*Un francès de Barcelona*, Javier Melero
Els he de confessar que soc un espanyol pèssim. D’aquells que pensen que la guerra contra Napoleó va ser un error immens; que els nostres afrancesats, amb Goya i Moratín al capdavant, eren del millor que hi havia a l’ Espanya d’aquells anys i que substituir Josep Bonaparte –aquell monarca benèfic i reformista que va dissenyar la plaça d’ Oriente a Madrid i va plantar a la capital un tros de París– pel nefast Ferran VII va ser el lamentable llegat d’aquell intractable poble de cabrers (Gil de Biedma dixit) a les generacions posteriors.
Conseqüentment, la resistència de Saragossa i Girona o les gestes del Timbaler del Bruc i del general Castaños m’omplen de profunda indignació. Una indignació que faig extensiva a les Corts de Cadis, on encara es deia el Desitjat (cosa que demostra que cal anar amb molt de compte amb el que es desitja perquè, de vegades, es pot convertir en realitat) al dèspota que va tenyir d’obscurantisme i repressió la major part del dissortat segle XIX. En fi, ja ho saben, el liberalisme espanyol va néixer cridant “vivan las cadenas” i així anem.
Macron ha guanyat com més m’agrada, fent gala d’una antipatia que ja hauria volgut De Gaulle
En canvi, els asseguro que hauria estat un francès excel·lent, un autèntic patriota amb algun toc de xovinisme inofensiu. Com el comissari Maigret, perseguint criminals lacònics a còpia de psicologia, racionalisme i copes de calvados des del meu despatx del Quai des Orfèvres. O com un bon amic d’un petit poble del centre de França que un bon dia m’ensenyava la seva minsa plaça major guarnida amb unes bombetes de revetlla com si fos el Camp de Mart i em deia amb gest ampul·lós: “És que a Espanya no teniu res així...”. Sort que també hi ha Georges Brassens i La ballade des gens qui sont nés quelque part, que se’n fum dels imbècils feliços per haver nascut en qualsevol lloc!
Ja sé que França –com qualsevol gran país– acumula una bona quantitat d’esquelets a l’armari: dels excessos del Terror i la Gran Guerra al govern col·laboracionista de Vichy; de l’antisemitisme que va del cas Dreyfus fins a la batuda del Velòdrom d’ Hivern el 1942, quan milers de jueus francesos van ser enviats als camps nazis gràcies a criminals com Pétain i Laval. De la cruenta descolonització d’ Algèria i Indoxina als somnis imperials a l’ Àfrica; de la ingratitud de De Gaulle amb els aliats a aquell antiamericanisme obsessiu que ja va denunciar un dels seus polemistes més lúcids, Jean-François Revel.
Això no obsta perquè molts continuem, malgrat tot, considerant-la la pàtria de la llibertat (l’únic lloc on es va fer una revolució que li va donar el títol de senyor a tothom en lloc de prendre-li, com va fer la soviètica) i amb un himne que encara pot posar la carn de gallina a qualsevol. Recordeu l’escena de Casablanca ( Michael Curtiz, 1942), quan al bar de Rick els nazis entonen Die Wacht am Rhein i Victor Laszlo es posa al capdavant de l’orquestra del cabaret i ordena que interpretin La marsellesa. A poc a poc tots els presents van unint les seves veus fins a fer callar els alemanys, i l’himne francès esdevé no només el símbol d’una nació, sinó el de tota la humanitat oprimida pel feixisme.
Per això, l’únic que entela la meva satisfacció pel resultat de les últimes eleccions presidencials franceses és no haver-hi pogut votar com un francès més. Sobretot, perquè Macron les ha guanyat com més m’agrada, a la francesa, fent gala d’una antipatia que ja hauria volgut el general De Gaulle i sense la més mínima concessió als arguments populistes o sentimentals. Sense por d’aparèixer arrogant, o com un espavilat d’aquests que diplomen les elitistes escoles de l’alta administració francesa, ni transmutar-se, com ha pretès fer (per bé que amb poc èxit) Marine Le Pen, en Santa Bernadette de Lourdes.
Al capdavall, no deixa de ser lamentable que els arguments més tronats per intentar desacreditar Macron hagin estat els de la seva fredor tecnocràtica i l’ostentació de coneixements, com si el que s’ esperés del president de la República fos campechanía (a Espanya ja tenim algun trist antecedent de caps de l’ Estat ) i banalitats per a consum de Twitter. No em negareu que, per a això, és molt millor un senyor que sembla un d’aquells altius cambrers de París que, quan algú es passa de rosca, s’arronsen d’espatlles, murmuren “désolé”, es giren d’esquena i deixen l’impertinent amb la paraula a la boca.