del (des)honor dels vencedors, i la (in)dignitat dels vençuts
Torna la “via Barrufet”, l’inici de la renúncia davant els tribunals espanyols
- La darrera frase de la declaració de Ramona Barrufet (Junts) ahir en el judici contra la mesa tanca un cercle de renúncies
La darrera frase de la declaració de Ramona Barrufet ahir, en la repetició del judici contra la mesa de l’1-O al TSJC, va ser aquesta: “Amb el 155 nosaltres vam acatar totalment la dissolució del parlament i la del govern.” I quan ho va dir va sonar com un eco llunyà però invariable de la mateixa frase dita per ella mateixa el 9 de novembre de 2017 davant el jutge Pablo Llarena al Tribunal Suprem. Aquell dia començava allò que es va acabar batejant amb el nom de “via Barrufet”, és a dir, l’assumpció per part dels dirigents independentistes que eren en mans de la justícia espanyola que si deien que renunciaven a la unilateralitat, acataven la constitució espanyola i feien seu el marc polític de la intervenció de l’autonomia que significava el 155 es podrien estalviar, si més no, la presó. Aquesta fórmula d’acatament sense fissures del marc espanyol imposat per la via de la força i la repressió, ideada per Xavier Melero, aleshores advocat de Barrufet, va tenir efecte sobre la resta de membres de la mesa querellats, que van poder esquivar la presó amb una fiança. Aquell dia va començar una cadena d’acceptacions del marc judicial repressiu que incloïa la negació dels fets, la renúncia a defensar la legitimitat i la vinculació del Primer d’Octubre, l’assumpció explícita o implícita que els fets del 2017 havien estat un delicte. De la “via Barrufet” a la declaració de Barrufet, l’estratègia de desmarcar-se d’aquells fets per esquivar el càstig s’ha anat repetint. I ha anat fracassant.
Un vespre fred a Madrid
Feia una setmana que mig govern era a la presó i això condicionava la declaració dels membres de la mesa aquell vespre fred del 9 de novembre a Madrid. Es va imposar el parer de l’advocat Xavier Melero, representant de Barrufet, de Lluís Guinó i de Lluís Corominas, de respondre en aquest cas les preguntes de la fiscalia. Anna Simó i Carme Forcadell eren representades per Andreu Van den Eynde. Havia corregut el rumor que Santi Vila havia estat deixat en llibertat perquè havia respost a la fiscalia.
Llarena va començar dient-los: “Això no és l’Audiència Nacional.” Hi havia una certa esperança en l’entorn dels investigats que el jutge es comportaria amb sensatesa, a diferència de Carmen Lamela. Però, a mesura que anaven declarant, el neguit anava creixent. Van començar Forcadell, Corominas, Guinó i Simó. I per a tots ells el fiscal demanava presó sense fiança. Segons algunes cròniques periodístiques publicades sobre aquells fets, Xavier Melero va dir a Barrufet, que era la següent a declarar, que fos clara a l’hora de renunciar a la unilateralitat. Fins aleshores, els seus companys de mesa havien dit que la declaració d’independència tenia caràcter simbòlic i que acataven la constitució espanyola. Barrufet també ho va dir, però amb més vehemència, i el fiscal va canviar de criteri amb ella i va demanar presó eludible amb fiança. Què havia canviat? La contundència. I per això, quan Llarena els va dir a tots si tenien res a afegir, van afegir el rebuig a la unilateralitat i van reiterar el seu acatament del 155 i de la constitució espanyola.
És a dir, allò que permetia la “via Barrufet” era d’apujar el grau d’humiliació que els fiscals i el jutge mateix exigien als membres de la mesa del parlament perquè renunciessin als seus principis i a la legitimitat i validesa del projecte polític que havien defensat fins pocs dies abans. En canvi d’esquivar la presó. I aquesta humiliació de seguida va traspassar les parets del Suprem espanyol, perquè al cap de poca estona ja s’havia filtrat als mitjans espanyols, que titulaven que Forcadell i els membres de la mesa acataven el 155.
