Fa gairebé deu anys, un alt càrrec empresarial amb el qual vaig reunir-me em va demanar que deixés el meu telèfon mòbil apagat i fora del seu despatx. Poc temps després, vaig tenir una altra reunió amb el president Artur Mas i em va demanar el mateix. En tots dos casos vaig preguntar el perquè i em van dir que havien circulat informacions sobre l’adquisició per part de l’Estat d’un potent aparell d’espionatge d’última generació capaç de xuclar tota la informació continguda als telèfons. En aquelles dates, una companya periodista, que llavors treballava a El Periódico, va sentir al seu mòbil una conversa d’un conegut dirigent de Convergència i Unió. Els Mossos van confirmar que tots dos eren objecte d’espionatge. El ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz va saber abans que gairebé tothom, quan ningú s’ho esperava, que Artur Mas faria el pas al costat en el darrer moment i, encara menys esperat, que Carles Puigdemont seria el nou president. Màrius Carol ho explica en el seu darrer llibre. Dies abans, quan tothom estava pendent de l’Assemblea de la CUP que debatia si havia d’enviar Artur Mas “a la paperera de la història”, Fernández Díaz li va dir amb antelació a una persona que conec: “Saldrá un empate” i efectivament, 1.515 a 1.515. Ho sabien tot.
L’espionatge telefònic no és, des del punt de vista tècnic, gaire complicat. Les policies, la Guàrdia Civil i els serveis d’intel·ligència ho practiquen habitualment, se suposa —disculpin la ingenuïtat— que amb autorització judicial. Però una cosa és gravar les converses i un altre espiar cada moviment de la vida d’una o de mil persones. Per perfeccionar l’espionatge, emparat amb la llei de secrets oficials del franquisme, encara vigent, la llavors vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaria i el general Félix Sanz Roldán, director del CNI, van idear una reforma de pes en l'estructura de l'espionatge espanyol per crear la Unidad de Defensa de los Principios Constitucionales. Va ser a través d'una anomenada “ordre comunicada”, que solen tenir rang de “reservada” i el contingut de la qual és mantingut en “secret”. El periodista Miguel González va publicar a El País que es tractava d’"organitzar i agrupar algunes de les actuacions més conflictives que portaven executant els agents des de la creació del servei el 1977" per donar cobertura a operacions de dubtosa legalitat que feia anys que assumia el centre, com “la protecció de la Monarquia davant les amistats perilloses del rei Joan Carles, brou de cultiu per a xantatges i escàndols”. També, però, per “vigilar l'entorn d'ETA”, així com el “separatisme català i altres manifestacions semblants contra la Constitució”. Segons el col·lega d’El País, "el CNI va reforçar la seva presència a Catalunya (actualment té uns 160 agents, a les ordres d'un coronel) i va donar prioritat a la recerca d'"informació estratègica" especialment “una minuciosa radiografia dels 17.000 Mossos d'Esquadra, amb un pronòstic sobre la seva actitud davant d'un eventual conflicte de lleialtats”.
Atès que la defensa de la integritat territorial de l’Estat es considera una prioritat per damunt de qualsevol altra, els jutges i els cossos policials han perseguit independentistes i similars com a les dictadures es persegueixen els “sospitosos habituals”. Si volen trencar Espanya els han de tenir controlats... emparats en una llei secreta. El que és molt significatiu és que la persecució d’aquests “sospitosos habituals” hagi continuat fins al present, quan el procés sobiranista ha fet aigües pertot arreu i el principal partit independentista, que governa la Generalitat, està garantint l’estabilitat parlamentària del Govern de l’Estat. Això vol dir que l’Estat considera els catalans sospitosos per sempre i que l’operació d’espionatge contra qualsevol persona que es consideri ideològicament sospitosa serà permanent i indefinida en el temps. Ho posa de manifest la reacció del Govern espanyol. En cap moment, ni el govern espanyol ni la Fiscalia han observat indicis d’il·legalitat en l’espionatge. S’han limitat a dir que en tot cas tot s’ha fet d’acord amb la llei. És evident que l’operació més descarada va començar quan governava el Partit Popular i el govern de Pedro Sánchez s’ho ha trobat fet... i Pedro Sánchez, que és preceptivament informat, no s’ha atrevit a fer res per aturar la infàmia. El més grotesc ha estat la portaveu dient “nosotros no hemos sido” per intentar que ERC no els compliqui la legislatura. Com un jutge ho ha autoritzat es renten les mans. També és molt significatiu el silenci dels partits de l’oposició de dretes i dels seus mitjans afins. Podrien aprofitar per acorralar Pedro Sánchez i que perdés la majoria parlamentària que li dona suport, però no poden fer-ho perquè saben que tot plegat és cosa d’ells i han preferit ignorar l’assumpte sobretot perquè la democràcia, el respecte als drets fonamentals, els importen una merda i consideren que contra les independentistes tot s’hi val... i tot s’hi valdrà.
I arribem a la conclusió. Les informacions sobre l’espionatge sistemàtic amb l’ús del sistema Pegasus a dirigents polítics i a persones de la societat civil, no només catalans i no només independentistes, confirmen que a Espanya s’ha produït un cop d'estat en el sentit que li donava el jurista Hans Kelsen. Ja no es pot dir que Espanya és una democràcia defectuosa, perquè no hi ha democràcia quan l’Estat té barra lliure per perseguir els adversaris polítics. Hans Kelsen (Praga, 1881-Berkeley 1973) jurista europeu de referència en l’àmbit del constitucionalisme, considerava que un cop d'estat no necessita un alçament violent, sinó que n’hi ha prou “quan l’ordre jurídic d’una comunitat és anul·lat i substituït de forma il·legítima per un nou ordre”. En la seva Teoria Pura del Dret (publicada en català per la Diputació de Barcelona i Edicions 62 amb traducció de Joan Leita), Kelsen assenyala que el cop d'estat es produeix “quan es modifica, canvia o substitueix la Constitució sense seguir el que disposa la Constitució en vigor”. És obvi que a Espanya s’han tergiversat els principis que van inspirar la Constitució del 78 a força d'interpretar-los en sentit contrari a la voluntat del legislador. Només cal revisar el debat de les Corts constituents per entendre que mai es va fer un text pensant que permetria aquests i altres abusos (llei mordassa i un seguit de lleis i reglaments avalats pel búnquer judicial i el Tribunal Constitucional) que haurien de fer avergonyir al demòcrata menys exigent. De l'any 2000 ençà, la dreta que va votar en contra de la Constitució i els seus ramals judicials, empresarials i mediàtics s’han apropiat de la Carta Magna per imposar un canvi regressiu de principis i valors. I el més dramàtic és que l’esquerra ho ha avalat. Fins i tot s’impedeix l’accés de determinats grups parlamentaris legítimament constituïts a formar part de la comissió de secrets oficials per considerar-los, també a Unides Podem, una amenaça a la seguretat nacional. Es miri com es miri això és un canvi de paradigma, és un cop d'estat.