intro

El fake del relat d'un mite.

La democràcia és una particular cultura política que mai s'ha donat a Espanya. Necessita d'una estructura institucional específica d'equilibri, que no independència, de poders i d'una pràctica que només amb el temps esdevé norma i costum.

Amb bona, mala o sense intenció, el règim del 78 dissenyà un sistema polític on el Legislatiu és un joguet d'un Executiu producte d'una partitocràcia esdevinguda casta administradora dels reals Poders, històrics i actuals, de l'Estat Profund espanyol: la garantia militar de la integritat, unitat i sobirania del territori, la garantia moral del concordat preconstitucional amb l'Esglèsia catòlica, i la garantia legal d'una Alta Judicatura perseverant la cultura política prèvia al 78. Per sobre de la voluntat popular, l'exèrcit; per sobre de la Constitució, l'Esglèsia; per sobre de la Llibertat, la Justícia.

El franquisme apartà sectors obsolets per a fer espai electoral a les posicions polítiques que homologuen les formalitats democràtiques bàsiques, però sempre en paper subaltern de garantia de permanència del règim. Tot havia de canviar per a que res hagi canviat.

No dècades sinó segles d'incultura, d'anticultura, civil, des de la por que no dugué l'oblit sinó el silenci, han fet d'Espanya aquell país on mai s'han donat els rituals i protocols que vehiculen la superació dels traumes col·lectius. I així, vivim en una permanent societat de vencedors i vençuts, una societat que regularment comet suïcidi civil, condemnant-se no només a perdre els vaixells sinó també l'honra. Aquell honor atàvic, esperpèntic, carpetovetònic, ...

LaTransacció de la Transició fou, és, la continuïtat de l'únic règim de matriu totalitària a l'Europa occidental. I és que Espanya no és Àfrica, però Europa comença als Pirineus.