Bernat Dedéu
Barcelona. Diumenge, 2 d'octubre de 2022, elnacional.cat
Per alleujar l’ànim del sofertíssim lector independentista i estalviar-li temps, contravindré les normes més elementals d’escriptura i començaré l’article directament amb les conclusions. Tot aquest ridícul que s’esdevé darrerament al món de la política catalana resulta una magnífica notícia i ho és perquè la consecució lògica dels fets sempre és una cosa a celebrar. Com ja he escrit manta vegada, les lluites de saló entre Esquerra i Junts són el resultat natural de l’autonomisme, un sistema creat i ordit des d’Espanya perquè els polítics catalans tinguin com a simple incentiu assolir el poder a Plaça de Sant Jaume. L’actual Olimp processista és l’última diarrea d’una generació de buròcrates que ha palesat repetidament que no té cap incentiu per deixar de mentir els seus electors i que mai, però jamai, sacrificarà llurs interessos personals per la llibertat del país.
Resulta ben fàcil jugar a l’esgrima paralímpica per veure si l’actual desgavell dels partits governants és culpa d’Aragonès, de Puigneró o de la Verge Maria. Tot això no té cap interès; d’ençà que Puigdemont i Junqueras van convocar l’1-O (aprovant les Lleis de Transitorietat i del Referèndum) amb l’absoluta convicció que no aplicarien el resultat de la votació, prostituint així el sacrifici dels electors en la defensa de les urnes, els polítics catalans viuen en la mentida permanent. Ells són els primers responsables de tota la fraudulència posterior. La taula de diàleg és fum, perquè tothom la sap inútil, com també és mentida que la cúpula de Junts tingui un camí més efectiu o ambiciós de cara a la secessió amb Espanya; els polítics us han tangat des de l’inici del procés, els heu anat rient les gràcies, i no se senten mínimament obligats a dir-vos la veritat. Per què coi ho haurien de fer?
La situació actual, per tant, no és important pel ridícul sinó per la mentida. Aquesta setmana m’ho he passat pipa llegint i escoltant editorials que, encara tímidament, comencen a parlar d’impostura. Benvinguts al món dels fets, companys, però tot això tocava fer-ho fa cinc anys, quan només quatre gats gosàrem passar comptes amb l’esquerrovergència mentre vosaltres us dedicàveu a fer pornografia periodística sobre la vida a la presó dels màrtirs i les seves vagues de fam detox. Riure dels coixos és una opció de covards; així continua fent la classe plomaire catalana, la major part de la qual no sé com té la valentia de llevar-se de matí, car molts dels que avui reclamen foc nou a les files dels partits indepes foren els mateixos que situaren alguns dels diputats més il·lustres del Parlament a la cadira. El paperam del periodisme els darrers últims anys és material de tesi.
L’última i la més important de les lliçons de l’1-O: ni la violència física extrema (sia policial o judicial) pot aturar un moviment cívic de milions de persones disposades a defensar el seu vot.
Però bé, tot això és morralla i no ens hem d’allunyar de les coses fonamentals, que estem d’aniversari i cal parlar de l’1-O. A banda de les experiències de cadascú en la defensa de les urnes, el referèndum és encara avui important per dos motius. Primer, perquè va demostrar que es pot organitzar una votació estrictament vàlida i que cap burocràcia estatal pot impedir-ho (la qual cosa, amb les noves tecnologies d’autoria deslocalitzada, només ha fet que millorar; per fer un referèndum actualment, no es necessiten ni urnes). Segon, que tota la nostra educació política anomenada catalanisme (basada en la premissa pujolista segons la qual, si gosàvem alliberar-nos, els espanyols vindrien a fotre’ns d’hòsties i tothom correria a casa o a obrir la botigueta) també és falsa. El referèndum és vàlid i va eixamplar la base perquè els seus electors van veure clar que s’hi jugaven la llibertat.
Aquesta és, doncs, l’última i la més important de les lliçons de l’1-O, i cal repetir-la de nou. Ni la violència física extrema (sia policial o judicial) pot aturar un moviment cívic de milions de persones disposades a defensar el seu vot. Quan els partits catalans parlen de superar la memòria de l’1-O per matisar-la amb un nou referèndum o ens venen la moto amb votacions de caràcter més inclusiu, ens regalen una pista meravellosa de què no volen que fem: memòria. L’1-O va votar molta més gent de la prevista (incloent-hi moltíssims espanyolistes) perquè quan la gent ha de triar entre la democràcia i la força bruta sempre es posa al cantó dels resistents. L’1-O és vàlid perquè va dinamitar la caricatura colonial del català botiguer poruc amb què Pujol i Maragall ens havien educat durant lustres. A mig referèndum, la policia espanyola va retirar-se del territori català. Fes memòria.
Això d’ara no és ridícul, que també. És mentida. I fins que no pareu de votar-los continuarà essent mentida. Fa cinc anys hom podia fer-se l’orni. Ara ja no. Vosaltres mateixos.