"Canviar Europa per salvar França", Lluís Foix
El dia que tornin els passaports per transitar per Europa haurem retrocedit molts anys en el procés de crear un espai comú en què molts ens trobem a casa tant si som aBerlín, París, Roma, Amsterdam o Tarragona. La campanya electoral francesa sembla anar en aquesta direcció. El president Sarkozy va reunir desenes de milers de simpatitzants a la perifèria nord de París per exposar-los un programa populista que ve a dir que per salvar França cal canviar Europa.
Les enquestes li són desfavorables i Sarkozy presenta una opció nacionalista radical dient que no pot prometre res als francesos si no es canvia Europa. Aquesta Europa del futur ha de ser menys generosa, més restrictiva, més severa amb les pràctiques islàmiques i més exigent amb el tràfec de persones fins al punt que França podria abandonar el tractat de Schengen si no es reforma substancialment. És, clarament, un discurs populista.
Si la cancellera Merkel hagués plantejat una posició semblant a Alemanya s’haurien obert moltes ferides ja estroncades al Vell Continent. França pot posar a prova Europa, votar no a l’última Constitució, servir-se d’Europa per a la campanya electoral que acabarà en la primera volta el 22 d’abril i l’elecció definitiva el 6 de maig.
França va ser el subjecte polític més important des que es van posar els fonaments de l’Europa que tenim avui. Va ser De Gaulle qui va dir no a la Gran Bretanya i també va ser ell qui es va distanciar lleugerament del paraigua militar dels Estats Units encara que estant al si de l’Aliança Atlàntica. Alemanya necessitava Europa per enterrar definitivament els seus fantasmes i França seria el cap visible d’un projecte europeu que tindria la principal seu a Brussel·les i el Parlament a la capital alsaciana d’Estrasburg.
Podem trobar-nos que els dos motors d’Europa, els dos països que van optar per dir prou a les seves endèmiques baralles i guerres, siguin els que amb més eficàcia rebentin molts dels assoliments aconseguits fins ara. França, perquè pensa que és la que decideix a Europa sense tenir la força ni el lideratge, i Alemanya, perquè és la que decideix, en ser més forta, però no vol exercir en veu alta la seva hegemonia.
La crisi de Grècia i les que vinguin són motius de preocupació. Però l’autèntica crisi europea cal buscar-la a París i Berlín, que sembla que es vulguin espolsar les seves responsabilitats adquirides.
13-III-12, Lluís Foix, lavanguardia