*Camí a la submissió*, Pilar Rahola

Deia Toni Comín, arran de la decisió de la Mesa del Parlament de suspendre la presidenta Laura Borràs, que s’havia escrit una pàgina negra en el procés d’independència català. Tot coincidint amb la idea, corregeixo el terme: el que s’està escrivint és un capítol sencer. Al capdavall, el gest de submissió que han perpetrat ERC i la CUP acceptant la lògica repressiva no és res més que el colofó d’un llarg camí de renúncies que va tenir, en la sessió de la taula de diàleg del dia anterior, un dels seus moments més vergonyosos.

Podem, doncs, sentir-nos indignats, tristos, abatuts, desconcertats i tota la resta de sinònims que, ara per ara, defineixen l’estat d’ànim d’una gran part de l’independentisme, però no podem estar sorpresos. La derivada que ha seguit ERC, i que sovint ha apuntalat la CUP —que criden molt contra el règim, però, a l’hora de la veritat, sempre acaben sent-ne còmplices—, aquesta derivada va començar només aplicat el 155, i ja no ha tingut aturador. L’estratègia d’ERC va virar radicalment des d’aquell precís moment, i, en un gir brusc d’assumpció de la derrota, va decidir rendir-se. ERC no ha fet altra cosa, des d’aleshores, que acceptar els termes del règim, apuntalar els seus fonaments i comprar el seu llenguatge, sovint d’una manera barroera, com les declaracions rufianesques d’infausta memòria. Per això varen impedir la confrontació pel president legítim i varen abandonar —quan no ridiculitzar i demonitzar— el president Puigdemont. I a partir d’aquella renúncia, varen venir totes: l’abandonament de l’exili, l’acceptació ignominiosa de la defenestració del president Torra, els casos Puig i Juvillà i ara el cas Borràs. A més d’acceptar, sense despentinar-se, la tutela judicial damunt del Parlament i les lleis que emet. Si sumem que la maquinària repressiva, via justícia patriòtica, no ha deixat de treballar ni un segon, judici rere judici, per enderrocar el moviment independentista, la submissió dels republicans esdevé absoluta.

En aquest sentit, i tot i la gravetat del cas Borràs, encara és més greu el tema de la taula de diàleg, perquè és allà, sobre les runes derruïdes de l’independentisme, on s’està construint el nou edifici autonòmic. Des del primer moment ERC ha acceptat la lògica de l’Estat: el relat imposat, les persones que hi havien de formar part, la dilació del calendari... Ha estat un procés tan bèstia de dissolució del conflicte català, que, en comparació, la trobada de Torra i Sánchez de fa dos anys sembla una cimera d’alts mandataris. Si més no, allà es varen presentar 43 punts de debat i de possible acord, a banda de permetre els participants de cada part. Ara l’Estat imposa els membres de la taula, el conflicte s’ha convertit en fum i els acords són com les boletes dels trilers: han desaparegut. I, tanmateix, ERC ha continuat comprant totes les pautes imposades de l’Estat, mentre apuntalava el govern espanyol via pactes gratuïts, i tot plegat ho feia fins i tot acceptant que fossin espiats. Al capdavall, l’Estat mai no ha deixat de tractar ERC com a vassalls sota sospita, el problema és que ERC ha acceptat aquesta condició de vassallatge. I el seu capteniment en el cas Borràs, com en la resta de casos acumulats, és part d’aquest vassallatge.

Si durant els darrers anys hem viscut la transmutació del catalanisme autonòmic cap a l’independentisme, ara estem vivint el procés a la inversa, amb una acceleració que fa feredat

Per què ho fa? Per què ha virat cap a un camí de renúncies que ens retorna a l’autonomisme més acomplexat? És evident que la presó i la resta de ressorts repressius han estat una trituradora que ha engolit coratges, compromisos i ideals. I també ho és que els indults han estat un ham d’enorme eficàcia, la jugada mestra per desarticular el procés. Certament, tot plegat es pot entendre en termes personals, atesa la duresa de la situació. Però aleshores, aquells que han decidit renunciar a tot —quan abans del 2017 eren els que més cridaven—, per què no han plegat i prou? És a dir, lluny d’assumir la seva condició de derrotats i anar-se'n a casa, han decidit mantenir-se a la poltrona i arrossegar tot l’independentisme cap a posicions de derrota, per bé que han fet servir termes rutilants estil “eixamplar la base” i altres eufemismes tramposos. La realitat: calia desmuntar tot el procés.

Per això s’ha desmobilitzat la societat civil que estava organitzada; per això s’ha donat suport, gratis total, al govern socialista; i per això mateix s’han rendit davant cada cornada de l’Estat, que ens aplica, de manera implacable, la supèrbia venjativa dels vencedors. La darrera: la cacera descarnada contra la presidenta Borràs.

Que ara la CUP i ERC ho disfressin com a lluita contra la corrupció no deixa de ser un gest de maldat, molt propi del cinisme partidista. Primer, perquè han dinamitat completament la presumpció d’innocència —gravíssima vulneració del reglament a un dret fonamental— i, segon, perquè no han tingut en compte l’historial de lawfare que ha patit i està patint l’independentisme, sempre amb total impunitat. Des d’aquesta realitat, que dos partits “independentistes” comprin la lògica repressiva després de tot el que ha passat, és indecent i no és creïble, més enllà d’intentar enfonsar l’adversari electoral. En el cas de la CUP, per cert, i des del disbarat de destruir la presidència d’Artur Mas, que era l’objecte de cacera de tots els estaments de l’Estat, ja va quedar tot molt clar. Algun dia caldrà preguntar-se quin grau d’infiltració policial hi ha dins la CUP. Estic convençuda que no és menor.

Res, doncs, del que ha passat és sorprenent, una vegada assumida l’estratègia de la renúncia. Senzillament, l’apliquen amb la servitud requerida. Cal assumir, en conseqüència, que el sòlid edifici independentista que va perpetrar la gesta del Primer d’Octubre, va resistir durant el 155 i s’ha mantingut persistent des d’aleshores, té les parets plenes d’explosius. Estan enderrocant-lo, amb l’esperança de construir-hi al damunt un piset tutelat, on poder anar fent la viu-viu, sense molestar gaire. Si durant els darrers anys hem viscut la transmutació del catalanisme autonòmic cap a l’independentisme, ara estem vivint el procés a la inversa, amb una acceleració que fa feredat. Una inversió que, a sobre, protagonitzen actius que fins ara treballaven per a la independència. Difícil imaginar un escenari pitjor. Difícil i trist.

D’això tracta el cas Borràs. I el cas Torra, i Lluís Puig, i l’exili en global, i el cas del president Puigdemont: d’abandonar-los com a elements díscols, per tal de mantenir l’amo content. És una rendició completa. O, per dir-ho amb més precisió, és una completa capitulació.