"Lluny de Cadis", Francesc-Marc Álvaro

La història oficial es pot doblegar com un mitjó però la reescriptura del passat no té efectes miraculosos, per molta solemnitat que s'empri. Se celebra el bicentenari de la Constitució de Cadis i alguns discursos es refereixen a una Espanya que no ha existit mai amb tanta passió que no sé si m'he perdut alguna cosa, potser he estat dormint durant dos segles i no m'he adonat del patriotisme lliberal i de la virtut cívica sobre la qual s'ha construït aquest Estat i aquesta unitat nacional que avui gaudim amb tanta alegria. "Els espanyols d'ara -proclama una autoritat- som joiosos hereus d'aquella benemérita Constitució gaditana". Quina notícia! Quina sorpresa! Quina meravella! No m'havia adonat d'aquesta herència, ho confesso i no sé si plorar o riure. És un punt de vista suggeridor però té un problema: no hi ha proves que acreditin afirmació tan entusiasta.

Pensava que només els catalans recordem les derrotes. També ho fan els espanyols però són més llestos: les maquillen com a brillants victòries i a una altra cosa papallona. No és la primera vegada que la commemoració i la veritat circulen per carrils diferents; és qüestió de triturar-ho tot perquè sigui de fàcil digestió pública i no provoqui mal de panxa. Té hereus aquell 1812 oblidat per dècades i més dècades d'espessa negror? Mariano Rajoy vol establir vincles directes amb un passat que és tan prim com un paper d'arròs, el president espanyol necessita un pedestal èpic per argumentar les seves reformes, és l'hora d'apel·lar a la vibració sentimental de la bona gent. El conmemorador té tota la potència de l'Estat al seu servei i, com és normal, les retallades no han arribat a aquest negociat. El futbol i la pintura històrica sempre són un servei de primera necessitat...

Què vol construir el nacionalisme espanyol sobre el miratge lliberal de 1812? Potser vol tapar un munt d'anys de militarisme, reacció, caciquisme, endarreriment, aïllament, superstició i exaltació castissa? Potser. El ministre Wert, que ho és de Cultura i d'Educació, es va estrenar reivindicant els toros com a gran patrimoni nacional. Casualitat o pròleg irònic a la celebració de la Constitució de Cadis?

El lliberalisme espanyol és la història d'una absència significant, alguns noms il·lustres i una constant paret que no es pot saltar. La prova d'això és tot el que vivim actualment, la pervivència d'actituds tòxiques que són la reedició paródica d'una tradició que considera sospitós tot el que no forma part de la seva ortodòxia: afrancesats, lliurepensadors, jueus i catalans formen part de la vitrina fundacional de l'error. Només hi ha una manera de ser espanyol; la resta són desviacions pernicioses.

Se suposa que, a partir de 1978, la caspa va desaparèixer. Si és així, per què em sento tan i tan lluny de la commemoració de les Corts de Cadis...? Buscar lliberals de debò és com buscar federals, una tasca heroica.

21-III-12, Francesc-Marc Álvaro, lavanguardia