I, en aquell cas, efectivament en canvi de fiances importants (i d’una nit a la presó per a Forcadell), Llarena els va deixar anar. Al cap de pocs dies els presoners polítics van provar de seguir aquesta “via Barrufet”, tan bon punt la causa passava de l’Audiència espanyola al Suprem. I van presentar uns escrits demanant l’alliberament amb mesures cautelars servint-se d’uns arguments que anaven en la mateixa línia de l’acatament de la constitució espanyola. L’advocat Jordi Pina, en defensa de Josep Rull i Jordi Turull, presentava el 21 de novembre un recurs que deia: “Tot i discrepant políticament del seu contingut i legitimitat, [Rull i Turull] han acatat expressament les mesures decretades a l’empara de l’article 155 de la constitució sense efectuar ni promoure cap mena de resistència a la seva aplicació.”
Els presos s’hi aboquen
Una setmana més tard, la defensa d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Carles Mundó i Dolors Bassa en presentava un altre que deia: “Van acceptar i accepten l’aplicació de l’article 155 des de la més profunda discrepància política i jurídica.” I afegien que la decisió presa sobre els membres de la mesa no havia de ser pas “una guia exacta” per als presos, però sí que podia ser “un exemple de la filosofia que ha d’imperar en el judici de proporcionalitat judicial”.
Però Llarena, més que no proporcionalitat, va aplicar un criteri d’arbitrarietat. Perquè a començament de desembre va permetre la sortida de la presó de tots els presos tret d’Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. I un mes més tard, tant Cuixart com Sànchez van presentar sengles recursos en què insistien i aprofundien en els arguments de la “via Barrufet”. Jordi Cuixart, defensat per Marina Roig, va declarar que només el govern espanyol tenia la potestat de convocar una consulta sobre la independència, que la declaració d’independència havia estat simbòlica, que ell no havia tingut mai la intenció de coaccionar l’estat… I va acabar dient que no tenia pas intenció de participar en la vida política i que amb les vies utilitzades fins ara no es podia atènyer la independència i que actuaria sempre “dins el marc constitucional”.
Jordi Sànchez va fer si fa no fa igual: acatament de la constitució espanyola, rebuig de la via unilateral i assumpció del marc constitucional espanyol. I Joaquim Forn, que havia sortit elegit en les eleccions del 21 de desembre, un mes més tard va renunciar a l’escó tot confiant que això li permetria sortir de la presó. Però Llarena el va mantenir tancat, amb l’argument que no havia renunciat a la seva ideologia independentista.
Dos mesos després, els quatre presos polítics van tornar a ser nou, amb l’empresonament novament de Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Carme Forcadell i Dolors Bassa quan Pablo Llarena els va processar, el 23 de març de 2018. Després d’aquell empresonament, en la vista que van fer davant Llarena, Jordi Turull va fer un canvi de to respecte dels arguments que els seus advocats havien presentat el mes de novembre anterior. “No sé si quan vaig entrar a la presó el novembre podia ser considerat un pres polític, però sí que és cert que d’ençà del 23 de març vostè em converteix en un pres polític”, va dir Turull al jutge. “Què ha passat des del 4 de desembre fins ara perquè torni a la presó? Oh, casualitat, només entrem a la presó els que no hem renunciat a la nostra activitat política. Vostè em va impedir de sotmetre’m al segon debat i votació d’investidura.”
Alguns se’n desdiuen
Aquesta rectificació sobre el to de renúncia la va fer explícita també Jordi Cuixart durant el judici al Tribunal Suprem, davant Manuel Marchena. “Les declaracions davant el jutge instructor eren per a sortir de la presó al preu que fos. Aquesta ja no és la meva prioritat. Jo sóc un pres polític. Després de cinc-cents dies de presó, la meva prioritat ja no és sortir de la presó, és denunciar l’atac als drets fonamentals.”
