"Una obra terapèutica", Francesc-Marc Álvaro

La Fundació Francisco Franco ha fet saber que denunciarà a Eugenio Merino per la seva obra Always Franco, que consisteix en una reproducció a grandària natural del dictador en els seus anys últims, col·locat dins d'una nevera de refrescs. No fa falta ser jurista per saber que la denúncia no prosperarà atès que la Constitució i diversos casos precedents estableixen que la llibertat d'expressió i de creació és un valor fonamental, i més tractant-se d'un personatge públic històric i no d'un particular anònim. Si els jutges avalessin qualsevol forma de censura similar, caldria preocupar-se, sobretot perquè la legislació vigent permet, en canvi, que existeixi una fundació que enalteix sense manies la figura d'un dictador així com l'existència de partits que propugnen una versió actualitzada de la tirania que va implantar el general a partir de 1939.

A mi, l'obra de Merino, en una primera aproximació, em semblava el típic acudit fàcil, una provocació massa òbvia i poc arriscada, més pròpia d'una desfilada carnavalesca que d'una sala d'art. Després, una vegada els directius de la Fundació Francisco Franco han picat l'ham, s'han queixat i han dit que la justícia democràtica ha de protegir el (bon?) nom i la memòria del seu líder, l'obra de Merino m'ha començat a semblar més interessant, més intel·ligent i de major importància. Perquè ha aconseguit (suposo que era això el que pretenia a l'artista) fer aflorar una realitat que sempre es diu que és residual però que potser no ho sigui tant. Per exemple, en la premsa de dretes de Madrid he vist comentaris tan enverinats sobre Merino i la seva obra que dóna la sensació de que encara existeix massa gent -no només dins de la caverna- que interpreta com una ofensa personal qualsevol crítica més o menys mordaç o irreverent a un militar colpista que va governar Espanya pal en mà durant gairebé quaranta anys. Em costa entendre que un es declari demòcrata i, alhora, es molesti si s'ataca a un dictador. Em costa molt, sincerament, tant si parlem de Franco com si ho fem de Pinochet, Castro, Al-Assad o Ahmadineyad.

L'art d'explícita vocació política (quin art no és sempre polític, inevitablement?) pot tenir ambició o pot esgotar-se en l'ocurrència de temporada. Em semblava que Always Franco era un producte del segon grup però haig de corregir el meu judici: Merino ha aconseguit una obra terapèutica, que més que interpel·lar la consciència de l'espectador actuarà potser com un petit purgante sobre la mentalitat col·lectiva. Qui sap si amb més eficàcia que el jutge Garzón. L'exhibició d'una rèplica del dictador ha fet que els elements tòxics hagin sortit del seu amagatall. Celebrem que es facin visibles perquè així queda clar que encara estan i encara planten cara sense que el fiscal general els obligui a tancar el quiosquet.

20-II-12, Francesc-Marc Álvaro, lavanguardia