apel·lar desvergonyidament a la Pepa del 1812, i oblidar el fil de fracassos que va des de la instal·lació de la cort a Madrid el 1561, fins al cafè per a tothom, passant pel comteduc d’Olivares, la guerra europea que va acabar a Barcelona el 1714, l’assassinat de Prim, les guerres carlines o el 18 de juliol. Que el poder judicial depengui del govern, que els diputats siguin hostatges d’una de les lleialtats partidàries més fèrries d’Occident i tots els altres exemples que ja coneixem, és la conseqüència d’un sistema polític captiu de coaccions que corren en paral·lel a les eleccions. També els sindicats: el dret del treball espanyol és una concessió desmesurada i ineficaç, a canvi que el poder de l’aristocràcia del capitalisme d’Estat que suportem continuï omplint-se les butxaques sense competència real: Telefònica, Ibèria, etcètera.
A partir de la vaga general de dijous comença un nou cicle més cru. Tots els actors d’aquest engany desfilaran per mostrar múscul. Noves reformes, recentralitzacions, mobilitzacions, pactes fiscals, traïcions nostrades i privatitzacions entregades a dit seran els actes del sainet. Si tot queda igual continuarà la decadència. Es repartirà joc i continuarà la partida amb menys fitxes al pot. L’única sortida de l’espiral és acabar amb aquest postfranquisme putrefacte. Cada líder des de cada poder sap què ha de fer per despertar de l’engany. Comença el ball.
24-III-12, Jordi Graupera, lavanguardia