*Justícia conscient*, Núria Esponellà

He rumiat força abans d’escriure aquest article. Costa parlar de segons quins temes que poden ferir la susceptibilitat d’algunes persones o, fins i tot, de col.lectius sencers. Això comporta que sovint acabem callant, en comptes d’atrevir-nos a abordar les situacions des de la seva complexitat. Ens inhibim perquè no ens acusin sense miraments i ens pengin l’etiqueta de pertànyer a qualsevol –ista o – isme. Vivim en un món cada vegada més viralitzat que fa un tractament reduccionista dels fets que es consideren noticiables. La limitació de caràcters a l’hora d’escriure una piulada és similar a la que imposen els titulars dels informatius, que van a pescar al safareig de les xarxes. S’imposa un discurs “políticament correcte” que respon a una visió “oficial” o socialment acceptada, d’aquesta manera s’instal.la fàcilment l’autocensura a l’hora d’opinar sobre temes espinosos. Tots coneixem la mala bava que alguns gasten a Twitter, els comentaris condemnatoris que circulen de manera gratuïta, la tendència a caure en la reductio ad-hitlerum i titllar de nazi a qualsevol que contradigui una opinió generalitzada...

Sentir frustració o ràbia no justifica cap insult, ja és hora d’aprendre a transformar emocions que no sabem canalitzar. Que la justícia que no funciona bé? Fem per canviar-la. Però això implica també canviar la nostra manera de reaccionar i de condemnar qualsevol bitxo vivent que tingui una opinió que no compartim o que hagi comès un que encara no ha estat provat. En molts casos, ni tan sols contrastem la informació que ens arriba. Veiem persones que han rebut acusacions que després s’han demostrat falses i que, abans del judici, ja són condemnades públicament sense que se’ls respecti el dret de pressumpció d’innocència. Els mitjans de comunicació s’alimenten de tot aquest brou. Cal que citi casos?

Repressió judicial contra ciutadans que només van voler exercir el dret de votar, falses acusacions de blanqueig de diners per carregar-se polítics abans d’unes eleccions, afirmacions dubtoses sobre l’honestedat de personatges públics previ judici formal...Aquesta contaminació s’estén a d’altres àmbits socials, perpetrada des del sensacionalisme. Personatges famosos que són prejutjats públicament. No parlo del xou mediètic amb rèdits lucratius provocat intel.ligentment per Piqué i Shakira, que només els afecta personalment, sinó d’acusacions greus que desperten alarma social, com les denúncies per violació. Sí, també en aquests casos escabrosos i menyspreables que ens indignen a tots, quan encara no hi ha hagut judici ni condemna, hauríem de mantenir el dret de pressumpció d’innocència. De seguida fan llenya de tot. L’entrenador del Barça, Xavi Hernández, ho ha patit fa poques setmanes, quan no va estar encertat en unes primeres declaracions sobre Dani Alves que va haver d’esmenar poc després. Estar al costat de la persona agredida i reclamar que s’apliquin de seguida –com ha passat en aquest cas- els protocols d’atenció prioritària a la víctima, que s’ha de protegir al màxim, no significa que hàgim de permetre linxaments públics d’acusats que encara no han passat per cap judici. D’altra banda, la igualtat entre dones i homes que desitgem –no pas una paritat imposada sinó basada en la vàlua de la persona- ens demana respectar els nostres drets i mirar de resoldre els conflictes, si és possible, sense anar als tribunals. Sobretot quan ens queixem de les mancances de la justícia, que actua amb lentitud de tortuga paralítica –sotmesa a falta de recursos i de personal- i de la manera d’actuar poc imparcial per part d’alguns tribunals. En aquest costat de la balança hi ha qui s’està movent. Una nova entitat vol promoure una manera de fer més col.laborativa. Parlo de “Consciència i Justícia", que aplega un grup de professionals diversos, alguns d’ells vinculats al dret, com la doctora en dret Elisabet Ferran, que n’és impulsora i presidenta. L’objectiu és educar en justícia i aconseguir un sistema judicial que garanteixi millor la reconciliació, amb models alternatius que incloguin els valors ètics. Transformar-se és l’única manera d’aportar claredat a la confusió d’una societat i d’un món on hi ha una manca evident de cultura democràtica.

Núria Esponellà