"Som a punt per a la democràcia?", Xavier Antich

Fa dues setmanes que vaig anar a veure el muntatge d'Àlex Rigola sobre Coriolà de Shakespeare en el Teatre Lliure de Barcelona, i encara no m'ho he pogut llevar del cap. Pegada en la retina, segueix la imatge de l'escenari nu, per on es passegen actors i actrius, tenen lloc batalles i carnisseries, deliberacions i intrigues, i on s'ha instal·lat una enorme columna amb les lletres gegantesques de DEMOCRACY. Més com una amenaça, sembla, que com una descripció.

Coriolà és una obra, realment, molt molt estranya. Mai ha tingut el favor del públic ni tampoc grans entusiastes o admiradors. Habitualment, l'obra és rebuda amb certa fredor o indiferència, si no obertament amb decepció. Acostumats, com estem, a les passions torrencials que travessa qualsevol Shakespeare, Coriolà està ple d'ambigüitats, fins i tot de contradiccions pel que fa al que abans es deia "el missatge". És impossible no horroritzar-se davant Macbeth i Ricard III, o no estremir-se escoltant al Yago d'Otel.lo o a l'Edmund del Rei Lear, però a Coriolà la nostra reacció oscil·la, amb cada personatge, de l'aversió a l'empatia, del rebuig a la comprensió. La nostra posició és, per això, sempre incòmoda, per força voluble. No obstant això, Harold Bloom, conscient que Coriolà és, "amb tota seguretat, la més estranya de les trenta-nou obres de teatre de Shakespeare", la considera, per excel·lència, "el drama polític de Shakespeare", molt més que Macbeth, Enric V o Juli César. I del seu protagonista diu, sense embatges, que és "un exèrcit d'un sol home, la major màquina de matar de tot Shakespeare". I Jan Kott no dubtava a qualificar-la, per la seva ambigüitat, com "una de les més profundes" de tot Shakespeare. D'altra banda, el poeta T.S. Eliot, a risc de passar per excèntric, preferia Coriolà a Hamlet.

Coriolà, el protagonista, és la insolència del poder en estat pur, amb tota la seva brutalitat. Ambientada en l'època mítica dels orígens de la república romana, l'obra recorre l'ascensió i caiguda de Marcio, el general de les vint-i-set ferides de guerra, heroi victoriós de l'ofensiva de Roma contra els volscos, que es guanya l'àlies de Coriolà. Proposat pels patricis al càrrec de cònsol, els plebeus, als quals Coriolà mai ha amagat el seu menyspreu ni ha callat els seus insults, li neguen el nomenament i forcen el seu exili. Coriolà es passa als volscos, als enemics de Roma i, amb esperit de revenja, dirigeix a les tropes, àvides de sang, contra la Roma que l'ha expulsat. I catàstrofe final, és clar. Vegem algun detall.

Coriolà és la figura més ambiciosa del poder, que sap que el mereix i que no està disposat ni tan sols a demanar-ho. Li correspon, està convençut. I, per això, no vol haver de rendir comptes: el seu historial l'hauria de legitimar per disposar al seu arbitri del poder absolut. O m'ho doneu tot, i no em demaneu res, o no vull res, i em tindreu en la vostra contra. O amb mi, i del tot, o contra mi, i... prepareu-vos! Prop de Coriolà, els patricis, que l'avalen perquè el consideren el millor, i el més poderós, de tots ells. Qui més pot defensar els seus drets, contra el poble, clar, perquè ells són Roma.

En l'altre costat, els plebeus. "Els patricis són els bons. Nosaltres som la xusma", aquestes són les primeres paraules que han quedat, en la versió de Rigola, i que un ciutadà del poble escup a la cara dels espectadors, només començar. La història no compta amb els ciutadans del poble, encara que ells són els que pateixen les conseqüències de qui porta les regnes. Però la genialitat de Shakespeare, que fa de Coriolà una obra d'una cruesa indescriptible, radica en no oferir només una versió avant la lettre de la lluita de classes: els que manen, els dolents, contra els quals són avasallados, els bons. Cert que els plebeus són una joguina a les mans de qui posseeix el poder, però, en aquesta obra, el poble és també una multitud cega i destructora, "com el foc o les inundacions", diu Kott: ple de covards i egoistes, tan partidistes i sectaris com els patricis condemnats a no poder parlar en nom de Roma íntegrament. Entre els uns i els altres, el projecte mateix d'una ciutat en comú, d'una res publica digna d'aquest nom, es converteix en inviable, si no impossible.

Bloom, que creia que, amb Coriolà, Shakespeare liquida la possibilitat mateixa de la tragèdia, es preguntava: "On no hi ha cap consol, encara que només sigui el de compartir el dolor, podem seguir tenint encara l'experiència de la tragèdia?". En efecte, i això mai passa en la resta de Shakespeare, després de Coriolà no hi ha consol possible. Per això, quan es van apagar les llums del Lliure, va haver-hi uns segons interminables de silenci sepulcral. De perplexitat absoluta. Calia digerir el que havia passat davant els nostres ulls. Entre altres coses, no una història de la Roma republicana, ni una obra més de Shakespeare, ni una mostra de talent dels actors i les actrius de Rigola. No, en l'escenari s'havien esbudellat, durant més d'una hora, bona part de les contradiccions i debilitats de la nostra, per definició, sempre imperfecta democràcia. I allò que acaba planejant per tota la sala quan l'obra s'acaba és alguna cosa així com... i amb tot això que anomenem habitualment llibertats què en farem? Som a punt per a la democràcia?

19-III-12, Xavier Antich, lavanguardia