"Sis en llengua", Pilar Rahola

Un sis! La noble meta que s’ha posat la conselleria per tal de millorar el nivell dels estudiants és que els que vulguin fer magisteri treguin en selectivitat un mínim d’un sis a llengües. És a dir, fins ara amb un aprovat pelat en idiomes es podien cursar estudis de mestre.

I pitjor encara, segons el Consell Interuniversitari, si s’exigís un set, les facultats només tindrien el 10% de l’alumnat, perquè el 90% dels que estan estudiant no van arribar al notable a llengües. A partir d’aquí la pregunta és gairebé estúpida. Com pretenem que els alumnes tinguin un bon nivell de comprensió, si els seus professors no tenen un nivell alt de les llengües que vehiculen el coneixement? Després vindran els informes PISA que parlaran del baix nivell dels estudiants, i ens diran que un 22% dels nens passen de primària a secundària sense entendre bé el que llegeixen. És a dir, sense dominar l’instrument a través del qual consolidar l’aprenentatge. I si una mala comprensió idiomàtica és la base del fracàs escolar, perquè d’aquest mal pengen la resta de mals, aleshores la segona pregunta és encara més antipàtica: què hem fet per arribar a això?

Hem fet en educació el mateix que en la resta d’aspectes: hem volgut viure bé. I viure bé no sols ha significat creure’ns més rics del que érem, o gastar més del que podíem, o posar en qüestió tota mena d’autoritat, etc. Vivir bé també ha significat menystenir la idea de l’esforç i tutelar els nostres fills com si fossin víctimes de l’aprenentatge, i no els seus feliços receptors. Tot s’ha anat inclinant en la balança del fer poc i guanyar molt, i en el cas de l’educació, s’ha concebut com un dret adquirit, i no com un deure per adquirir. És a dir, s’ha rebaixat la pressió sobre els estudiants, fins al punt que suspendre un alumne o fer-lo repetir de classe s’ha arribat a considerar una mena de pecat classista. Què era això de prioritzar els millors estudiants! Res de res. El millor era anivellar-los sota l’arrasador de la mediocritat amb la fútil idea que els que anaven per darrere arribarien a alguna banda. I al final, el fracàs ha estat de tots, uns perquè no han arribat, i d'altres perquè no han anat tan lluny com podien.

A poc a poc es va posant ordre a tota aquesta barrabassada, i em sembla intel·ligent fer-ho per la base. Sense una alta exigència en els professors, difícilment no es podrà exigir bon nivell als alumnes. I les llengües són l’eix central de tot. Però és terrible constatar com estem de malament, perquè no poder demanar ni un notable de llengües als futurs professors és realment patètic. Pel sistema, que es demostra fallit. Però també pels futurs professors, l’autoexigència dels quals és deplorable. La qual cosa comporta una darrera pregunta: tots aquests que no s’han preocupat per arribar ni a notable, volen ser realment professors o el que volen és ser funcionaris?

14-III-12, Pilar Rahola, lavanguardia