*Conseqüències econòmiques i financeres dels diferents escenaris de la relació Catalunya-Espanya*, vv.aa. (pdf)

Barcelona. Dissabte, 15 d'octubre de 2022. elnacional.cat

En un article meu de la setmana passada en aquest diari em feia ressò del treball coordinat per Antoni Castells relatiu a les conseqüències econòmiques i financeres de diferents escenaris de relació entre Catalunya i Espanya. En aquell estudi, en el qual hi han col·laborat un grup d’experts de la màxima solvència, també hi ha participat un dels millors hisendistes del país, el catedràtic Guillem López Casasnovas.

La seva contribució al treball consisteix a un capítol dedicat al federalisme fiscal, sobre el que l’autor n’ha fet una reflexió al www.5centims.cat titulat “El mite del federalisme fiscal espanyol i una independència que no arriba”. M’ha semblat oportú recollir els seus missatges principals.

Espanya es fa passar davant la comunitat internacional com un dels Estats més descentralitzats del món. Això xoca amb la realitat, tal com amb paraules suaus ho recorda l’OCDE quan, en tractar la descentralització, posa sobre la taula que la capacitat tributària dels territoris (o comunitats autònomes) no està lligada amb els poders de despesa.

Guillem López ens ho tradueix: l’Estat espanyol és una mena de federació de despesa (en quantitat de recursos posats en mans de les comunitats autònomes) i és, alhora, un Estat unitari en matèria d’ingressos, d’acord amb el poc pes que tenen els impostos propis. Així, els recursos de les comunitats depenen en la seva major part de les transferències de l’Estat. Aquest és un territori en el qual les comunitats tenen poques coses a dir i fer i, en canvi, l’Estat (hi afegeixo jo) pot repartir sota pressions polítiques de diferents tipus. Resoldre el problema de base requeriria una major autonomia tributària i una responsabilitat fiscal més gran en la utilització dels recursos.

Una segona consideració que fa López Casasnovas es refereix a la necessitat de revisar en profunditat el que s’anomena anivellament, aquell mecanisme que permet que les comunitats tinguin un mateix finançament per a alguns serveis públics, independentment de la seva capacitat per a generar recursos. Aquí, ens recorda l'autor, pacte i transparència són factors clau. Sense transparència, la cosa no funciona. I sense fórmules senzilles tampoc. Dic jo que és un camp adobat a la discrecionalitat, el que vol dir tractar bé als amics, fer la guitza als que no ho són tant i escombrar, sempre, cap a casa, que és Madrid.

López fa una referència específica a un aspecte il·lustratiu de la redistribució que lliga amb els moviments. Agafant patrimonis de més de 30 milions d’euros passats i futurs en matèria de patrimoni i successions. El 2019, Catalunya compta amb el 18,7% dels declarants de tot l’Estat, el 13,4% de les bases imposables i un 46% de les quotes ingressades; a Andalusia els percentatges són de l’1,8% dels declarants, 1,2% de les bases i 4% de les quotes; Madrid, per la seva banda, concentra el 65% dels afectats, un 74% de les bases imposables i un zero per cent de quotes ingressades a tot l’Estat. I successions i donacions? Madrid compta amb el 32% dels contribuents potencials, el 50% de les bases i un 15% de la recaptació; Andalusia, el 7,8% dels declarants, un 3,1% de les bases imposables i zero en recaptació.

Els escenaris treballats en el llibre de base en què ha participat Guillem López serveixen per posicionar la part catalana davant d’una eventual negociació de caràcter econòmic-fiscal; el problema és que la part espanyola encara no ha comparegut, per bé que ell creu que, tard o d’hora, haurà d’aparèixer. La situació és escandalosa per a molts catalans (mal finançament, dèficit fiscal, inversions de l’Estat irrisòries...) i, per tant, perillosa per a la generació de nous conflictes sense cap traça de solució. I de retruc, perdent oportunitats de generar una política econòmica ajustada a les necessitats del país.

Recordem que els diferents escenaris de federalisme fiscal que dibuixen la Núria Bosch i la Marta Espasa en el mateix llibre referenciat comportarien per a Catalunya un augment anual d’ingressos d’entre 4.000 milions (federalisme feble) i 10.000 milions d’euros (federalisme potent).

Un panorama. O millor dit, una falta de panorama, ni tan sols federalista en l’horitzó.