Però el judici mateix, tot i alguns matisos i la defensa més explícitament política que van fer els advocats de Cuixart, va continuar assumint el marc repressiu espanyol. Hi va haver acostaments amb la fiscalia, les defenses anaven cadascuna per la seva banda, es va renunciar a fer el judici en català per més que s’hi oposés el tribunal, hi va haver una coordinació de mínims i, en algun cas, com el de Xavier Melero, la línia de defensa era absolutament legitimadora d’un tribunal que vulnerava de manera flagrant el dret del jutge predeterminat i de la tutela judicial efectiva, tal com va assenyalar el Grup de Detencions Arbitràries de l’ONU a les acaballes del judici.
Durant el judici contra el procés, els acusats van anar repetint l’argument del caràcter simbòlic de la declaració d’independència com a argument exculpatori. No hi havia gens de voluntat de defensar la legitimitat ni la legalitat del mandat del Primer d’Octubre. I aquest distanciament envers el referèndum i les conseqüències polítiques que va tenir o que havia d’haver tingut ha estat una constant en pràcticament tots els judicis que hi ha hagut contra dirigents polítics. Dir allò que penses que al tribunal li agradarà sentir per evitar la condemna, o per estovar-la, no serveix pas de res en aquesta causa general de la qual s’han anat derivant tants judicis polítics.
Desmarcar-se de l’1-O
Ho va provar l’ex-conseller Bernat Solé, jutjat i condemnat ara fa dos anys pel TSJC per desobediència per haver permès la votació del Primer d’Octubre a Agramunt quan n’era batlle. En el judici va defensar-se dient que ell no havia desobeït el Tribunal Constitucional, que ell no s’havia vinculat de cap manera en l’organització de l’1-O com a batlle, que no hi havia donat cap suport logístic el dia del referèndum, que no havia avisat els votants del perill que vingués la Guàrdia Civil, que no els havia ajudat a amagar les urnes i que no havia fet cap crida directa i sense embuts a anar a votar l’1-O en un acte polític que es va fer uns dies abans al municipi. Però sí que ho havia fet, i per això el van condemnar. Aquella estratègia no li va servir de res.
Tampoc a Joan Josep Nuet, l’altre membre de la mesa de Forcadell que aquests dies no compareix en el judici del TSJC perquè, com a diputat al congrés espanyol, ja fou jutjat pel Tribunal Suprem. “Us puc assegurar que vaig estar dos anys intentant d’impedir la independència”, els va arribar a dir. I tanmateix, el van condemnar a vuit mesos d’inhabilitació.
La següent mesa del parlament jutjada, la de Roger Torrent, fou absolta, si més no en primera instància. Perquè el tribunal va trobar que efectivament no hi havia hagut desobediència de requeriments del Tribunal Constitucional, perquè els membres de la mesa havien procurat que fos així, que les resolucions es tramitessin de manera que no es pogués dir que havien fet res fora dels designis del TC. Els van absoldre, però la qüestió central, la de la inviolabilitat parlamentària, continuava pendent. I per això Josep Costa, com a vice-president d’aquella mesa, ha recorregut contra l’absolució, perquè es reconegui la inviolabilitat que tenien com a parlamentaris.
També és una qüestió central en la repetició del judici contra la mesa de l’1-O, en què en tot moment es van reiterant els arguments segons els quals no es va fer res per a desobeir el Tribunal Constitucional espanyol. No hi ha cap defensa d’allò que van fer i van votar la majoria de diputats del Parlament de Catalunya; se’n desmarquen, perquè efectivament la mesa és un òrgan que ha de poder tramitar totes les resolucions i lleis que li arribin independentment del contingut. Però aquesta diferència fa el fet: és l’enfocament que preval d’ençà de la “via Barrufet”, l’assumpció del marc imposat.
14-3-23, vilaweb, Josep Casulleres Nualart